World Arts / Art News

El mercader d’estrelles

Leggilo in taliano

Amb la seva aparició el 1980, el galerista californià va crear la xarxa multinacional més gran que hagi existit mai i ara se les ha d’heure amb una competència cada cop més ferotge. Ha perdut l’exclusivitat que tenia sobre Gorky i Koons, però s’ha fet amb Donald Judd i Brice Marden. Amb 77 anys es troba reforçant l’estructura del seu formidable vaixell de guerra.

Diuen que Giuseppe Penone va cedir als cants de sirena de la Gagosian Gallery al cap de pocs mesos de reflexions turmentades. Penone, per a tots nosaltres, encara és el noiet que s’abraça a un arbre per tal que el seu cos i l’arbre formin un tot i ens deixa una empremta inesborrable. És l’escultor que la fotògrafa Nanda Lanfranco retrata d’esquena, seguit pel seu gos, amb una destral a la cintura. Deu haver pensat: jo, què hi tinc a veure amb el neopop Jeff Koons, amb el “firaire” Carsten Höller i amb l’il·lusionista Urs Fischer? És més: com es poden tenir alhora Baselitz i Sara Sze, Warhol i Bacon, Jenny Saville i Richard Serra i Twombly? Ves que no acabi ofegat en una mena de catàleg de subhasta vivent de tot el que pot desitjar un col·leccionista d’alta volada!

el retrat de Gagosian pintat per David Hockney l’any 2013

Al final, però, ha cedit, bo i mantenint el lligam amb Marian Goodman. Com ha cedit un activista radical de la talla de Theaster Gates. Certament, Gagosian és una marca. Ara bé, quan Pepi Marchetti Franchi, directora de la seu romana de la galeria d’art més potent del món, et diu que gran part de la seva tasca i de la dels seus homòlegs de les 16 o 17 o 18 seus a Europa, Amèrica i Àsia també consisteix a “ajudar l’artista a obtenir el resultat que espera de la seva obra, de les seves instal·lacions” i tu, artista, saps que és veritat, que hi ha els diners, les relacions i la professionalitat que fan falta per a fer-ho possible… bé, es fa difícil dir que no. Si el diable es vesteix de Prada, els quadres els compra o se’ls fa comprar per Larry Gagosian. El passat 9 de maig Gagosian va comprar la Marilyn per 195 milions de dòlars a la casa Christie’s.

Andy, et presento en Larry

Sempre s’han agradat, aquest parell. “Tot i que jo era jove i ell, una superestrella, em deu haver vist com un igual: li agradava vendre i fer diners.I jo, pel que fa a l’art, sempre m’he estimat més comerciar-hi que no pas parlar-ne” («La Repubblica», 30 de novembre de 2012). Deu anys després, Gagosian se’n guarda prou, d’aquesta mena de sortides. Prefereix dir que té bon ull per les coses belles (Nick Serota ho confirma), mentre que Jenny Saville diu que “els diners i l’art l’atrauen en la mateixa mesura”. Una equació preuada també per a Leo Castelli, model i mentor del jove californià quan va arribar a Nova York el 1979: “Tenia mala reputació pel meu estil de vida, pel meu passat com a venedor de pòsters, entre altres coses, a Westwood”, declarava el 2008 a Annie Cohen-Solal (autora de la biografia Leo & C., publicada per Johan & Levi). En Leo, però, em va donar legitimitat. Rient m’explicava els rumors que corrien sobre mi i xalava d’allò més. Si he tingut èxit, és gràcies a ell. Per a mi ha estat una mina d’or: m’ha donat Stella, Lichtenstein, Warhol”. Ja actiu a Los Angeles (on la història oficial assigna l’any 1980 el naixement de la primera Gagosian Gallery) amb aquella extensió de costa a costa, el galerista de poc més de trenta anys anunciava la que seria la seva estratègia per a aconseguir l’èxit: expansionisme, ubiqüitat, despreocupació, moviment constant i capacitat, reflectint així el llegat espiritual de Leo Castelli, de combinar el mercat i la cultura. O millor encara: aconseguir que la figura del galerista no fos simplement la d’un comerciant de mercaderies sinó la d’un professional conscient de moure’s en un ambient en el qual el producte venut conté un ingredient elitista, almenys pel que fa al poder adquisitiu dels compradors de Warhol i companyia: la cultura. La cultura, pocs anys després, esdevindria la fulla de parra gegantina i indispensable de l’era de les fires, l’excusa gràcies a la qual una estructura inequívocament similar a un centre comercial podia ser visitada sense recança. Si avui no hi ha fira al món amb un mínim d’ambició que no tingui “seccions gestionades” per comissaris de trenta o quaranta anys que altrament estarien condemnats a l’atur després d’acabar la carrera i el màster, és gràcies a Gagosian, que en va ser un percussor. A Nova York va confiar la seva primera galeria a Robert Pincus-Witten, un intel·lectual graduat a Chicago amb John Rewald, gran figura de l’art impressionista i postimpressionista i, més endavant, crític i docent universitari.

