General

El misteri del grial

Entre els objectes més desconeguts pel gran públic hi ha els reliquiaris —o lipsanoteques— que eren les caixes o escultures que protegien les relíquies. Molts d’ells, autèntiques obres d’art. I entre les relíquies, n’hi ha una especialment mediàtica: el calze que segons la tradició, acompanyà Jesús en la Santa Cena. El Grial, per alguns. El Sant Calze per a uns altres. Una copa d’època imperial romana, per a uns altres. El fet és que aquest objecte –sagrat per a alguns- pertanyia a la col·lecció de relíquies dels reis i de les reines de la Corona d’Aragó.

Pertanyia des de 1399, any en què el rei Martí l’Humà “l’encarregà” als monjos-orfebres de Sant Joan de la Penya, on feia poc que el seu amic Pere Adimari havia pres possessió al monestir com a abat. Pere havia estat camarlenc del papa d’Avinyó Benet XIII i, per tant, era un dels homes més influents i poderosos en aquell moment. En una carta, el rei Martí demana la copa que presumptament havia fet servir Jesús en aquell Sant Sopar feia més de 1.300 anys.

En aquell moment, el món de les relíquies era un univers sobre el qual es basava una part de la legitimitat dels reis cristians. Com a bon beat, el rei Martí volia tenir la millor col·lecció d’objectes sagrats perquè això el convertia en un autèntic mediador entre Déu i els seus súbdits. I posseir el “grial” de les relíquies era el desig de qualsevol monarca.

Aquell vas que dorm a Sant Joan de la Penya diuen que té poders espirituals i materials. I els monjos del cenobi s’afanyen a “tunejar” una copa romana, que segons que diuen, va tocar els llavis de Crist, va encabir la seua sang en la crucifixió i va ser salvada per Josep d’Arimatea i guardada per Llorenç, el diaca del papa. Gràcies a aquesta llegenda i als textos que en generava, en el segle XII es convertí en un dels objectes més preuats de la cristiandat.

Conjunt escultòric dedicat al rei Martí l’Humà.

La jugada de Martí és clara: vol competir amb el reliquiari més gran i complet d’Occident: la Santa Capella de París, on els reis de França “exhibeixen” la seua “col·le” de relíquies, moltes d’elles obtingudes en la primera croada. I per això el rei Martí “l’Eclesiàstic” es posa en contacte amb el papa Benet que és —a més— parent seu: la seua esposa Maria de Luna és germana del summe pontífex d’Avinyó. I li conta que té en projecte construir una capella on es dipositaran les millors relíquies. El papa, entusiasmat, s’afegeix al projecte: i comença per proporcionar-li una “Vera Creu” enorme. Però Martí en vol més: demana la llança de Longinos, l’esponja on va beure phosca el crucificat, els claus de Crist, la taula on apareix l’INRI… Però sobretot, malda pel calze. I envia l’arquebisbe d’Atenes, Antoni Ballester, a Sant Joan perquè li “facen” una relíquia perfecta, el calze perfecte. Martí ordena que li envien el resultat al palau de La Aljafería de Saragossa, on està supervisant els treballs dels fusters toledans que estan acabant el sostre del palau. És agost de 1399.

El calze va amb el rei Martí al Palau Major Reial de Barcelona, on el seu besavi, Jaume II ja havia construït una capella per a relíquies, per si de cas aconseguia el calze. Aquest “Jaume el Just” també havia estat consagrat per un papa —Bonifaci VIII— que el nomenà “senyaler, almirall i capità general de l’Església de Roma”. Era l’home ideal segons Llull per a conquerir Jerusalem, on hi havia el Sant Sepulcre. Però no ho va aconseguir. Ni les relíquies que ara el seu besnet tenia en la seua col·lecció

Martí pensa en l’espai de l’oratori del palau per a convertir-lo en la capella de les relíquies. L’Eclesiàstic volia que Barcelona fora la capital europea d’aquests talismans sagrats. El rei beat veia en aquells trossos de fusta, ossos i teles no només objectes que el connectaven amb un passat sagrat: veia una font d’ingressos. Imaginava centenars de milers de pelegrins arribant de tot arreu a la ciutat. Pelegrins que eren fonts d’ingressos amb cames. Turistes “avant la lettre”.

Els braços de Sant Jordi.

La col·lecció no para de créixer: el 1388 Elionor de Prades —reina de Xipre i de Jerusalem— dona braços de sant Jordi. Martí n’està encantat: el calze, braços, la túnica de Crist, quatre santes espines, esponges, bolquerets de Jesús nen… Però la col·lecció es desfà quan Martí mor i el papa Benet comença a perdre adeptes a Occident. Margarida de Prades —l’última dona de Martí— desfà la unitat del lot en abandonar el palau Major Reial de Barcelona per a casar-se amb un Boïl de València. Les relíquies es transformen només en una font d’ingressos pel valor material de les joies. El successor de Martí —Alfons el Magnànim— convenç Margarida perquè li torne part de les relíquies. En elles veu la possibilitat de transformar-les en diners per a les seues campanyes militars.

