Qualsevol proposta de Tom Carr (Tarragona, 1956) aconsegueix recordar-nos que la naturalesa de l’art està feta de llum i de fascinació pel descobriment. Al Museu d’Art de Tarragona presenta tres instal·lacions que tindrien, segons Carme Miquel, tres elements en comú: utilitzen el llenguatge de la llum com a vehicle màgic, efímer i sostenible d’ocupació de l’espai; escullen el vocabulari visual i simbòlic d’alguns referents de l’art com a origen; persegueixen l’essència de les coses, despertant la nostra percepció amb una barreja de sensacions i emocions que aguditzen la ment més enllà de les paraules. Doncs això: Tom Carr en estat pur, inefable, físic i transcendent com la llum mateixa.
El lloc i l’instant
Artista: Tom Carr
Museu d’Art Modern de Tarragona
Santa Anna, 8
Fins al 14 de febrer de 2021
Segurament és la melancolia l’estat més raonable en una època com aquesta que ens ha tocat viure. Melancolia a seques, sense relats alliçonadors ni interpretacions que, el temps dirà, acabaran essent precipitades. Una melancolia sòlida, geomètrica i impenetrable com aquell romboedre que Dürer va situar al costat del seu àngel entotsolat: a la mà dreta de l’alat, un compàs i, escampades pel terra, diferents eines de treball i andròmines òptiques que serveixen per recordar-nos la fragilitat i el caràcter efímer de totes les produccions humanes. No és estrany, en aquest sentit, que una de les tres instal·lacions que Tom Carr presenta al Museu d’Art Modern de Tarragona es tituli, precisament, Melancholia: tornar als clàssics es sempre una bona estratègia quan es vol fer endreça, més encara si el context es d’esfondrament generalitzat d’ídols i d’ideals, com ens recorda Julia Kristeva. De fet, la filòsofa i psicoanalista francesa anomena aquest estat anímic «Sol negre», ja que la negror de l’astre li suggereix allò irrepresentable: «Allò que il·lumina sense llum —escriu Anna Adell al seu darrer assaig sobre la melancolia—, la caiguda en l’innombrable de Nerval, que se sorprèn en la seva Aurèlia que el sol mai es pugui veure en somnis, tot i que irradia una claror intensa».
Llum negra com la que emana del volum invocat per Carr: les formes que s’hi projecten són els rastres que deixen les cuques de llum que fan niu en la nostra mirada. D’això es tracta: Plató va ser el primer en vincular «metàfora» i «metafísica» quan va decidir «desdoblar» el sol. El sol metafòric del coneixement passava a ser, al mateix temps, el sol sensible i l’ultrasensible (o invisible). La paradoxa la podem experimentar, sense gaire esforç, a nivell individual: el sol que cada dia surt i es pon és percebut com a font de llum i de vida, tot i que, en realitat, allò que percebem són els seus efectes i no, en canvi, l’esfera incandescent que crema la vista i fa impossible la mirada directa. Absència i invisibilitat activen el dispositiu metafòric mitjançant la duplicitat de «sols»: rere allò visible, l’invisible; rere la presència, l’absència; rere la física, la metafísica…
Com s’ho pot fer, un escultor, per abastar la llum? D’alguna manera, el procés de «desmaterialització» que ha seguit l’escultura del tarragoní té molt a veure amb la necessitat de vindicar aquells elements intangibles que fan possible, en canvi, una pràctica tradicionalment tan física —o volumètrica— com l’escultura. La paradoxa d’esculpir amb llum té molt a veure amb els fenòmens que conformen l’experiència diària de qualsevol espectador corrent. I és que, en el fons, Carr seria un «místic ateu» (per tornar a emprar un concepte de Kristeva) que juga amb les formes amb l’objectiu de trobar clarianes en l’espessor de la nit. Unes clarianes que, malgrat la seva naturalesa espectral, són percebudes com a reals. Òbviament, la cèlebre afirmació que Debord va fer a finals dels anys seixanta del segle passat manté plena vigència: «Allà on el món real es transforma en meres imatges, les meres imatges es transformen en éssers reals, i en eficaces motivacions d’un comportament hipnòtic». L’Atles mental és allò que habita dins (i rere) els marcs despullats que Tom Carr penja a les parets, també nues, del Museu: la seva kunstkammer (aquest és el títol d’una altra de les propostes que es poden veure al Museu) o galeria de curiositats està plena de vida difosa i subtil —escriu Carme Miquel al full de sala—, una vida capaç de donar sentit al buit gràcies a un afinadíssim control dels dispositius de la seducció.
