General / Opinió

La desaparició de l’esperit del Consolat

Com cada estiu  hi ha hagut protestes prop del Palau de Marivent a Mallorca per reclamar la devolució d’un edifici que va ser cedit per la vídua del pintor Joan de Saridakis amb la condició que fos un museu obert al públic. Condició que, com es sabut, s’ha obviat per convertir-lo en residència reial. 

Aquesta lliure interpretació de les condicions de les donacions que reben les nostres institucions és un fet habitual i sense cap dificultat no només es malmet el sentit de la donació, sinó que també es va fent desaparèixer una part de la memòria col·lectiva. En algun cas aquest hàbit de saltar-se les condicions segons les quals s’ha realitzat les donacions han topat amb una certa denúncia pública, com per exemple va succeir amb el tancament del Museu Clarà l’any 1995, però en línies generals les institucions han fet i desfet segons el que han volgut.

D’aquesta manera hem anat perdent petits espais que ens apropaven a memòries de temps viscuts i ens feien conèixer la petjada de conciutadans que havien aportat riquesa i varietat al nostre patrimoni.

El desconeixement de vides viscudes i de generositats manifestes no hauria de ser motiu suficient perquè les institucions actuïn, facin i desfacin segons els interessos del moment i vagin esborrant d’aquesta manera part de la nostra memòria, però malauradament això no és així. De manera perseverant i continuada s’han esborrat petjades i vides en nom d’uns equívocs interessos o adduint uns mals resultats de beneficis.

En aquesta línia d’esborrar la memòria ens trobem ara amb un nou exemple a Vallcarca. En l’edifici conegut com El Consolat, perquè ho va ser de Dinamarca durant uns anys, hi vivia la parella formada per Joan Junyer i Dolors Canals. Artista i científica amb una trajectòria vital i professional absolutament avançada al seu temps. Interessats per la llibertat i el moviment van veure la importància d’unir art i ciència, de fer treballar plegats el món artístic i l’industrial, d’incidir en els conceptes arquitectònics, d’estudiar les possibilitats del moviment lliure en els infants de 0 als tres anys, de muntar unes guarderies per tenir cura amb totes les condicions dels infants durant la guerra civil, experiència que van traslladar a Nova York…. i tants altres temes que van saber veure a l’avançada.

Palauet de l’antic Consolat de Junyer-Canals, seu del Centre 3-0, comptava amb un espai de 1600 m2

El seu treball va rebre un reconeixement a nivell europeu abans de la guerra i posteriorment als Estats Units on es van instal·lar al principi dels 40. L’exposició al MOMA de l’obra de Joan Junyer o els programes radiofònics dedicats al desenvolupament de la infància durant el període 0-3 dirigits per la Dolors Canals són només un exemple del que van aconseguir.

Imatges de l’exposició al MOMA

Fillol del Picasso, amics de Joan Miró, d’Alexander Calder, d’Ernest Hemingway, d’Agustí Bartra, Josep Lluís Sert van viure una vida plena de relacions enriquidores testimoni de tot un món cultural intel·lectual ja desaparegut.

Un cop mort el dictador van decidir tornar i instal·lar-se a l’esmentat Consolat, en aquell moment, any 1989,  la Generalitat va organitzar una exposició retrospectiva de la seva obra al Palau Robert  i va ser aleshores quan vaig entrar en contacte amb ells i vaig quedar captivada per la seva personalitat, trajectòria i obra. Des d’aquell any i amb la posterior incorporació d’Isa Casanelles vam estar treballant en la recopilació i ordenació del seu arxiu fins poc abans de la mort de la Dolors Canals, l’any 2010.  

A Vallcarca  van viure els darrers anys de la seva vida preparant el que per a ells era un futur esperançador on el seu treball i recerca podrien continuar creixent i desenvolupant-se. El centre 03 encapçalat per la Dolors va prendre forma a la part baixa de l’edifici  , amb el reconeixement de l’OMS ,i a la primera planta en Joan no parava de preparar projectes com l’escultura que va realitzar per a l’entrada a l’Hospitalet convençut que aquesta ciutat era la porta de benvinguda a la gent acabada d’arribar a la recerca d’una vida millor, o el projecte que estava preparant just abans de morir d’un monument al segle XX ( si acabava sense guerra, deia) per col·locar a l’escullera de davant de l’Hospital del Mar. 

Joan Junyer i Dolors Canals al saló del Consolat

Treballaven i treballaven malgrat la seva avançada edat, i estaven convençuts que un cop ells no hi fossin en l’edifici del Consolat s’hi continuaria desenvolupant a la planta baixa  el projecte 0-3 i que en els jardins que l’envoltaven la investigació sobre els infants i el moviment continuaria donant vida a l’espai  mentre que a la primera planta la investigació artística tindria un lloc on ser acollida. 

Joan Junyer treballant al jardí del Consolat

A l’arribar a Barcelona es van cuidar de fer donació de l’edifici del Consolat a la Diputació de Barcelona i aleshores es van tancar en el seu món per preparar els projectes que hi volien desenvolupar, però malauradament no es van cuidar de deixar-ho prou lligat  i no va quedar contemplat en cap document que fes possible tenir unes mínimes possibilitats de que el seu somni es  fes realitat. 

A la seva mort la Diputació va cedir l’edifici a l’Ajuntament  i tal com es mostra en el reportatge de betevé del 12 d’abril del 2023 a banda del nom s’ha preparat un projecte on  ha desaparegut no només qualsevol empremta de la memòria i del treball d’ells dos, sinó també de  l’estructura de la casa senyorial i on l interior s’ha convertit en un espai diàfan per portar a terme les activitats d’un centre de barri, encara sense definir. 

Un espai diàfan on ha desaparegut no només els somnis i la memòria de la Dolors Canals i en Joan Junyer, sinó també una residència senyorial característica d’una època determinada, amb la seva escala de fusta, els seus finestrals amb vitralls i altres aspectes dels edificis d’una Barcelona que estem fent desaparèixer. I no només això , sinó que també ha quedat destruït un plantejament de jardí amb bancals, amb plantes autòctones resultat de les propostes  del consol de Dinamarca que van resistir no només la guerra, sinó també els llargs períodes sense atenció i finalment van ser reendreçat per les idees avançades, també en jardineria, del Joan i la Dolors. 

Notícia publicada a Betevé sobre el nou projecte pel Consolat

Anem perdent llençols a cada bugada i la memòria de persones com ells , de la seva trajectòria , de la seva manera de viure, de les seves activitats professionals van desapareixent, juntament amb la història d’una ciutat que cada cop es converteix amb més diàfana i amb menys personalitat.
Sortosament, la memòria del Joan Junyer i la Dolors Canals no acabarà desapareixent del tot, ja que el Govern Balear està tirant endavant un projecte de residència artística a Lluc Alcari segons els seus plantejaments, però Barcelona haurà perdut una nova oportunitat de ser una ciutat que acull i reconeix el treball diferenciador dels seus conciutadans.

Fina Duran
Llicenciada en Història de l’Art a l'Universitat Autònoma de Barcelona. Membre de l’ Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art(AICA)
Tècnica especialista en Patrimoni i Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya.

Coordinadora general d’exposicions a Arts Santa Mònica fins 2017, comissariat d’exposicions, coordinadora centres d’art territorials (2005-2008) col.laboradora revistes d’art, autora de llibres d’art infantils.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close