Hirst, el fill pròdig

Encetant precoçment el diàleg entre mercat (galeria) i temple (museu), Gagosian va fer-se de cop i volta amb una carta guanyadora per tal d’assegurar-se els millors artistes del món, als quals podria garantir seus prestigioses per a les seves mostres. I és que la “vanitat cultural”, més enllà de la fam de glòria i diners, és un dels “pecats immortals” dels artistes. Siguem sincers: no és que Anselm Kiefer es trobi avui al Palau Ducal de Venècia juntament amb la història (no només pictòrica) de la Sereníssima només perquè és una estrella, sinó perquè algú de Gagosian Inc. sabia que a Gabriella Belli, directora dels Musei Civici di Venezia, li agrada molt l’art de l’evocador alemany de fantasmes bons i dolents del passat. El mateix passa amb Baselitz el 2019, amb la mostra a les Gallerie dell’Accademia. I, seguint amb Venècia, va ser la Gagosian Inc. que va repescar Damien Hirst, (que després de la famosa autosubhasta del 2008 a la casa Sotheby’s de Londres, honestament semblava que hagués desaparegut) i va facilitar l’exposició “Treasures from the Wreck of the Unbelievable” el 2017 al Palau Grassi i a Punta de la Dogana, gestionat per Pinault, as del col·leccionisme de l’art contemporani. Vet aquí que Gagosian és un tirà il·luminat i benèvol sempre disposat a rebre el fill pròdig, una mica disbauxat que probablement no ha agraït prou que el 2012 el galerista li hagi ofert la possibilitat de tornar a posar el peu al negoci tot exposant la sèrie sencera dels (no gaire emocionants) “Spot Paintings” a vuit capitals simultàniament: a les seus de Nova York, Londres, París, Los Angeles, Roma, Atenes, Ginebra i Hong Kong. El “Gagosian Style” és la ferocitat amb guants blancs; és allò que als anys vuitanta Sugar Ray Leonard representava en el món de la boxa: punys que et deixaven KO, closos amb les mateixes mans que tocaven el piano; moviment continu (Gagosian seria com Leonard i Leo Castelli seria com Muhammad Ali) mitjançant el qual es transformen, per al malaurat adversari, els pocs metres quadrats del ring en una extensió de sorra quilomètrica i abrasadora sobre la qual rematar-lo simplement esquivant-ne els cops i sent el primer de colpir-li el mentó. El 1980, l’any que es va inaugurar la Gagosian Gallery, també és l’any del famós partit del “no más” del desafortunat Roberto “Manos de Piedra” Durán, pronunciat després que en Leonard se’n rigués durant vuit assalts.