Ni més ni menys: les tres instal·lacions que Carr presenta a Tarragona interpel·len l’espectador des de molts nivells però amb especial atenció a l’esfera purament sensorial. Amb tot, com subratlla Gilles Lipovetsky al seu darrer assaig (Plaire et toucher) «no es tracta de posar a la picota els principis d’agradar i emocionar, sinó de vèncer les seduccions ‘pobres’ mitjançant altres seduccions, més belles, més riques, menys estructurades per l’oferta mercantil». Segurament Plató es posaria les mans al cap, tot i que també va ser precisament ell (desdoblador empedreït de sols) qui, tot i voler combatre enèrgicament el món de les aparences, va fixar-ne per a la posteritat la metàfora més bella en el seu Mite de la Caverna: els protagonistes són homes encadenats, incapaços de moure’s i fins i tot de girar el cap, que tan sols perceben ombres projectades a la paret de davant seu gràcies a un foc —llum artificial— i a uns objectes que sempre romandran desconeguts. Fos com fos, la naturalesa humana restava permanentment unida als seus espectres, a les imatges escàpoles, als focs artificials i a tota la resta de jocs perceptius que hom sigui capaç d’imaginar.
Al darrere de tot plegat batega amb força una qüestió com la que recollia José M. Cuesta Abad a propòsit de Klossowski: «Si, per un atzar (…) els fantasmes existeixen, i això fins a l’extrem de que la seva forma de ser es confongui del tot amb el de la nostra realitat, sobre la vida sencera recaurà aleshores la sospita de si no serà, ella mateixa, aparició, revenant, ombra desdoblada de quelcom que ha estat però que ha mort, potser de mil morts prèvies, abans de reaparèixer, un cop més, en cada incert aquí i ara». Per això el títol de la mostra és El lloc i l’instant: a la tercera de les instal·lacions (My red studio) Carr porta al límit la seva concepció d’un espai sensorial on la memòria i el temps acaben essent els autèntics motors capaços d’afaiçonar realitats. Ho explica a la perfecció Carme Miquel: «A mig camí entre La Boîte-en-valise, una maleta amb la compilació de reproduccions de les obres de Duchamp, i The Red Studio, on l’espai del taller de Matisse esdevé un pla d’un vermell total que gairebé engola les obres i objectes representats, Carr utilitza altre cop la imatge i la llum per crear un collage associatiu d’algunes de les seves obres. El vermell, un color que l’artista ha emprat de manera continuada en moltes escultures de grans dimensions, és ara l’espai llum habitat per les imatges d’algunes de les seves obres, com una mena d’instantània en el temps».
Sigui com sigui, en qualsevol proposta de Carr hi ha un element que mai resulta evident i que no hauria de ser obviat: el lent, i per tant meticulós, procés de treball que hi ha al darrera. I, com no podria ser de cap altra manera, l’origen cal cercar-lo en el dibuix i ens uns grafismes d’aparença gairebé sismogràfica on l’artista fixaria les seves intuïcions i els seus impulsos més innegociats. I és que, en darrera instància, cada proposta de Carr és una escultura de llum que tindria les seves arrels en els dibuixos, que actuarien com una mena rizoma (estructura subterrània) capaç de brostar, regularment, en direcció als dos sols platònics dels que parlàvem ara fa un moment.
