General

El jove Palau i Fabre, vist per Julià Guillamon

Fa enveja Josep Palau i Fabre quan veus que li han dedicat un volum documentadíssim de prop de cinc-centes pàgines, i que amb tanta extensió el llibre tan sols s’abasta la seva vida i obra fins el final de la Guerra Civil. O sigui que els seus anys de més protagonisme encara no s’hi han tocat. És un llibre elaborat per Julià Guillamon, especialista en el tema, i curosament editat per Galàxia Gutenberg, que a través del personatge protagonista retrata tot un segment essencial de la nostra vida cultural, tant literària com artística.

Els del món literari valoren Palau com un dels poetes –i dramaturgs- importants de la postguerra, mentre que en el món de les arts plàstiques Josep Palau i Fabre és un dels grans biògrafs de Pablo Picasso, i els seus llibres, sobre tot la seva biografia Picasso vivent, publicada primer per La Polígrafa, va ser elaborada amb detallisme obsessiu i reverència absoluta al mite, fins ocupar quatre gruixuts volums que varen ser traduïts als principals idiomes de la cultura, i que no arribaren a completar el seu recorregut perquè la llargada de la vida de Palau només li permeté tractar el Picasso anterior al 1939.

Palau no era un historiador de l’art, perquè no en tenia escola. En aquest sentit era un il·lustríssim amateur, i els documents que utilitzava podien ser exhaustius en segons quin casos, però eren voleiadissos en altres. Per això el resultat, que tot i això, cal tenir molt en compte per part dels historiadors de l’art, té força de creació d’un escriptor.

Ell mateix, quan el vaig conèixer –vingué a casa a entrevistar el meu pare per obtenir informació del seu oncle escultor Emili Fontbona, amic destacat del gran artista-, va dir-me explícitament que aleshores ja tenia una mica apartada la seva pròpia tasca de poeta perquè l’estudi de la figura de Picasso ja sadollava les seves necessitats creatives. Això era l’octubre del 1968.

Des d’aleshores vaig tractar prou Josep Palau i Fabre. Era una persona difícil, amb rampells d’irascibilitat i rebequeries infantils sovint sense base objectiva detectable o suficient. Però evidentment era algú fora del comú, i aquest llibre ens l’explica des de la seva infantesa, amb arguments fonamentats i sense fantasies.

Coberta del llibre.

Format als hermanos i, ja amb la República, al Tècnic Eulàlia, el jove Palau era fill d’un artista notable –Josep Palau Oller– que vivia al rovell de l’ou dels grups hegemònics de l’etapa post-noucentista, però que renuncià a defensar un estil propi com a dissenyador, interiorista i pintor. Palau i Fabre es veu que tota la vida es va debatre entre sentiments contradictoris respecte al pare. Si bé el poeta sembla que sempre estigués en perpetu conflicte amb ell, aquest li pagà l’edició del seu primer llibre de poemes, i amb els anys el fill li guardà prou respecte com per deixar d’acudir a la presentació del meu llibre sobre Josep Mompou (2000), del que ell era el presentador anunciat, amb el pretext –que només digué en privat- que jo no havia entrat Palau Oller a la Gran Enciclopèdia Catalana. I tenia raó: no ho havia fet, però és que jo en l’època en que sortí el volum corresponent de la GEC –inexpert de mi- encara desconeixia qui era Palau Oller. En tot cas havíem parlat molt Palau i jo fins aleshores, i aquest greuge ben raonable mai me l’havia expressat. Sort que algú m’advertí a temps de la defecció de Palau i vàrem poder trobar un fórmula nova per guarnir l’acte de la presentació.

Pel que veiem al llibre de Julià Guillamon, el Palau i Fabre escolar ja tenia prou inquietuds com per escriure –prosa i ja poesia- a la revista Eulàlia que editava la seva escola. Alexandre Cirici també s’inicià a Júnior, la revista que es feia a l’escola Blanquerna, on el futur crític d’art i polític es formava. Algun dia caldrà estudiar a fons –que jo sàpiga encara no s’ha fet- el paper d’aquestes publicacions escolars, curosament produïdes, en el desvetllament de la nova generació d’intel·lectuals catalans que esclataria a la postguerra.

Acte seguit, Palau i Fabre ja començà a escriure als diaris –La Humanitat, on feia crítica literària- , i es féu amic d’un altre nom clau de la jove cultura, el futur editor –i poeta- Josep Janés i Olivé, però també aleshores començà a fer-se enemics i a tenir aversió a figures que potser mai varen saber-se tan detestades. Bona part de la vida cultural de l’època de la Generalitat republicana apareix en aquesta monografia, profundament detallada i analitzada.

Al llibre l’episodi de l’esclat de la Guerra Civil, ben ric en situacions, viscut per Palau a Eivissa, té un interès històric afegit. I després, el desenvolupament del conflicte abominable a Barcelona, on ell encara va fer articles de crítica literària a La Publicitat -entre altres coses s’entusiasmà amb el nou poeta Joan Vinyoli-, o ja tardanament a Meridià, constitueixen part substancial d’aquest treball.

Josep Palau i Fabre @Jordi Morera / Arxiu El Temps.

El treball de Guillamon arriba a testimoniar com, just acabada la guerra, es van ressituant alguns personatges, i n’emergeixen d’altres del “nou” règim, alguns dels quals ja havien tret el nas en temps republicans. L’escriptor falangista Luys Santa Marina, per exemple, havia salvat la pell el 1936 gràcies a una mobilització d’intel·lectuals catalanistes pel seu indult, en la que Palau mateix hi havia pres part.

La carta a Palau de la seva mare, el febrer del 1939, en la que Franco és alabat poc menys que com un àngel salvador, resumeix perfectament l’estat de la qüestió d’una Barcelona en la que haver sortit com fos del pesombre horrible de la guerra passava al davant de qualsevol consideració ideològica elemental.

Tot això tanmateix no és més que un flaix d’un llibre dens, ple d’informacions i valoracions plausibles. Més enllà de la biografia de l’època juvenil d’una personalitat cultural rellevant, esdevé el producte refinat d’una immersió de gran magnitud en fruits i circumstàncies de tota una època. Fou un temps que de no haver sobrevingut la gran catàstrofe Catalunya s’estava posant en un nivell cultural molt ric i esperançador, de país civilitzat normal, que després calgué recomençar quasi de zero. Això fa d’aquest llibre un text que, en una hipotètica assignatura universitària de “Cultura catalana contemporània” hauria de ser, sense cap mena d’exageració, de lectura obligada.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close