La fi del prohibicionisme

Mercat i cultura, galeria i museu; amb Gagosian van començar a funcionar gairebé com a vasos comunicants: el reflux de les ideologies, el famós “hedonisme reaganià” unit al pragmatisme americà, van contribuir en bona part a normalitzar allò que havia estat, si més no oficialment, tabú. El noi de Los Angeles, fill d’un comptable que somiava ser dramaturg i d’una mestressa de casa que pintava, semblava, com diria Guccini, descartat per la jet-set després que l’acomiadessin de William Morris, la gegantina agència que descobria i manegava talents en el món de l’actuació, la música i la literatura. Tanmateix, a la jet-set hi tornaria per la porta gran. Qui l’ha conegut bé diu que conserva la timidesa de la seva joventut. Tímid o no, després de treballar una temporada com a aparcador de cotxes, se’n sortia la mar de bé venent pòsters als vianants i, més endavant, als visitants de la seva primera botiga, on venia els mateixos pòsters deu vegades més cars, ja que, segons diu la llegenda, disposava de l’espai suficient per a emmarcar-los. Al cap i a la fi, un aparcador de cotxes ha de tenir una vista de llamp i un esperit d’observació ben entrenat. L’abast visual d’algú que es guanya la vida aparcant cotxes ha de ser de 360º per tal d’adonar-se, abans que ningú, qui (o què) està a punt de sortir o d’arribar. I ell ho va copsar tot anticipadament. En tenia prou amb mirar al seu voltant, en aquelles primeries dels anys vuitanta, per entendre que hi havia quelcom que bullia al món de l’art, on els nou-rics que es feien d’or a la borsa ben aviat comprarien cases noves ben grans, amb parets ben grans per penjar-hi quadres ben grans. S’havia adonat que col·leccionar art contemporani esdevindria l’afició més extravagant d’aquells personatges que, una dècada més tard, amarrarien els seus iots a la riva degli Schiavoni. A la Biennal de Venècia, el mateix any 1980, mentre s’organitzava una retrospectiva sobre Balthus i un pavelló estatunidenc increïblement ple allotjava, entre d’altres, obres de Brice Marden i Frank Stella, la secció “Aperto Ottanta”, a cura d’Achille Bonito Oliva i Harald Szeemann als Magazzini del Sale (els antics magatzems de la sal recuperats amb finalitats culturals), posava en primer terme la nova pintura de Chia, Schnabel, Paladino i Cucchi. La “fi del prohibicionisme” no tenia a veure només, com s’ha escrit, amb l’arquitectura (que tot just el 1980 celebrava la seva primera mostra a la Biennal), sinó amb el món de la imatge, el cinema i fins i tot de la narrativa. Charles Saatchi, un dels primers clients importants de Gagosian, se centrava en la Transavantguarda. Tony Shafrazi, d’origen armeni com el seu quasi coetani col·lega de Los Angeles (però per la resta és el contrari de Larry “Ulls de Glaç”, que, al contrari que al Tony, no se li hauria acudit mai d’arremetre contra el Guernica de Picasso, exposat al MoMA, amb un pot d’esprai), s’enfocava en els grafiters de la primera fornada: de Basquiat en endavant. En qualsevol cas va ser Gagosian, juntament amb Shafrazi i Bruno Bischofberger, qui “va fer gran” Basquiat després de morir. Entre els visitants de la vasta retrospectiva organitzada per Gagosian a la seu de Chelsea, a Nova York, l’any 2013 hi havia Annina Nosei, una de les primeres en comprendre el geni i el turment del Picasso negre. Una vella coneguda de Gagosian amb qui obrí una galeria al Soho el 1978, “just davant del quarter general de Leo Castelli, al 420 de West Broadway”.

El que els va unir va ser l’interès comú pels dibuixos de Twombly. La unió, però, no va durar pas gaire, “ja que Larry era un comerciant extraordinari que sabia posar l’art per davant de tot. Quan, al principi dels anys vuitanta, obrí la seva galeria al carrer Vint-i-tresè, sempre va saber prendre’s el millor. Ell tenia el lema: “La qualitat es paga”. Tanmateix, va ser en aquell període quan Gagosian va perfeccionar el seu art preferit, en el qual l’aliança i la competència no són mútuament excloents: seguint el consell d’Amina Nosei va emportar-se David Salle a Los Angeles (on havia inaugurat la galeria amb una exposició de Sol Le Witt). Després de veure’l a casa de Mary Boone, va organitzar una mostra d’Eric Fischl a la mateixa ciutat. Més endavant seria el torn de Richard Serra i de Basquiat.

