General / Camins de Serp

El geni d’Elon Musk

El geni d’Elon Musk no consisteix en haver-se fet milionari a base d’endollar vehicles en un pàrquing o d’inventar andròmines que, ben aviat (quan el planeta s’evapori) ens permetran cardar el camp de vacances a Saturn. Contràriament, i mercès a la compra de Twitter, Musk ha posat preu a la banalitat de l’entreteniment amb què gastem insubstancialment part de la nostra vida, desemmascarant l’insofrible cinisme a partir del qual equiparem la banalitat al fet de no pagar.

Això és Twitter, una eina tan absurda com meravellosa que s’empra per coses tan dispars com ara publicitar una nova traducció de Plutarc o queixar-se del fet que Francesc de Dalmases t’hagués promès matrimoni per acabar-te deixant a l’estacada. Musk ha fet quelcom tan senzill com recordar-nos que omplir el buit amb l’ocellet val diners i que la viabilitat d’una empresa és tan o més important que la repiulada amb comentari que et regales al metro amb tal d’escarnir la taula de diàleg.

Aquestes darreres setmanes m’ha plagut especialment veure com el nostre estol d’antropotecnòlegs i filòsofs de la xarxa escarnien les tàctiques empresarials d’un home que, tot solet, ha aconseguit ordir un dels conglomerats més pròspers i imaginatius del món. Resulta una cosa realment admirable veure com tot déu se’n carda d’un paio que, a banda d’opinar sobre la metafísica de Twitter, ha tingut la bondat d’afluixar la mosca per pagar el que valia.

És així com Musk s’ha guanyat el dret a disposar d’un equip de treballadors més compacte i fet a mida a les seves pretensions (per fortuna, gent mínimament informada com Elíes Campo han recordat que Twitter disposa d’una força de pencaires molt superior a empreses similars al seu camp d’acció), i és des de la perspectiva d’una carrera exitosa com hauríem d’aplaudir la seva gosadia i no pas blasmar-lo. Al capdavall, Musk només ens ha demanat vuit pepinos per disposar de més temps per perdre el temps.

La gasiveria no és només l’únic motiu pel qual ens reca pagar per una empresa que ens ha ofert moltíssim més del que li hem donat. També hi ha, insisteixo, el narcisisme de gratar-se la butxaca per un quelcom que considerem superflu. Mentida podrida, car ens plagui o no (i sigui desitjable o no a ulls de l’alta cultura), l’acte de piular ha transformat una grandíssima part dels nostres paràmetres comunicatius. I també, com ha transcendit recentment a la nostra tribu, pot servir per coses de tanta alçària com ara salvar un musical de la bancarrota. Per tot això, insisteixo, l’Elon només et demana cinc o sis cafès. Jo pagaré el que calgui, Elon, perquè la meva superficialitat em sembla una cosa a preservar. I perdoni els habitants de la meva tribu, senyor Musk, que són tan llestos que no sé com no s’han fet tots milionaris.  

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close