General

El futur del museu

Entrevista a András Szántó amb motiu del llibre The Future of the Museum. 28 Dialogues

L’any 2020, en un moment de crisi filosòfica i institucional i de trànsit cap a una nova era, el professor i assessor cultural András Szántó consagrava el seu temps de confinament a explorar el replantejament del futur dels museus. En va resultar, d’aquesta exploració, el llibre The Future of the Museum (El futur del museu, Hatje Cantz, 2020): un recull de 28 conserves amb directors de museus d’art de tot el món. De procedència i concepcions molt diverses, els responsables de les diferents institucions reflexionen, a partir de les preguntes de Szántó, sobre la funció i els valors essencials de la institució museística, i es plantegen de quina manera el museu hauria d’evolucionar i transformar-se per poder respondre a les necessitats del present i ajudar a construir el futur que volem per a les nostres societats. Dos anys després de la seva publicació, el llibre ha estat traduït a diverses llengües i ha esdevingut part del corpus literari del sector, generant conferències i taules rodones que plantegen un debat global d’autoreflexió per part de les mateixes institucions. N’hem volgut conversar amb l’autor.

András Szántó

Aquest llibre va néixer durant el confinament del 2020. Va ser un moment de dépaysement en el qual les institucions culturals van reforçar alguns valors com l’orientació social i el compromís cívic. Els museus van començar a ser catalitzador i escenari d’iniciatives que mai hauríem atribuït a les seves funcions. Al Garage Museum for Contemporary Art, per exemple, es van reorganitzar la cuina i el cafè per preparar menjar per gent gran i pels metges. Ara que ja passen dos anys de la publicació del teu llibre, pots posar-nos algun exemple d’iniciativa concreta que es vagi desencadenar a partir de la pandèmia, i que hagi sedimentat avui en dia en el museu?

Crec que n’hi va haver moltes, d’iniciatives, però el canvi més important que hi va haver durant aquell temps va ser el de la comprensió de la funció del museu per part del mateix sector. El passat 24 d’agost, l’ICOM, l’organització internacional de museus, va aprovar una nova definició del museu en la qual prenen protagonisme les funcions socials i comunitàries, la inclusió i el servei a l’equitat. Això representa l’antítesi de l’elitisme que continua caracteritzant la percepció del sector museístic. Pel que fa a la teva pregunta, dels molts projectes que he conegut, em va encantar el Frick’s Cocktails with a Curator, que representava un ús fantàstic dels recursos en línia per arribar a un públic més ampli, o el projecte del Toledo Museum que consisteix a convidar barbers de la comunitat local a fer tallades de cabells inspirats en pintures. Ara bé: aquests projectes específics eclipsen els esforços menys visibles, però més profundament integrats que s’estan duent a terme, en el món dels museus, per actualitzar la perspectiva sobre la programació, el comissariat i el personal.

Amb quin criteri va ser feta la selecció de museus?

Hi havia dues coses que jo considerava especialment importants a l’hora de fer la selecció: volia reflectir els canvis que s’estan esdevenint actualment en el sector; l’altre criteri era de caràcter més aspiracional. Per una banda, volia que el llibre reflectís la globalització del sector dels museus i la corresponent fractalització o pluralització, si es vol, de les perspectives sobre què pot ser o què hauria de ser un museu. No m’interessava tant parlar amb directors molt consolidats de les institucions principals: tenia més ganes de trobar veus d’arreu del món, i les respostes del llibre van confirmar que aquesta era l’opció correcta. Per altra banda, la meva intenció de caràcter aspiracional era entrevistar el mateix nombre de dones directores que d’homes. No obstant això, clarament vaig haver de fer mans i mànigues per exposar aquesta paritat, perquè, de moment, encara són els homes, en gran manera, els qui ocupen les posicions de lideratge —tot i que no per gaire més temps—. Finalment, també em va ajudar, en la selecció, el meu treball de llarga durada moderant debats amb directors de museus, fent assessoria estratègica i supervisant un programa de lideratge de museus al Metropolitan de Nova York.