Però la mirada de Gagosian, en aquells temps rebatejat com a Go-Go, anava molt més enllà. Havia entès que la fi del prohibicionisme no consistia només a “retornar a la pintura” i posar fi al Conceptualisme o a l’Art pobre. En l’era que s’encetava no hi hauria cabuda per als vells -ismes, per les galeries “de tendència” ni per a la separació entre les tribus artístiques. El col·leccionisme estava a punt per al gran còctel global i transversal. El món, que per a molts encara semblava immens, començava a esdevenir cada cop més petit, com era, de fet, el ring on Leonard va humiliar Durán. Calia empetitir-lo més encara i alhora oferir als nou-rics el catàleg més extens possible. Revisant avui allò que es va publicar (en blanc i negre) amb motiu de la Biennal 1980, ens trobem de nou amb alguns noms punters de l’emblemàtic equip Gagosian: Balthus conviu amb Penone, i Frank Stella i Brice Marden amb Kiefer i Baselitz. El món havia de ser cada cop més petit, dèiem, de manera inversament proporcional a l’oferta de la Gagosian Inc., que elimina les fronteres i escurça les distàncies entre les tendències, els estils i les èpoques del segle XX. I, sobretot, esdevé una xarxa.

Qui és aquest Go-Go, però?

L’expansionisme gagosià, però, ha agafat volada en els anys dos mil. Fins a la segona meitat dels anys vuitanta més aviat es va dedicar a consolidar la seva posició a Manhattan, on va obrir dues seus noves. L’imperi encara no era global, però un dels primers retrats periodístics que se’n van fer l’any 1991, de la mà d’Andrew Decker, ja el descrivia com “un dels comerciants d’art més importants de Nova York, juntament amb Mary Boone, Robert Miller, Arnold Glimcher i Leo Castelli. Durant els anys vuitanta ha esdevingut el campió indiscutible del mercat secundari. (…) Gagosian treballa a tres nivells. Exposa obres procedents d’herències o d’artistes vius, organitza ressenyes històriques i reuneix pintures de qualitat més aviat elevada, sovint cedides per museus o per col·leccionistes privats, que, per tant, no estan a la venda. Les revendes són la seva principal font d’ingressos. És impossible que al seu magatzem només i sempre hi hagi obres cabdals, però pot disposar de les dels grans col·leccionistes, com ara Saatchi, que veuen les seves recopilacions com si fossin éssers vius susceptibles de transformar-se. A Gagosian no li agraden les coses congelades. En aquests casos, el seu percentatge varia entre el 5% i el 20%”.

La mitologia gagosiana agafa forma a les beceroles dels anys noranta: “Els seus enemics, continua Decker, asseguren que és lent a pagar, que espia la competència i fica el nas en els magatzems dels seus col·legues, que interfereix en les relacions entre comerciants i col·leccionistes i que mira de vendre peces que formen part de col·leccions privades sobre les quals no té cap dret (…). No s’encanta en qüestions estètiques. Per a ell tan sols importen tres coses: què en pot obtenir, de la venda d’una peça; si es tracta d’una obra adient per a una determinada col·lecció i la posició que ocupa l’esmentada obra dins la producció de l’artista”. Mentrestant comencen les conjectures al voltant de l’èxit de Gagosian: “Corren molts rumors i hi ha molts dubtes sobre com finança les seves transaccions i el seu estil de vida, sobretot després de la desacceleració del mercat, prossegueix Decker. Molts pensen que té algun soci, com ara Peter Brandt, que ho nega. Posant com a garantia la seva pròpia col·lecció, valorada en uns quants milions de dòlars, Gagosian ha pogut obtenir crèdits que li permeten consolidar la seva posició fins i tot en un mercat en recessió (parlem dels anys de la crisi posterior a la guerra del Golf; n. de l’e.)”. I com si res aparegué el Gagosian, que, fent veure que no feia cas d’una negociació en curs entre Christie’s i l’arquitecte Graham Gund (el qual volia subhastar una «Black Painting» de Frank Stella), es deixaria caure com un falcó sobre la presa, cosa que propiciaria una venda directa de l’obra de Gund a Saatchi, a canvi d’una justa comissió. L’èxit de Gagosian durant els anys en què el mercat i el sistema de l’art contemporani no eren tan difosos com ho són ara transforma, dins la narrativa del personatge, dinàmiques que, si s’examinen amb detall, són força habituals en un règim de competència despietada com el del món de l’art en actes sense precedents. Així va passar quan Peter Halley va passar la mà per la cara a Ileana Sonnabend l’any 1992 i l’assumpte va acabar als jutjats. Fins i tot la recent disputa amb la galeria Zwirner sobre la gestió del llegat de Franz West (una qüestió que, de fet, té més a veure amb la rivalitat entre la Fundació i l’Associació que porten el nom de l’artista austríac) s’ha presentat als mitjans de comunicació com una guerra entre dos gegants del món de les galeries d’art. Ben aviat “el tauró” Gagosian va esdevenir un dels principals protagonistes de la comèdia de l’art contemporani i del mercat que mou el sector, un món que també va trobar cabuda a la premsa generalista i que va proporcionar prou material per a nombrosos pamflets sobre casos controvertits.

