General / Patrimoni

El monestir dels àngels

Perdut en una immensitat de verdor, muntanyes, blaus cels i blaus mars. Passen i vegen un dels monestirs amagats més sorprenents del País Valencià. Un cenobi jerònim, construït al principi amb una austeritat màxima. Després, no tant. Un edifici que va servir de pati de jocs d’Ausiàs Marc, on Pere Compte va fer una escala sorprenent i on els àngels anuncien en silenci un secret que només els monjos podien admirar mentre menjaven, llegien, cantaven i escrivien. És el monestir de Sant Jeroni de Cotalba, una de les meravelles que El Temps de les Arts vol compartir amb els seus viatgers.

Blanxa y bella n’és la costa.
Clar perlar: cony és l’estany
e lo ventre es la costa
o lo vist dich que es lo tany
qui creix quant hom lo y acosta

Pere March, pare d’Ausiàs.

El cenobi es trobava situat en un dels llocs més bonics de la Safor, entre Alfauir i Ròtova, a les comarques centro-meridionals del Regne de València. Amb aquesta construcció cenobítica els jerònims fugien de les coves monàstiques de Xàbia, on les incursions piràtiques havien creat incertesa entre els eremites. Cotalba era molt més segur i Alfons el Vell, duc de Gandia, encarregà les obres del monestir al seu majordom, Pere March, el pare d’Ausiàs. De fet, una de les capelles de l’església –construïda en planta basilical i capelles entre contraforts- guarda les despulles de part de la família March, possiblement també del poeta.

El gran monestir influí molt profundament en la vida dels habitants de la Safor, especialment a la vall del riu Vernissa, on molts pobles van pertànyer al seu senyoriu. Això volia dir que aquestes viles donaven part dels seus béns al cenobi. De fet, a principis del segle XVI els monjos van “expulsar” els moriscos d’alguns llogarets, de manera que es van avançar un segle a l’expulsió general dels moriscos del Regne i de la Corona. El lloc està protegit: pels ducs de Gandia, pels Borja, per la duquessa Maria Enríquez de Luna, per Francesc de Borja

És tan gran l’èxit, que en deu anys amplien el negoci: el 1390 funden el monestir de la Vall d’Hebron a Barcelona, i a Alzira el 1401 inauguren el de Santa Maria de la Murtra.

Com l’ermità qui
enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món,
e essent llong
temps que en lo poblat no fon
per fortuït cas
un d’ells li apareix

Ausiàs March.

Arcades islamitzants del monestir.

Al segle XIV els ordes religiosos s’havien relaxat molt: dominics, franciscans, benedictins, cistercencs, cluniacencs…havien oblidat en part els seus orígens humils i les seues regles bàsiques. S’havien convertit en un poder a la terra, amb possessions, riqueses… Davant de tot açò, alguns anacoretes d’Itàlia recuperaren la figura de sant Jeroni. Segons la llegenda, aquest pare de l’Església s’havia retirat a unes coves, i va viure de la manera més austera i ascètica possible.

Conten –i per això pot ser cert o no– que Jeroni es va retirar a trobar-se a ell mateix en solitud a la Tebàida siríaca, enmig del desert. En una de les coves es va trobar un enorme lleó. Aquest, en compte d’atacar-lo, es rebolcava per terra rugint de dolor. Jeroni s’hi va acostar i va observar que tenia una estella punxeguda clavada en una pota. Amb molta cura i lentament li la va traure. Lleó i Jeroni van conviure en aquella cavitat durant algun temps…Anys després, Jeroni va anar a Roma a predicar i l’emperador de torn el va empresonar. Hem de recordar que Jeroni és un dels pares de l’Església. Es deia Eusebi Jeroni Sofroni i va nàixer en un moment en què el cristianisme estava en formació, convertint-se en un poder terrenal. Va ser doctor de l’Església i amb el seu bagatge intel·lectual va traduir la Vulgata, la Bíblia actual. Es convertí a partir d’una experiència ascètica en un defensor de l’eremitisme i de la tornada a la humilitat i la pobresa. Va a Roma i s’envolta de dones que volen viure aquesta mateixa experiència. De fet, són les primeres congregacions femenines monàstiques. Funda a Betlem 4 monestirs: tres de dones i un d’homes. Cap a 1370 un canonge de Toledo s’inspira i funda l’orde jerònim que recupera l’essència del monacat: austeritat, silenci, treball, cant, servei, ajuda als necessitats…

Sant Jeroni, taller de Josep de Ribera, MNAC.