És un llibre que dona veu a moltes perspectives i museogonies (si se’m permet) i que, per això, és rellevant des de moltes esferes diferents: té interès per al públic (actual i potencial) dels museus, per a les institucions i per a tu mateix, com a sociòleg i estratega cultural que es dedica a aconsellar i a orientar institucions. Quin circuit o trànsit d’idees creus que genera, la teva contribució, entre museus, per una banda, entre museus i públic, per l’altra, i entre museus i tu mateix com a assessor cultural?

La rebuda del llibre ha estat força aclaparadora, més del que m’esperava. Crec que ha esdevingut un reflex del canvi de pensament en el camp dels museus, un reflex que pren una forma molt accessible. Ben aviat, els directors de museus el van començar a comprar a granel per als seus membres de consell; també s’està utilitzant en educació; recentment s’ha traduït a diversos idiomes. Per tant, crec que el llibre ha passat a formar part de la literatura i del frame of mind del camp, cosa que és molt gratificant. Fins i tot ens ha dut alguns clients que requerien assessoria estratègica, i que ens han trobat buscant-nos a Google a partir de la publicació de llibre. En definitiva, la publicació ha tingut una resposta molt favorable.

Tens consciència de si el llibre ha servit per obrir vies d’interlocució, d’intercanvi o de debat entre alguns museus que altrament —per llunyania geogràfica, política o identitària— potser no haurien acostat posicions?

Espero que sigui així, però això és molt difícil de rastrejar. S’han organitzat moltes taules rodones i sessions conferencials relacionades amb el llibre; però, com amb qualsevol llibre, vas una mica a cegues quan es tracta de pensar en l’impacte total del teu treball.

Segons Roland Barthes, la dicotomia “m’agrada / no m’agrada” (l’acord i el desacord) esdevé alguna cosa així com el grau 0 del pensament: una manera quasi automàtica que tenim els individus de classificar les coses del món. Actualment, el públic s’informa de la programació museística a través, eminentment, de les xarxes socials. A Instagram, Facebook i Twitter expressem el nostre judici positiu sobre una nova exposició amb un like. Mathieu Potte-Bonneville recordava en un col·loqui que un dels rols de les institucions culturals és el de permetre’ns sortir del règim ordinari de l’acord i el desacord, de descobrir-nos, més enllà d’aquesta dicotomia, noves maneres de construir un discurs positiu capaç de nodrir la reflexió crítica. Marion Ackermann (directora general de la Staadtliche Kunstsammlungen) explica que “d’alguna manera, estem perdent el nostre llenguatge com a eina principal”: sembla impossible, diu, combinar els matisos del discurs i del llenguatge poètic propis del camp de la cultura amb els paràmetres i les limitacions que imposen les xarxes socials. Com poden, els museus, adherir-se satisfactòriament a les exigències comunicatives dels nous mitjans de difusió sense perdre l’essència de la seva idiosincràsia expressiva i sense córrer el risc de banalitzar el seu objecte?

Aquesta és la pregunta del milió, i no només pel que fa a les xarxes socials, sinó pel que fa a totes les eines de diversificació i popularització amb les quals treballen els museus. Es busca equilibrar la popularitat i l’accessibilitat sense perdre el servei a la missió de recerca i educació. Un museu pot ser un lloc divertit, un espai on pots dur un amic o fer ioga, i compartir aquesta experiència a les xarxes socials. Però el museu ha de continuar sent, essencialment, una institució cívica garant d’un coneixement seriós i legítim. Aquest és l’equilibri que s’està intentant trobar.

Zeitz Museum of Contemporary Art. Imatge: heatherwick studio

Quins són els canvis principals que has remarcat, en la comunicació i la publicitat museística, en els últims 15 anys?

És difícil resumir-ho, però els museus estan aprenent a parlar la llengua franca en la societat. Han entès que una pàgina web no és només una cartellera digital sinó una mena d’alter ego de la institució. S’han fet conscients, una mica de mala gana, del fet que les xarxes socials són útils, i es mostren cada vegada més disposats a col·laborar amb marques. Han adoptat algunes eines comunicatives i el disseny experiencial que són típics de la indústria de la moda i de l’entreteniment. I, amb tot això, els museus encara tenen llarg camí per recórrer.