Reptes i aliances

Si entrevistéssiu qualsevol dels directors de les galeries que conformen el Consell Assessor de Gagosian, el comitè consultor format pels directors amb més experiència de les seus de la galeria, l’òrgan en el qual es coordina i es comparteix la programació i l’estratègia de la xarxa, us dirien que la principal preocupació de qui els dona feina és la protecció dels artistes: “No venem a tothom. Valorem la solidesa econòmica del comprador, però ens en ben guardem, de personatges que siguin coneguts per activitats de caràcter especulatiu dins el mercat de l’art”. A l’era de les garanties, una arma de doble tall, el risc de fracassar sempre ens assetja: “No és estrany veure casos en què una obra determinada es presenta com a esquer d’una subhasta; si l’esquer no funciona, qui hi surt perdent és més aviat l’artista, comenta un membre de l’equip de Gagosian. Al mateix temps he vist artistes desesperats l’endemà que una obra seva hagi obtingut un preu molt elevat en una subhasta. Tenen por de la possible conseqüència: la inflació de les seves obres al mercat. El risc és ben real”. Gagosian i els seus directors acompanyen el recorregut dels artistes que representen; la diferència entre ser companys de camí o bé, per fer servir una metàfora futbolística, marcadors, no és del tot clara, però això també forma part del llegat de Leo Castelli. Pel que fa a la resta, el talent escasseja; avui dia la demanda de talent supera l’oferta amb escreix. I, més que mai, diguin el que diguin, són els artistes els qui tenen la paella pel mànec i plantegen les seves exigències com si fossin futbolistes d’elit. Gagosian ho sap i per aquest motiu els ofereix el millor: sigui una mostra a Versalles sigui una galeria a Roma, on ha obert el 2007 “per fer un regal als artistes en una ciutat que estimen, diu Pepi Marchetti Franchi, i no pas perquè el mercat sigui gaire fructuós. I no és veritat que ho hagi fet per estar més a prop de Twombly”. Qui, per cert, no es va entusiasmar pas gaire quan es va assabentar de la imminent arribada del seu galerista a poques passes del seu estudi. Ara com ara, per Gagosian no es tracta tan sols de batre una competència ferotge o d’inaugurar contínuament noves filials, sinó també de desafiar al seu territori el veritable adversari: les cases de subhastes; bo i oferint serveis com aquells que garanteix des de 2019 la Gagosian Art Advisory “especialistes, diu la pàgina web, en assessoria de comissariat, valoracions, gestions de les col·leccions, coneixement del sector i anàlisis de mercat”. La presideix Laura Paulson, qui ja se’n cuidava del desenvolupament empresarial a Christie’s i muller d’Andrew Fabricant, nomenat fa poc director d’operacions de la Gagosian Inc. (un altre fill pròdig retornat, que per tornar a abraçar Larry, amb qui havia treballat del 1983 fins al 1996, ha deixat la societat amb la Richard Gray Gallery). L’equip està formalment separat del sector de les vendes de la galeria. Un bon repte tot plegat, especialment si es tenen en compte les inevitables sospites de conflictes d’interès, ja que es tracta d’una consultoria propietat del marxant d’art més poderós del món. Com es pot convèncer els col·leccionistes que la intenció no és (sols) la de dirigir-los cap als artistes de l’equip Gagosian? De tota manera, el projecte, en el qual també han participat Bernard Lagrange, de Sotheby’s, i Michael Walker, de Hauser & Wirth, funciona. “Sempre s’ha entès que aconsellem els nostres clients de comprar també a altres galeries, ha declarat Paulson a “The Canvas”. Els nostres clients han adquirit obres d’altres galeries d’arreu del món. També és veritat que sovint els col·leccionistes venen a trobar-nos amb l’esperança que els facilitem l’accés a alguns dels artistes més cotitzats de casa nostra i nosaltres fem el que podem per tal d’aconseguir-ho; no obstant això, sempre mirem de ser equilibrats i respectuosos envers tots els diferents directors de les vendes, ja que ells també posen a la balança l’interès i les demandes dels seus clients”.

