El miracle de convertir el pa en el cos de Crist és ben digne de celebrar-se. Si més no això pensà el Papa quan instaurà la festa del Corpus Christi. La celebració servia per educar el poble i d’aquesta manera reconduir les seves feleres paganes.
El Corpus es tracta d’una celebració fruit de la pietat popular medieval, impulsada sobretot per santa Juliana de Lieja, que va ser establerta per Urbà IV el 1264 i universalitzada per Joan XXII el 1316. El 1989, deixà de ser data festiva a l’estat espanyol. No fa gaire, doncs, que pervivia ben arrelada. Tot amb tot, a hores d’ara, continua sent festejada en diferents poblacions.
És una festa mòbil dins del calendari litúrgic que la situa el dijous següent a l’octava de Pentecosta, celebració que s’escau el cinquantè dia després del diumenge de Resurrecció i que commemora el descens de l’Esperit Sant sobre els apòstols, que començaren l’evangelització del món.
Al segle XIII, hi havia pràctiques religioses titllades d’heretges per la jerarquia catòlica, ja que s’apartaven de la doctrina de l’Església. Aquestes pràctiques convivien alhora amb creences ancestrals d’origen natural. La majoria eren pervivències atàviques de rituals pagans que poc tenien a veure amb els ensenyaments de l’Església oficial, però que el poble compaginava amb les pràctiques cristianes.
Barcelona i Girona van ser de les primeres ciutats del món que van celebrar el Corpus amb una professó, de la qual hi ha notícies des de l’any 1320. Les professons del Corpus han resultat ser l’antecedent de les actuals cercaviles de moltes festes majors. Deslliurades de l’element litúrgic, recuperen el caràcter pagà de bona part dels elements que en diferents moments la població va introduir a la festivitat religiosa, com ara les Enramades d’Arbúcies, el bestiari i altres entremesos arrelats a la tradició festiva a casa nostra.
Ben aviat es van afegir a la desfilada processional un seguit d’escenificacions més o menys ingènues i simplistes que tenien com a objectius l’educació i la moralització de la gent que observava el seguici.
Aquest vessant més divertit va donar pas a unes mostres festives que prenien part a la professó, les quals, posteriorment, van derivar en les ‘bulles’ o ‘bullícies’ del Santíssim Sagrament. Aquestes manifestacions tenien un marcat caràcter civil, de manera que es pot dir que la bulla acabaria sent al poder terrenal el que la professó era al poder celestial.
Entremig de la desfilada triomfal del Santíssim Sagrament per carrers i places, es feien aquestes petites representacions teatrals moralistes anomenades entremesos. A les festes cortesanes, hi participaven grups de malabars, joglars i actors, alguns amb elements figurats com ara bèsties i éssers fantàstics, que actuaven durant els àpats: eren els entremesos. Amb la proclamació de la festivitat del Corpus, ràpidament es va estendre el costum de fer petites representacions itinerants d’episodis bíblics i també apologètics de les vides de sants. Aquestes representacions reberen el nom que tenien de les festes cortesanes.
Amb el temps, els entremesos van anar perdent el tarannà religiós i s’accentuarà el caràcter lúdic i festiu. Va ser aleshores que van aparèixer les ja esmentades bullícies del Santíssim Sagrament. Una xerinola que es va anar extingint en altres poblacions a causa de les prohibicions dels poders civil, eclesiàstic i reial. I només va persistir a Berga. A finals del segle XIX, va prendre el nom de Patum, paraula que evoca el so del gran tambor de la festa, el tabal.
La mescla de gent, foc, música i dansa, i les ressonàncies del teatre de carrer medieval i de rituals pagans distingeixen la Patum de qualsevol altra festa. Una celebració amb més de sis-cents anys. Se’n tenen notícies des del 1454. Un rebombori de primavera que es festeja entre finals de maig i finals de juny, perquè com a festivitat del cicle de Pasqua és de calendari variable.
La Patum comença dimecres, vigília del Corpus, quan el tabal i les cercaviles recorren la ciutat i anuncien el començament de les celebracions. El matí de dijous, dia del Corpus, s’inicia amb una altra cercavila seguida de la missa major a l’església de Santa Eulàlia. A la sortida, se celebra la primera Patum, la del lluïment. Una representació solemne on els assistents contemplen les evolucions de les comparses dels Turcs i Cavallets, les Maces, les Guites, l’Àguila, els Capgrossos i els Gegants, acabades amb el ball del Tirabol. A la nit, se celebra la Patum Completa amb els Plens, el moment culminant de la festa, una orgia infernal en la qual cent diables salten i llancen foc a l’abarrotada plaça de Sant Pere. Quan les llums de la plaça s’apaguen i la música comença, s’encenen els nou fuets que duu cada Ple i s’inicia un ball girant en sentit contrari a les agulles del rellotge. Divendres té lloc la Patum infantil. Dissabte és dia de cercaviles i sardanes. Diumenge es repeteixen les representacions de dijous.
La Patum és un poema vivent, d’una gran força plàstica, que parla de l’alegria del poble, de la lluita del bé i del mal, dels oprimits i els opressors, de la confiança en el Pare Suprem; una manifestació de rauxa catalana a la ratlla on s’ajunta la plana amb els Pirineus.
L’any 2005, la festa de la Patum de Berga va ser escollida com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. La Patum, festa gran, i quan es despleguen els Plens a la plaça, es converteix en el millor infern, sens dubte, que es pot viure a Catalunya.