La divisió de coneixements i de disciplines és característica de la tradició occidental moderna. A la pregunta “Què han de desaprendre, els museus?”, Hans Ulrich Obrist (director artístic de Serpentine Galleries) respon que “Per ser més equitatius, els museus haurien d’enderrocar els murs i les separacions del món actual i els seus rígids i especialitzats dipòsits de coneixement. Això també vol dir enderrocar els murs entre departaments i entre els museus i l’exterior”. Seguint aquesta idea, la dicotomia fonamental entre cultura i natura es difumina al Palais de Lomé (Togo). Aquest museu té per objectiu “promoure la cultura, incloent-hi les expressions artístiques, culinàries, científiques o tècniques”, i ofereix, al costat d’exposicions d’art, tallers i espais com “El jardí pedagògic”, que pretén iniciar el públic en l’ús medicinal de les plantes, o un rusc que vol donar a conèixer l’organització de les abelles i vendre’n la mel a la botiga del museu. Creus que els museus del futur podrien abraçar cada vegada més la transdisciplinarietat, i tendir a reunificar-se en alguna cosa així com museus “del coneixement o de l’esperit humà”? Podríem, en aquest sentit, desfer-nos una mica del caràcter modern per tornar a un model més renaixentista?

Malgrat que conservem una visió idíl·lica del Renaixement com aquesta mena de cultura polihistòrica, no estic segur que hàgim de mirar al passat, en aquest sentit. Penso que aquesta concepció és una mica neològica: projecta les esperances i els somnis actuals al passat. En qualsevol cas, als museus, com a les universitats, els compartiments entre camps de coneixement s’han tornat més permeables. Si no els permeabilitzem nosaltres, ho farà la intel·ligència artificial. A la IA no li importarà si una idea prové d’un departament o d’un altre: engolirà tota la informació i ens la retornarà de maneres que ens sorprendran. Focalitzant en el present, tots els líders institucionals que he conegut han parlat del desig —i de l’angoixa— d’intentar forjar més col·laboració i revertir la tendència de les especialitzacions a tancar-se en si mateixes. En conjunt, crec que anem en la bona direcció. Dit això, no podem perdre de vista el coneixement seriós i especialitzat d’objectes i d’idees que assolim través de l’estudi focalitzat i a llarg termini.

Mapa del museu Palais de Lomé (Togo)

Els 28 diàlegs del llibre s’adrecen a directors de museus d’art. Des d’una perspectiva general, però, quin creus que és el tipus de museu que avui és més permeable a acollir expressions diverses de l’esperit humà?

No és just dir-ho, però les institucions de tipus Contemporary Kunstsammlungen juguen amb avantatge. No estan carregades de les grans demandes i el rigor institucional que comporta el manteniment i la cura de les col·leccions. Poden ser més osmòtiques. Però aquesta és una demanda insensata a fer d’un gran museu enciclopèdic. Crec que hem de mirar el sector en el seu conjunt. Les diferents institucions poden jugar diferents papers. Però totes poden obrir-se més a la seva manera.

Els museus d’avui tenen un compromís cívic i social que els fa ser a l’escolta del seu entorn. Les programacions esdevenen poroses, atentes a la realitat social i a les necessitats de la comunitat. Essent aquesta la tendència, reconeixes noves figures o noves veus que es podrien incorporar professionalment (o que ja ho estiguin fent) al cos d’un museu?

Efectivament, hi ha nous rols que apareixen en aquest moment d’obertura de la institució, consagrats a posar-la al servei de la societat, i també estan sorgint noves maneres d’organitzar internament els rols que ja existien (es vol augmentar, per exemple, la rellevància dels departaments d’educació). Hi ha moltíssimes coses que els museus han d’aprendre sobre participació i mediació de la comunitat, i el llibre mostra alguns exemples bonics d’això, especialment al sud global. Particularment als Estats Units, hi ha molta feina per fer a l’hora de reformar els consells dels museus i afegir-hi una major diversitat de veus.