Els gagosians

Gagosian té un talent extraordinari quan es tracta de fer surf sobre les aigües del mercat de l’art, sempre agitades i poblades de taurons més agressius que no pas ell mateix. Sap que per tal de solcar les onades és essencial envoltar-se de les persones adequades: un equip capaç d’actuar a diferents nivells i d’arribar a un grup cada cop més ample de possibles compradors. Per tal de poder seduir el típic multimilionari, per a qui la col·lecció d’art contemporani (i potser el museu privat) és un accessori tan necessari com el iot, cal un equip capaç de jugar a tot el camp. A la junta directiva, per exemple, a més de la mateixa Pepi Marchetti Franchi, entre altres “gagosians” de llarg recorregut, també hi ha Mark Francis, antic comissari en cap del Museu Andy Warhol de Pittsburgh. Hi ha Serena Cattaneo Adorno, filla del marquès Giacomo Cattaneo Adorno, descendent del darrer dux de Gènova, i l’arquitecta Emanuela Brignone: una jove directora (treballa a una de les oficines de París) que, a més d’una trajectòria immillorable, pot aportar en dot contactes excel·lents. Hi ha operadors provinents de cases de subhasta com Millicent Wilner, vicepresident de Sotheby’s a Londres i a Nova York. Fins i tot hi ha un neurocirurgià amb una col·lecció fantàstica: Frank Moore.

Gagosian ha superat la primera fase de la pandèmia, per bé que duríssima, gràcies al fet que ja tenia coberta, sobradament, el vessant del comerç electrònic. El món digital no li agrada especialment, tampoc els NFT, però sap que haurà de fer front a les noves realitats; en qualsevol cas, creu fermament en la fascinació que desencadena la presència real, no pas virtual, de l’obra d’art. Així doncs, continua obrint galeries. També continua publicant una esplèndida revista en paper (que ben aviat va ser definida com la millor del món, en paraules de Hans Ulrich Obrist) on l’activitat de la galeria es barreja hàbilment amb continguts culturals, sense deixar de banda la narrativa, i que es nodreix de les millors firmes possibles. Vet aquí que s’ha assegurat lucratives pàgines publicitàries de les cases de moda més exclusives (no només Prada), sempre disposades a abraçar-se amb el món, igualment exclusiu, de l’art contemporani. Pàgines de publicitat que són, és clar, meravelloses: fins i tot s’hi pot veure Sir Anthony Hopkins posant amb un abric Brioni. També és inevitable que siguin molt més seductores que les pàgines dels museus, que hi apareixen de franc sigui perquè exposen obres del grup Gagosian sigui perquè han d’exposar-les. I és que Gagosian adora el paper imprès; els que li són més propers asseguren que la llicenciatura en lletres a la UCLA no la va fer només per treure’s un títol amb relativa facilitat, sinó que va tractar-se d’una decisió motivada per una passió autèntica: “És un lector culte i voraç”. S’estima els catàlegs i les monografies (fa poc ha celebrat els 600 títols publicats), i dona carta blanca a estudiosos de prestigi, des de John Richardson per Picasso fins a Richard Calvocoressi per Baselitz.

