A Barcelona hi ha un lloc màgic. De fet, té molts llocs màgics. Però n’hi ha un de sorprenent, i no perquè siga al costat del carrer Paradís, que també. Si us endinseu pel dèdal de carrers per trobar el Centre Excursionista de Catalunya, no només fareu un viatge en l’espai, sinó que també el fareu en el temps.
Paradisos perduts. Totes i tots cerquem paradisos perduts. I totes en algun moment, hem desitjat que passe un miracle. Encara que ens semble mentida, hi ha racons a les nostres ciutats on podem respirar el paradís i on es pot produir un miracle. Cada cop en són menys, però en pobles com Alcoi, Bocairent, Reus, Maó, Morella, Eslida, Xàtiva… hi ha encara paradisos perduts. I a València, a Lleida, a Tarragona, a Girona, a Castelló. Fins i tot a Barcelona. Però per això cal anar a buscar-lo: el trobarem al costat d’un miracle, vet ací la meravella.
A les persones que mirem d’escriure aquests paperots, sempre ens ha cridat l’atenció un gravat en què hi ha un home assegut en una cadira de boga. Es troba dins d’una cambra reclinat sobre el tambor d’una columna enorme a sota d’un capitell corinti. L’escenari és sorprenent. El gravat és de Francesc Xavier Parcerisa. En la imatge es veuen dues columnes més que conformen l’habitació. L’home —vestit a la manera romàntica de finals del segle XIX— està mirant melangiosament cap al mur on una reixa deixa passar la llum.
El gravat és de 1877 i podríem dir que el nostre anònim personatge està captant l’olor de la Roma dels Cèsars. De fet, la seqüència representa l’estat en què es trobaven les restes del temple romà més important del fòrum de Barcino, la Barcelona romana. Eren les restes aprofitades de l’impressionant temple d’August; potser, el monument arqueològic més important de la ciutat. El “miracle” molt a prop del carrer del Paradís.
Perquè de fet, al segle XI, els barcelonins coneixien les restes romanes del temple com el miraculum. Això demostra que l’any 1000 encara les despulles d’aquell gegant destacaven sobre la ciutat medieval. Fins i tot, moltes edificacions aprofitaven el que quedava del temple i així, curiosament, el conservaven.
A partir del 1400 la gent imaginava que aquells trossos immensos de pedra formaven part algun dia d’un aqüeducte, d’un sepulcre… Realment era el temple d’August, i durant més de 400 anys es va alçar sobre el fòrum de Barcino. Un fòrum que de fet era la gran superfície comercial a l’aire lliure d’una ciutat romana. Allí bullia la ciutat; allí es feien els negocis, els rituals religiosos, les gestions administratives… El temple era el centre geomètric d’un gran nucli que dividien els dos carrers principals d’una ciutat romana: de nord a sud, es traçava el cardo maximus i d’est a oest, el decumanus.
Un gran temple elevat tres o quatre metres per damunt de tots els altres edificis. Un temple que mostrava físicament la supremacia del fet religiós i diví del Cèsar davant del civil o del comercial. Aquell temple grandiós que contemplava les cerimònies religioses que es feien a fora, guardava la imatge del déu, en aquest cas el “diví August”.
El temple d’August contemplava des de la seua talaia privilegiada edificis públics, administratius, arxius, presons, mercats, botigues, estàtues amb pedestals, botiguetes amb encant, les officinae, que eren una combinació de taller i de botiga… Les fonts consagrades a les divinitats donaven frescor i vida a aquest escenari on els romans i les romanes de Barcino feien les compres, resolien conflictes amb l’Estat i s’hi socialitzaven: ací feien els negocis i practicaven l’otium, l’oci…
Però a partir del segle V començà la decadència del fòrum. Molts dels pedestals de les escultures que a poc a poc desapareixien, servien per a construir altres edificis d’un món que anava substituint l’administració romana: l’univers cristià. Amb aquests seguidors d’una creu, l’activitat cívica es desplaçà cap al nord, on des de feia un segle s’havia format un petit col·lectiu cristià.
El temps no li va anar bé el gegant. A mitjan segle XIX només es conservaven restes escampades de la gran construcció i 4 columnes de 9 metres amb arquitrau i una part del podi. L’Acadèmia de Bones Lletres recollia restes i tambors d’alguns solars: amb ells es muntà una columna a la plaça del Rei, molt pròxima a la capella de Santa Àgata. Però quan es va voler recuperar el temple, la intenció va ser tornar la columna al seu lloc i el 1956, Adolf Florensa va fer una intervenció sorprenentment efectiva i efectista: amb ella volia crear un escenari únic per al “monument més important de Barcelona”, volia integrar-lo dins d’una atmosfera gòtica i un projecte fascinant. El “miracle” estava a punt de produir-se, perquè una gent tenia ganes de tornar a la vida els records d’un poble que no havia mort mai: i ho feia a través de la història, dels camins, dels monuments i de la memòria.
Aquest “paradís” guarda una de les estructures d’estat més valuoses que la societat civil catalana creà per tal de projectar i proposar un futur on terra i gent serien el conglomerat perfecte per a construir una nova societat. El 1890 es fundà el Centre Excursionista de Catalunya, una entitat que naixia de la fusió d’unes sensibilitats que tenien com a objectiu conèixer i estimar el territori i la gent. A dalt del Montgat gent com Pau Gibert, Francesc Ubach, Francesc Maspons o Marçal Ambrós, van decidir crear el Centre per tal d’estudiar les riqueses de Catalunya. En aquesta entitat convergiren geografia, història, art, llengua, esports, cultura popular, botànica, arqueologia…
El Centre va ser una màquina de pensar, d’estimar i de recuperar, tan forta com les columnes corínties romanes que el sostenien. Sota el seu patrocini s’inaugurà l’Institut d’Estudis Catalans i col·laborà a celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Durant el franquisme sobrevisqué discretament i amb l’excusa de conèixer la toponímia, foren els primers a impartir classes en català. Ara mateix, aquesta “casa de l’ànima” té més de 6000 socis. Dos mil anys després, els troncs venerables i primigenis que formaven el bosc de Barcino —la Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino— van servir d’aixopluc per a formar el Centre Excursionista de Catalunya. Ara mateix, la seua seu central es troba baixant unes escales i dins d’un dels racons més bonics i evocadors de la ciutat: un indret sorprenent, misteriós i fascinant: el paradís…
