Felipe Vicente Garín Llombart era un valencià –nascut el 1942- que en el món del patrimoni artístic havia tingut un relleu més que notable. S’havia llicenciat en Dret i doctorat en Filosofia i Lletres. Fill de Felipe María Garín y Ortiz de Taranco, que a la seva època, en ple franquisme, havia tingut tota mena d’alts càrrecs artístics a València, ell va seguir el camí del seu pare, i encara va tenir encàrrecs oficials de més envergadura, ja que a part de catedràtic de la Universitat Politècnica de València, acadèmic de Belles Arts, o director del Museu Nacional de Ceràmica González Martí, del Museu de Belles Arts, i del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, va assolir també molts llocs de comandament a Madrid, com a membre del Cos Facultatiu de Conservadors de Museus, sotsdirector general de museus i exposicions de l’Estat, director de l’Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals o director del Museu del Prado. I em salto algunes tasques més per no convertir aquest article en un curriculum vitae.
Felipe era més un home de gestió que de recerca. A part de la tesi doctoral, les seves tasques varen ser sempre d’acció més que de reflexió. Els seus textos solien ser introduccions, pròlegs, comentaris, divulgacions, més que articles d’investigació o monografies… Va ser, això sí, comissari d’una trentena d’exposicions, especialment sobre art valencià des del gòtic al segle XX. Diverses d’aquestes exposicions foren d’envergadura.
Jo el vaig conèixer els primers anys noranta, a la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Històric, on tots dos hi érem vocals. I a més ens varen penjar també formar part de la Comissió de Valoració d’aquella Junta, el que volia dir que si la Junta es reunia un cop al mes, els de la Comissió ens reuníem un altre cop, cosa que ens obligava a viatjar a Madrid mensualment un parell de vegades.
A la Junta controlàvem les exportacions de béns patrimonials temporals (normalment per exposicions internacionals) o definitives, i a la Comissió havíem d’escatir, entre altres coses, si les obres d’art o béns patrimonials que la gent pretenia donar a l’Estat en pagament d’impostos eren o no adients: si valia o no la pena deixar de cobrar en metàl·lic el deute a canvi de les peces que els interessats oferien. El problema no era només que les obres ofertes fossin autèntiques, si no si eren prou significatives: abans d’aportar un quadre d’un autor que ja estava molt present als museus de l’Estat era millor que en donessin el seu valor monetari. I aquest valor monetari també calia contrastar-lo, ja que molts volien pagar un deute, per exemple, de determinada quantitat de pessetes —encara era l’època de l’antiga moneda— amb peces que potser només valien la meitat o menys. Una gran feinada que vàrem tenir aleshores va ser entomar la valoració de totes les col·leccions particulars d’art que s’havien acollit a una amnistia fiscal i que els seus propietaris en declaraven les obres de valor superior a una determinada xifra que marcava la llei. Expedients i expedients se’ns amuntegaven i calia resoldre’ls amb prou competència, però també amb prou lleugeresa perquè no s’eternitzessin. Era la feina més prosaica que pot fer un historiador de l’art, però per sort jo l’alternava amb altres molt més engrescadores.
En els anys en què vàrem treballar plegats he de dir que Felipe Garín s’arremangava sempre per tirar endavant les tasques que ens arribaven i no planyia dedicar-hi hores. També el recordo seguint amb un transistor, durant tot un matí, els bombardeigs de Bagdad en la guerra del Golf, mentre despatxàvem el munt d’expedients a la Casa de las Siete Chimeneas, la seu del Ministeri de Cultura.
Quan jo vaig arribar a aquestes institucions en Felipe ja hi era, i quan jo vaig plegar —vaig dimitir quan la ministra Del Castillo va declarar solemnement que no es tornarien a la Generalitat els “papers de Salamanca”— ell encara s’hi va quedar cinc anys més.
Li varen proposar ser director del Museu del Prado mentre teníem una de les sempre maratonianes reunions de la Junta: entrà un bidell i li digué: “Doctor Garín, lo llama el señor ministro” —que era Solé Tura aleshores—, i tots li varen fer conya: “Esto huele a cargo, Felipe!”, i ell s’absentà fent cara de no tenir ni idea del que li havien de comunicar. Ja no va tornar aquell dia. L’endemà sortia al diari el seu nomenament per a un càrrec que a un historiador “espanyol” de l’art li representa senzillament la culminació professional.
Va ser també director de la Reial Acadèmia d’Espanya a Roma, on el vaig retrobar un cop que l’ambaixada d’Espanya —no ell— em varen encarregar una conferència sobre Fortuny. I, per cert, em varen dir que els bitllets d’avió me’ls comprés jo, que ja me’ls abonarien, i això tan senzill de resoldre va resultar ser impossible de rematar. Cada cop que jo veia l’agregat cultural, o no sé quin càrrec tenia, que m’havia fet l’encàrrec, aquest se n’anava escales avall fent voleiar un peculiar abric de pell llarguíssim que portava, per evitar-me. Vaig haver de recórrer a Felipe, que, no sense deixar anar algun miquel contra el funcionari de l’ambaixada que em deixava amb el cul enlaire, tot dient “!Siempre hace lo mismo ese!”, va treure d’un calaix diners en cash amb prestesa, i sense entrebancs burocràtics. Ves a saber si després el de l’abric voladís va tapar el forat o no…
Tot i ser un valencià dels que miren força cap a Madrid, i que no el senties parlar en l’idioma del país, sovint em comentava —quan ja no coincidíem al Ministeri— els meus articles a “El Temps”, del que ell era subscriptor. Mai m’ho hauria figurat. I recordo que una vegada, en mig d’una reunió de la Junta, davant del bo i millor de l’element cultural oficial d’Espanya, em va preguntar com es deia una determinada paraula castellana “en nuestro-vuestro idioma”. No era doncs de la mena de valencians que s’entesten a dir que entre Guardamar i la Sénia parlen una llengua diferent de la que parlen els catalans, com és habitual en el PP i no diguem VOX —per incultura imperdonable, però sobretot per pèssima praxi política més imperdonable encara—, i a més ho expressava en veu alta davant polítics, directors de museus, conservadors de biblioteques, responsables de duanes i de la Hisenda pública, que eren els perfils habituals dels integrants de la Junta.
Feia temps que Felipe suportava una leucèmia amb prou dignitat. Quan parlava amb ell semblava resignat amb un punt d’alegria i tot. Ara se li ha acabat la corda. Un record, doncs, més viscut que formulari, per un valencià que, a part de les seves virtuts professionals, tenia tots els números per haver pogut ser un gran diplomàtic.
És un col·laborador històric d’EL TEMPS.