Divorcis i rivals

El tancament de la seu de San Francisco i el divorci de Jeff Koons, que va marxar cap a la Pace Gallery, han donat peu a tot de veus que parlen d’un possible declivi. El cert és que als col·leccionistes de San Francisco els encanta comprar a Nova York i que els rics de Silicon Valley s’estimen més gastar-se els cèntims en altres béns de luxe. Pel que fa a Koons, no ha estat pas cap sorpresa: a la galeria no hi donen gens d’importància; afirmen que, després de vint anys en societat, ha passat una mica com en un matrimoni: que, després d’alguns alts i baixos, ha fet fallida. L’artista, que s’ha acomiadat tant de Gagosian com de Zwirner, assegura que feia temps que desitjava tenir una sola galeria de referència, així com tallar de soca-rel algunes controvèrsies que han sorgit respecte a la seva feina. Els darrers deu anys Zwirner i Gagosian s’han vist en judicis amb dos col·leccionistes amb relació a la venda d’obres de Koons. En tot cas ha estat un gran cop, potser una mica atenuat per haver arrabassat a David Zwirmer els drets exclusius de l’herència de Donald Judd. Quan li van demanar que comentés el pas del seu artista emblemàtic a la cort de Marc Glimcher, el propietari de Pace, Go-Go, va deixar anar un dels seus comentaris mordaços: “Es deuen entendre”.

Parlant de Zwirner, ha estat un dels pocs que ha tingut els mitjans per intentar imitar el model Gagosian i obrir seus a Nova York, Londres, París i Hong Kong. La irrupció de Zwirner al mercat secundari suposa per a Go-Go un rival més en el seu terreny predilecte. El model multinacional, però, l’ha implementat encara amb més agressivitat Iwan Wirth, el seu contrincant més acreditat (el 2016 li ha pres l’exclusiva sobre la propietat Gorky) i que té, entre d’altres, dues galeries a Nova York, una a Los Angeles, una altra a Londres, tres a Zuric i una altra a Sant Moritz, a part de la nova i espectacular seu a Palma de Mallorca, i encara una més a Suïssa (a Gstaad, ubicació estratègica on Gagosian ja l’ha atrapat). A diferència de David Zwirner, immers en el món de l’art des que va néixer el 1964, d’Iwan Wirth (1970), que va gaudir de la tranquil·litat financera d’Úrsula (qui va heretar l’imperi financer d’Albert Hauser, el marit mort precoçment el 1973), i de Manuela Hauser, Larry encarna el mite (i la realitat) de l’home fet a si mateix. Fins i tot en això ha seguit la llegenda de Leo Castelli.

Als seus 77 anys, Gagosian dona feina a 300 persones i tracta amb les obres d’un centenar d’artistes, entre els quals destaquen des de Picasso, Kooning i Warhol fins a Rudolf Stingel, Pietro Golia o John Currin, a part dels ja esmentats. Donald Thompson, expert en economia i màrqueting, ha escrit que el volum de negocis de les seves galeries és d’1,1 milers de milions de dòlars anuals, que corresponen aproximadament al 2% del mercat internacional de l’art contemporani i al 10% del mercat de gamma alta (cf. Bolle, baraonde e avidità, ed. Mondadori). Ara bé, això ho va escriure el 2017. Avui és difícil dir quins factors entren en joc. Si Hauser & Wirth és com el Liverpool o el Paris St. Germain, la Gagosian Gallery vindria a ser el Real Madrid: té l’entrenador amb més victòries, té veterans capaços de resoldre el partit en qualsevol moment i no fa escarafalls als més joves. I de tota manera ha arribat a la final de la Champions. Ell, Larry Gagosian, en el seu imperi on no es pon mai el sol, té encara l’última paraula sobretot, malgrat l’àmplia autonomia concedida als seus directors. No té esposa ni fills; per tant, la pregunta sobre què passarà “després” de Gagosian és inevitable. La resposta ja l’ha donada el seu braç dret, Andrew Fabricant: “Res. En Larry és immortal”.

CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte

Franco Fanelli
 
Il Giornale dell'Arte
El Giornale dell'Arte és un periòdic mensual dedicat al món de l’art publicat per l’editorial torinesa Umberto Allemandi S.r.l.
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close