General / Exposicions

El dolor històric d’Antoni Tàpies

Tàpies. Malenconia” se centra en l’obra produïda a la primera meitat de la dècada de 1990 en la que estava dominat per una certa malenconia. Durant aquests anys, a causa de la mort de la mare a finals dels anys 80 i també per problemes de salut, Tàpies començava a ser conscient del pas inexorable del temps. Malgrat els premis i els reconeixements personals, culminats amb l’obertura de la Fundació que duu el seu nom o l’exposició al pavelló espanyol a la XLV Biennal d’Art de Venècia de 1993, l’artista travessava un període en què feia referències constants al sofriment físic i espiritual i, més específicament, a la mort. La caiguda del mur de Berlín el 1989 i la posterior descomposició del món soviètic van significar el fracàs del projecte polític amb el qual havia simpatitzat. Àdhuc, aquells anys van coincidir amb la guerra de Bòsnia, i el genocidi de Ruanda, que seguia de ben a prop. Desil·lusió, insatisfacció, patiment, malestar i frustració són estats provocats igualment per diversos desencants personals com la polèmica del Mitjó, envers el seu projecte per al MNAC, agreujats per un context sociopolític extremadament convuls.

Tàpies. Malenconia
Comissària: Núria Homs
Fundació Antoni Tàpies
Aragó, 255. Barcelona
Del 16 de març al 25 de setembre de 2022

Antoni Tàpies. Matèria rosada, 1991. © Fundació Antoni Tàpies / Vegap, 2022. De la fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, 2022.

D’alguna manera, l’experiència traumàtica de la Guerra Civil en l’etapa de la preadolescència provocarà en Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012) una sensibilitat molt especial. Així mateix, la malaltia pulmonar que va patir als 18 anys, i que el va tenir enllitat al sanatori de Puig d’Olena, va ser el punt d’inflexió a partir del qual va decidir quina era la seva veritable vocació. Aquests antecedents provoquen un tarannà de dessabor que ha estat realment una constant del seu temperament. Àvid lector, també el va ajudar a ser un visionari de la realitat la lectura dels existencialistes Heidegger i Sartre que parlaven d’aquesta angoixa com una via per arribar a una il·luminació més sobtada. De la mateixa manera, el pessimisme metafísic de Schopenhauer i el nihilisme de Nietzsche marcaran l’evolució del seu discurs personal en aquesta dimensió existencialista i en tot el rerefons del seu quefer que arrenca de l’època informal. La gran riquesa expressiva de densitats matèriques i la utilització de materials pobres sorgiran amb força i no els abandonarà mai més. Biogràficament com a persona i per descomptat com a artista es caracteritza per una austeritat gairebé monacal; un ascetisme que a més té un rerefons teòric inspirat en la religiositat oriental d’arrelament zen, taoista, que defensa que amb molt poques coses és possible de viure. Capacitats de superació són conceptes extrets d’aquesta filosofia a través de la qual l’artista volia entendre les causes del dolor per poder-lo superar. 

Antoni Tàpies. Abans-després, 1994. Col·lecció particular, Barcelona. © Comissió Tàpies / Vegap, 2022. De la fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, 2022.

Totes aquestes circumstàncies fan de Tàpies un artista involucrat amb els moments històrics que viu. La seva obra sempre es va mantenir lligada a les inquietuds cíviques, ètiques i polítiques de cada moment. Un compromís que es va veure accentuat amb la seva contribució a la campanya antifranquista i en favor de la democràcia de finals dels anys seixanta i principis dels setanta; amb unes obres que tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta. Per Tàpies, com per alguns intel·lectuals i artistes d’esquerres de la seva generació, l’esfondrament del socialisme semblava haver exhaurit la trajectòria històrica del mateix socialisme, i el capitalisme es presentava com un horitzó insuperable en què la utopia ja no era possible. El duel malenconiós va ser la característica fonamental de l’esquerra després de la caiguda del mur de Berlín el 1989. Les utopies del segle XX van desaparèixer i van deixar lloc a un present carregat de memòria però incapaç de projectar-se cap al futur. A Melancolia de izquierda. Després de las utopies (2019) Enzo Traverso sosté: “La malenconia d’esquerra no vol dir l’abandonament de la idea del socialisme o de l’esperança d’un futur millor; vol dir repensar el socialisme en un temps en què la seva memòria està perduda, oculta i oblidada i necessita ser redimida”. Per l’autor, rescatar la utopia en temps de crisi i redefinir la posició del marxisme davant de la memòria és l’antídot per sortir del dol i la malenconia i constituir noves opcions polítiques alternatives al capitalisme. Es recolza en la figura de Walter Benjamin, teòric de la memòria i de la malenconia que es proposa articular memòria i història, defensant un tret clau del pensament marxista: la utopia. Així, doncs, la implantació total del capitalisme hauria donat lloc a una mena de “melancolia política” marcada per la frustració i l’absència de nous projectes alliberadors.