A canvi de diners, el capítol de la Seu de València, els reclama les relíquies: per a ells, per als canonges, continuen tenint un valor sagrat. El calze és desat com a dipòsit dels préstecs a la Catedral de València. És l’any 1437.

La mística medieval de Jaume II i Martí que consideren el calze com un objecte sagrat i poderós, es transforma en Alfons en un nou concepte: el greal és un tron, és el famós “seti perillós”. Segons la llegenda artúrica —que també parla del greal— el seti era un seient que el rei Artús volia mantenir buit, perquè només el podia ocupar aquell que trobara el grial. Un cavaller generós, noble, fort i honest. Com ell, què caram. Per això Alfons es representa assegut en un “seti perillós” a l’arc triomfal de Nàpols: ell és el noble generós capaç de seure al tron sense cremar-se. Ell és el senyor del nou greal. Mentrestant, la col·lecció de relíquies de la Corona quedarà en custòdia del capítol valentí.

Calze de la Capella del Sant Calze o antiga aula capitular de la Seu de València.

Sense dubte, una de les relíquies més mediàtiques era el Calze, el Grial… ”Lo calser hon Jesu Crist consagra lo sanguis lo dijous de la cena”… Diuen que és ací. Que forma part de la col·lecció de relíquies de la Corona d’Aragó. Però des de fa més de cent anys el separaren de la resta de les seues companyes i ara el podem “endevinar” darrere d’un vidre blindat d’un gruix respectable a la Capella del Sant Calze de València, a l’antiga aula capitular de la Seu. Objectivament, l’objecte patrimonial “sagrat” és la copa superior, feta d’àgata i d’una cronologia coetània als fets que narra el Nou Testament. Davant dels sis o set candidats és el que més s’ajusta a allò que entenem per copa de benedicció, però en aquell moment el fotoperiodisme no estava inventat i ningú no va fer una fotografia de la copa al costat de Jesús. Pot ser, però no podem confirmar-ho. És possible, però poc probable.

De tota manera, Martí l’Humà —el rei que va voler la copa— la va encarregar als monjos de Sant Joan de la Penya a l’Aragó cap a 1390, i allí li van “fer” a partir de tres peces, un calze sublim: fins i tot les pedres precioses que envolten la base són d’època romana, ja que estan buidades per dins. Van agafar una copa de calcedònia (àgata o ònix), uns detalls d’orfebreria d’or, unes pedres precioses, una naveta invertida i… alehop! Grial! Del monestir pirinenc a Saragossa, d’allí a Barcelona —a la capella de Santa Àgata durant set anys— i d’allí a València…

Un troç del fust de la Vera Creu… lo calser hon Jesu Crist consagra lo sanguis lo dijous de la cena… un troç de la gonella de Jesu Crist, un petit troç de la sponja de Jesucrist, lo braç de sent Luch, un ignocent integre, lo braç de sent Jordi, la Sancta Vera Creu… una pinta d’or…” És el document que descriu part de les relíquies que Joan d’Aragó —lloctinent del rei de Navarra i germà d’Alfons el Magnànim— va lliurar com a dipòsit al reliquiari de la Seu… El rei Alfons necessitava molts diners. I les relíquies eren una bona penyora. Abans, ja n’havia venut moltes de la Capella Reial, de la col·lecció de relíquies que de fet, eren dels seus súbdits.

Pinta d’or amb gemes insertades.

Per a endinsar-nos en l’estudi del Calze de la Seu, hem d’anar a la descripció arqueològica més completa que s’ha fet fins ara sobre la copa: ens estem referint al treball que Ferran Arasa va realitzar l’any 2014 específicament per a l’exposició sobre el Grial.

El calze de València és un bol hemiesfèric, que és una de les formes més senzilles que té d’expressar-se la vaixella antiga. Aquesta copa és un recipient que pertany a la família dels vasos tallats en pedres dures que es va fer possiblement a partir del s. I abans de Crist al Pròxim Orient, i que es va estendre per tota la Mediterrània romana. Molts recipients conservats d’aquesta tipologia i cronologia són de petites dimensions i amb decoracions més o menys complexes. En el cas del de València correspon a aquesta segona tipologia. La copa fa 7 cm d’alçada i 9,5 cm de diàmetre, 5,5 de profunditat interna i fa un gruix mínim de 3 mm. És, per tant, un dels recipients més fins de la seua tipologia, cosa que demostra el “virtuosisme” de l’artífex que el va fer.