Tenint en compte la necessitat de fer, dels museus, òrgans més diversos, inclusius i polifònics, alguns directors han posat sobre la taula la idea que les col·leccions artístiques s’haurien de reordenar atenent a la polifonia de narratives. “Sovint he suggerit que els museus haurien de tancar-se i penjar-ho tot d’una altra manera”, diu Sandra Jackson Dumont (directora del Lucas Museum of Narrative Art). És quan decidim penjar les obres d’una manera diferent que descobrim objectes, artistes i referències que inauguren noves perspectives per entendre la realitat i la història. Ara bé, com diu Marion Ackermann, “com més petita és la institució, més radical pot ser”. És realista pensar que una tal empresa és practicable en grans institucions públiques i enciclopèdiques com el Metropolitan de Nova York, que tu coneixes tan bé? Quins són els límits de la llibertat de càtedra en una institució d’aquestes característiques?

Només cal mirar el Moma, una institució enorme i potentíssima, per veure com de radicalment pot canviar la presentació de les obres. Es tracta d’una institució polifònica i dinàmica, sempre canviant, que impedeix que una narració única fixi una visió dogmàtica de la història. Hi ha moltes condicions prèvies perquè es produeixi un replantejament d’aquest tipus: des de fons per adquirir obres més diverses fins a la designació de comissaris que sàpiguen tractar-les. Aquesta és tota una empresa generacional.

Al seu article The End of the Museum? el filòsof Nelson Goodman comparava els museus i les biblioteques. Aquestes últimes ofereixen una experiència molt més democràtica: si bé tothom sap llegir, no tothom té la competència necessària per apreciar una obra d’art. Goodman també diu que, normalment, les circumstàncies (artificials i incòmodes) en què se’ns presenten les obres en un museu dificulten que puguem apreciar-les correctament, i que “el que hem de fer és trobar altres mitjans per estendre la influència del museu més enllà del seu edifici, en un escenari més natural—com el de les cases o el dels llocs de treball”. Hans Ulrich Obrist ens recorda que l’exposició Take Me / I’m Yours de la Serpentine Gallery (1995) permetia, al públic, de fer allò que normalment està prohibit fer en una exposició: els objectes podien tocar-se i la gent se’ls podia endur a casa. Aquesta exposició apropava l’experiència del museu a la de la biblioteca, i semblava propugnar la dessacralització de l’art. Creus que una experiència d’aquest tipus és sostenible en el museu del futur, o l’entens com una declaració de principis de caràcter més aviat populista contra la concepció generalitzada que el museu és elitista i inaccessible? Cecilia Alemani (directora i conservadora en cap de The High Line) es preguntava com ser popular sense ser populista…

Les biblioteques van tenir una experiència propera a la mort quan tot el coneixement es va fer accessible en línia. A partir d’aleshores, aquestes s’han reformat com a centres socials, i els museus tenen molt a aprendre d’elles pel que fa a esdevenir realment institucions no elitistes. Dit això, un museu i una biblioteca no són el mateix. Els museus tenen objectes que la gent ha d’anar a veure en persona. I aquesta necessitat d’autenticitat analògica fins i tot pot estar augmentant en l’era digital. Així i tot, l‘ethos organitzatiu de les biblioteques ha canviat enormement, i també hi ha moltes coses valuoses a aprendre de la seva arquitectura. Els líders dels museus ja hi estan parant atenció.

També segons Nelson Goodman (que escrivia als anys seixanta), la principal funció del museu és “fer funcionar les obres”. A les institucions del s. XXI, quins nous valors incorpora aquest objectiu cabdal?

El museu és una institució jove. Ha d’adaptar-se i créixer. Està demostrant que ho pot fer. Continua sent una de les nostres institucions realment cíviques. Qualsevol persona hi pot anar en teoria, un cop s’entengui que tothom hi és realment benvingut. És un espai públic on no cal creure d’una determinada manera i no cal consumir-hi necessàriament. És un camp ampli de possibilitats, centrat en l’antic ideal de parar atenció a l’objecte. Sobre quina sigui la funció bàsica del museu, encara hi ha molt a dir i a inventar.

Cesca Castellví Llavina
Després d'haver estudiat Filosofia, va cursar un màster en Estètica i Filosofia de l'art a la Sorbonne. Amant de la literatura, l'art, la llengua i la filosofia, ha col·laborat com a periodista a les revistes digitals Núvol i La Llança.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close