Antoni Tàpies. Quatre elements, 1992. Col·lecció particular, Barcelona. © Comissió Tàpies / Vegap, 2022. De la fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, 2022.

Aquesta malenconia és la que planeja al llarg d’aquesta exposició, amb l’objectiu d’agrupar un conjunt d’obra que transita per perspectives diverses: l’anàlisi d’una cultura esquerrana de la derrota, la construcció d’una visió del dol per diversos conflictes i situacions repressives internacionals, i la consciència del pas del temps i de la mateixa finitud humana.

Antoni Tàpies. Embolcall, 1994. Col·lecció particular, Barcelona. © Comissió Tàpies / Vegap, 2022. De la fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, 2022

La conservadora de la Fundació i comissària de la mostra, Núria Homs, s’ha endinsat en l’obra de Tàpies de la primera meitat dels anys 90 per copsar l’estat d’ànim de Tàpies en aquest moment vital. Malgrat ser una època atapeïda d’exposicions i de premis, i amb la creació i l’obertura de la Fundació, dins d’aquesta atmosfera s’anà desenvolupant en la intimitat creadora de l’artista un decantament vers el desconsol i un cert sentiment de desfeta que es tradueix en un cant nostàlgic. Tàpies. Malenconia dialoga entre la pintura i l’escultura, a les quals se suma un documental realitzat per Gregory Rood el 1990 per la BBC i que copsa les preocupacions de l’artista, així com una revisió de la seva evolució. En les obres d’aquest període sovintegen imatges d’embolcalls mortuoris, d’ossos i de cranis, i d’al·lusions a la mort i al patiment, encara que, per a ell, l’art com a capacitat transformadora, com a procés d’iniciació, és un mitjà capaç de fer possible el descobriment del coneixement a través de la naturalesa de les coses. No és una al·lusió a l’aflicció per victimitzar-se, sinó per trobar maneres de conviure-hi i, potser, aconseguir la felicitat.

Exposició Tàpies. Malenconia © Comissió Tàpies / Vegap, 2022. De la fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, 2022

L’exposició inclou obres que encara no s’han exposat mai com ara Quatre elements (1992), molt influïda pel pensament zen, en el que es palesa que Tàpies cercava en l’art la possibilitat de suprimir el dolor des del mateix dolor. Una filosofia que “t’escorxa la pell, et tritura la carn, et polvoritza els ossos i et fon la medul·la”. Igualment inèdites són les obres Núm. 7009 (1992); una superfície completament fosc damunt la qual suren uns ossos i una creu i Abans-després (1994) que evoca un gran llit, imatge recurrent com a lloc on naixem i on morim; al costat d’obres molt representatives com ara Rèquiem (1995), en la qual es retroba amb cossos coberts que també apareixen a Embolcall (1994) que fa referència al genocidi de Ruanda; mortalles entre creus i ulls que ploren sobre un fons negre per reforçar la idea de desaparició. Per la seva banda, Dukkha (1995) es refereix a un terme budista de traducció difícil perquè té un significat molt ampli en la llengua original, el pali, que inclou diversos matisos: desil·lusió, insatisfacció, intranquil·litat, malestar, irritació, pressió, buit, tensió, angoixa existencial. Un turment materialitzat en una cama ortopèdica que remet a la guerra, però que en cap cas pretén abandonar-s’hi, sinó tot al contrari, entendre’l des de l’enigma que implica i transcendir-lo.

Exposició Tàpies. Malenconia © Comissió Tàpies / Vegap, 2022. De la fotografia: © Fundació Antoni Tàpies, 2022

Aquesta mostra vol reflexionar sobre les conseqüències de la guerra, fet que quan es va programar semblava difícil que es tornés a produir a l’Europa del segle XXI. Avui el visitant hi pot veure l’acarnissament i la crueltat a Ucraïna i com es van reproduint les mateixes atrocitats. La història de la humanitat es repeteix i l’obra de Tàpies és més actual que mai.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close