Baralles de cartes fent un bestiari, quadres alquímics, comodins i mandales: el somriure de la vanitas a la cambra de les meravelles de Nicola Bolla.
Quan Nicola Bolla diu que és “el més gran col·leccionista de si mateix” fa al·lusió a la seva tendència compulsiva a l’acumulació, a la creació d’un museu com a hàbitat personal. Tal com el descriu Charles Simic a les commovedores pàgines del llibre Il cacciatore d’immagini (Adelphi), fa pensar en Joseph Cornell i els seus viatges per Nova York a la recerca de les restes que el naufragi d’un continent, Europa, diposita a les platges d’ultramar. “Quan vaig començar a fer escultura, afegeix, em vaig plantejar crear objectes que no hauria pogut trobar mai com a col·leccionista. La gran habilitat de l’artista és materialitzar un pensament”. El món de Bolla (Saluzzo, 1963), fill d’artista (son pare, Piero, era un pintor excel·lent, però discret), s’obre al públic amb la complicitat de Valerio Tazzetti, el titular de la galeria Photo & Co. de Torí, i mitjançant un paspartú que té forma de cocodril de mida real, està “modelat” gràcies a la sàvia juxtaposició de cartes de joc i que es va poder veure el mes de novembre passat a la fira “Flashback”. Per a Vittorio Sgarbi, que va visitar els estands, va ser un amor a primera vista del qual va néixer una exposició individual de Bolla al Mart de Rovereto a l’hivern. La “trampa” de Bolla, per continuar utilitzant el llenguatge de les cartes que tant agradava a Jorge Luis Borges, és efectivament irresistible: es tracta d’un artista capaç d’hipnotitzar l’observador a través dels seus mandales de sotes, cavalls, reis i comodins; materials que donen vida a un bestiari que s’exhibeix al Palau Reial de Torí fins al 16 d’octubre amb motiu de l’exposició “Animals a la cort” i que tornarem a veure, del 22 de juny fins al 16 d’octubre, en els locals de l’Artilleria, secció del complex de la Cavalleria de la mateixa ciutat. Conegut també per les seves vanitas (calaveres, esquelets coronats amb tiares episcopals, així com kalàixnikovs i instruments musicals fets amb cristalls Swarovski), Bolla estima el paper: “He treballat a partir de la idea dels llibres desplegables, dels papers construïts, perquè m’agradava molt el món del teatre, de la ficció. En canvi, la meva primera obra amb cristalls ha estat una calavera amb què proposava una vanitas contemporània que, com a tal, superava fins i tot la peça de Damien Hirst: a la meva escultura els diamants tampoc no eren autèntics, eren d’estràs”. La vanitas és una de les obsessions de l’artista piemontès, “també perquè com, per desgràcia, els fets dels darrers temps ens demostren, el valor de la vida sembla tenir poc significat, sobretot avui dia”. Per contra, l’unicorn Swarovski, col·locat actualment a la Sala de Ball del Palau Reial, presenta una passió no tan allunyada del tema del “Tempus Fugit”: la Wunderkammer o “cambra de les meravelles”, que és el lloc on, com escrivia Adalgisa Lugli, s’esdevé “la infància de la ciència”, on “Naturàlia” i “Artificiàlia” sovint s’intersequen. “L’unicorn a Palau Reial -explica- és del tot congruent amb el lloc i resulta estrany perquè recorda els salamons, que també hi abunden”. I continua: “Anys enrere havia fet salamons en què totes les llàgrimes de color eren de sucre caramel·litzat. Ben bé semblaven salamons neoclàssics”. Cal recordar que Bolla és conciutadà d’Aldo Mondino, l’artista que construïa jocs de paraules escultòrics com ara torres de torró que resultaven ser “Torreons”. Com Mondino, Bolla aconsegueix tractar temes dramàtics, com ara la temporalitat de les coses humanes, a través de la ironia. Caduca, processual i, per tant, transitòria és l’art instal·lativa que justament a Torí s’ha desenvolupat a través de l’Art pobre: també les fruites i verdures en descomposició sobre les taules en espiral de Merz o l’enciam devorat per dos blocs de pedra d’Anselmo (que en determina però l’ensorrament) tenen a veure amb el deus ex machina de la vanitas, o sigui Chronos, el Temps.
Bolla, el prestidigitador, ret homenatge a Mario Merz en reprendre l’element d’una de les seves famoses obres, el cocodril, alhora que el fa virar cap a una dimensió lúdica que també dona vida a les ales d’un possible Ícar, amb les plomes fetes de cartes, o als estruços que amaguen el cap en bosses plenes de brossa. Si el cocodril, rèptil capaç de connectar en el nostre imaginari el present amb la prehistòria dominada pels sauris, és la presència que no pot faltar en el regne de la frontera entre l’art i la ciència, les Wunderkammer transmeses pels gravats antics (el museu de Ferrante Imperato, el de Francesco Calceolari, el canonge milanès del segle XVII, Manfredo Settala) i penja del sostre de l’església de santa Maria de les Gràcies a Màntua, l’alquímia (la prehistòria de la química) és la musa que inspira els pobristes; a les pintures de Bolla, però, hi té un efecte que va més enllà de la pura transmutació de la matèria. Pigments tamisats sobre suports estirats horitzontalment, en contacte amb els reactius adients, prenen formes inesperades capaces d’esborrar fins i tot el traç gràfic subjacent d’una imatge. Termes com ara “estupor”, “meravella” o “sorpresa” formen part del llenguatge verbal de Bolla. Però el joc i els seus instruments, des de Cardin fins a de Chirico, de Cornell a Arienti, són iconografies portadores d’una altra musa: la malenconia és un element present al meu treball, confirma l’autor. Però allò que més m’interessa és el silenci, la discreció, ja que no he fet mai cap obra sorollosa. També els mandales, basats en l’obsessió repetitiva de la mateixa carta, es converteixen en una manera de trobar una forma d’espiritualitat. Faig obres que aparentment no tenen res a dir, però que, en realitat, porten dins una forta càrrega iconològica i també simbòlica i a les quals cal parar atenció. De primer cop d’ull la meva feina sembla que es basi en l’estètica. Ara bé, en realitat, conté referents molt precisos, com ara l’iris humà (Bolla també és oftalmòleg, n. de l’e.), a les rosasses de les esglésies gòtiques.
Hi ha referències a arquetipus, com ara el cercle que es repeteix, el cercle concèntric i l’espiral. No, no penso que jo digui res de nou, però crec que sé fer veure les coses d’una manera diferent, conclou Bolla. La superficialitat del món contemporani que ens aclapara amb imatges ens porta a no fixar-nos en res.
“Amb les meves obres obligo els visitants a fer una observació prolongada”. És condició indispensable per a copsar idiosincràsies petites, però intrigants: cartes d’una baralla que no podrien existir, amb els cors negres en lloc de vermells.
O comprendre, en la circularitat de les coses, que tot encaixa: de la mateixa manera que un mandala d’inspiració oriental pot convertir-se en la rosassa d’una catedral catòlica, n’hi ha prou de capgirar una pica per a transformar-la en un cor.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.