I ara, anem a la base. De cronologia posterior, és un recipient en forma de naveta, oval de poca alçada i profunditat. És una copa invertida de calcedònia també, d’un color més fosc que el vas superior. En una part de la peanya apareix una inscripció en àrab que podria traduir-se com “per a la que més brilla”. Però cal una nova transcripció a partir de modernes tècniques, ja que podria ser una peça de procedència bizantina del segle X, i formaria part de la vaixella d’un palau d’al-Àndalus Segurament, els artífexs de San Juan de la Peña “combinarien” perfectament tots dos elements en comprovar que tots dos tenien bàsicament la mateixa tonalitat.

Peces d’aquesta tipologia hi ha al Museu de Sant Marc de Venècia, al Louvre i al tresor dels Mèdici a Florència. Recordem que el material especialment dur comporta la “perdurabilitat” cronològica màxima a aquestes peces. I les fan màgiques, quasi eternes. Sobretot quan el contingut ja ha fet efecte en l’usuari i aquest mira a la besllum la copa… Recipients màgics. I que poden haver viscut moments tan estel·lars com quan per exemple, Jesús va establir l’Eucaristia.

Aneu a l’antiga aula capitular de la Seu de València. Seieu en algun dels bancs de fusta que hi ha al davant de l’impressionant retaule renaixentista que abans era al principi de la nau de la catedral. Enmig, observareu un feix de llum daurada: és el calze de la Seu, la relíquia que diuen que va tocar aquell dia Jesús. El dia que en aquell sant sopar es va instaurar una de les religions més importants del món. Harrison Ford i Sean Connery tenien ací la resposta a l’enigma de la pel·lícula Indiana Jones i l’última croada. Però no ho conteu a ningú.

Camisa del Jesuset.

Si ens permeteu la frivolitat, el pintor Joan de Joanes va ser un dels primers que posà en marxa allò que avui coneixem com a “merchandaissing”. Ço és: reproduir fins a l’avorriment un objecte per tal de fer-lo arribar a tot arreu i fer-lo famós. Al capdavall, fer-lo universal, visibilitzar-lo. Joan de Joanes, un dels artistes més capaços i eficients del s. XVI, va aconseguir crear el rostre ideal de Jesús i de donar-lo a conèixer en moltes esglésies valencianes de la Contrareforma. Va fer un tàndem fantàstic amb el P. Ribera, que volia crear models icònics de devoció fàcils de reconèixer pels devots que visitaven els temples. Així, Joan de Joanes creà el Jesús com a baró de dolors, el Xt patiens, l’Eucarístic… El Jesús que mostra el calze de la Salvació. Si ens permeten un excursus Joan de Joanes —i el seu pare Vicent Massip— són molt més extraordinaris del que molta gent es pensa. No són senzillament uns bons comunicadors de models de devoció. Són uns genis que interpreten les millors troballes del Renaixement ple. Són uns grans pintors amb una gran talla que durant tot el segle XVI omplin les capelles i els altars majors de les esglésies de o dels físics dels grans personatges evangèlics: mare de Deus, cristos, sants…

Fins i tot Joan de Joanes s’atreveix més d’un segle després de la mort del monarca a “fotografiar” Alfons el Magnànim, que avui penja del Museu de Belles Arts de Saragossa. I el presenta com un senyor del Renaixement, com un homo bellator… El tàndem Joan de Joanes-patriarca Ribera és perfecte. Perquè el patriarca —fanàtic de les relíquies— n’ha descobert una que és el grial dels objectes sagrats. I el té ell, l’ha heretat ell. De fet, correspon a la col·lecció de les relíquies de la Corona d’Aragó, però ara el té ell: es tracta del Grial, del calze que segons la tradició pietosa, va ocupar la taula aquella nit on Jesús reuní els seus deixebles abans de morir. I amb el que instituí l’Eucaristia. Aquest calze era una peça única que no podia deixar perdre el virrei de València per tal d’explicar al seu ramat que aquella copa l’havia tinguda Jesús a la mà i que amb ella el XT havia dit aquelles famoses paraules i havia instituït l’eucaristia. Joan de Joanes s’encarregà de “publicitar-lo” en totes les seues santes Cenes i Xtos Eucarístics… Però és el calze de la catedral de València aquell que buscava Indiana Jones i Sean Connery

Els reliquiaris solen tenir un gran valor artístic.

És curiós observar com abans que el Ribera tinga consciència que ell “posseeix” el grial, tota la iconografia a l’ús de la història de la pintura dels territoris de la Corona d’Aragó presenta el passatge amb recipients i estris que s’allunyen molt de la copa: són plates, vasos… Però Ribera observa atentament la col·lecció de relíquies. Ell mateix n’és un col·leccionista compulsiu. I es fixa en ella: és el grial: EL GRIAL de les relíquies. Amb aquest producte arrasa. I encomana desenes de models als seus pintors. Altars i capelles apareixen bombardejats per la imatge d’un Jesús bondadós, tranquil, empàtic… que agafa aquella copa. I la fa viral.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close