Ah, sí… ens hem deixat Jeroni presoner dels romans per cristià. El seu destí era servir d’espectacle en una “matinal” de jocs al Colosseo. Quan Jeroni va eixir a l’arena i els lleons van emergir dels budells de l’amfiteatre Flavi, un d’ells –el més ferotge i gros- se li va acostar, el va olfactejar…i va començar a llepar-lo. El lleó terrible s’havia convertit en un gatet al costat de Jeroni. El públic no se’n sabia avenir. Com podeu suposar, l’emperador i els assistents optaren per salvar aquell grup de cristians que havien estat capaços de doblegar aquelles màquines de devorar… A partir d’aquell moment la figura del lleó va associada sempre a sant Jeroni, un home que buscava en l’ascetisme i la solitud el camí cap a la perfecció. Tot això passava cap al 360 després de Crist, en una de les últimes persecucions als cristians, després del Concili de Nicea i en un espai en què la decisió de Constantí de proclamar el cristianisme com a única religió a l’Imperi s’havia derogat temporalment.

En pocs llocs com l’edat mitjana la vida i la mort anaven tan unides. I és possible que dins d’un monestir aquestes dues cares de la mateixa moneda estigueren tan llunyanes entre elles i tan pròximes alhora. Allunyades perquè dins del recinte d’un cenobi la vida tenia més possibilitats de perdurar entre les activitats conventuals, el treball, el cant, la meditació, el menjar i la lectura. I la mort, perquè els jerònims –com altres ordes– acollien malalts i miserables que miraven de curar-se a l’hospital dels monjos.

Martí l’Humà deixa Alfons que faça el monestir. Li convé pacificar territoris, cristianitzar-los. Pere Marc –el pare d’Ausiàs- va supervisar les obres de 1380 a 1400 aproximadament. Pere Marc, un dels lletraferits que tanca una època i n`obre una altra. La vida i la mort: són dos mons molt presents en un monestir. Ausiàs jugava en aquest cenobi. Estava en contacte amb els monjos, amb els seus llibres, els precs, els seus silencis, l’hospital i…els cants. Els jerònims cantaven junts gregorià unes 8 hores diàries. Era una bona manera de meditar. Ho feien des d’una tribuna i repartien les seues veus a través d’una nau amb capelles entre els contraforts, una nau gòtica. A la primera capella a la dreta, als peus del temple, al costat del cor en alt, trobem l’espai funerari dels Marc: ací se soterraren el pare, la mare, tres fills naturals del poeta, les dues dones d’Ausiàs: una amb el vestit de casament, molt joveneta…i segurament, ell mateix.

Imatge del claustre.

Alfons el Vell veu en aquesta idea la possibilitat de projectar-se i els fa un monestir auster, més lluny de 10 quilòmetres de la costa i guardat per destacaments armats aprofitant les petites fortaleses que l’islam ha deixat als voltants. Es posa en contacte amb el papa, elimina una part dels musulmans del seu ducat i els posa a treballar en una nova fundació. Les primeres construccions són humils: claustre –únic per la seua plementeria d’arcs de fang i guix-, capítol –capella actual de la mare de Déu de la Salut- església primitiva de 14 metres d’alt…Paradoxalment, aquesta combinació de colors rogencs i clars la fan possible els operaris moriscos, que apliquen a l’estètica del claustre els seus treballs d’origen oriental. Més tard, la duquessa Maria Enríquez, i els Borja després, passen a fer la reforma més intensa… Contracten Pere Compte a principis del segle XVI, que fa la segona planta del claustre i l’escala de caragol.

Aquesta és igual de màgica que les que fa a València estereotòmiques, amb carreus pesants. Però com que aquesta és més austera i barata no la fa de pedra, sinó d’una barreja d’argamassa que forja gràcies a l’armassó de fusta. Així, esculpeix una escala feta d’un material com el guix i li dona una forma on les línies d’aresta dels carreus es transformen en flames geomètriques. Per a Pere Compte, construir sense diners representa un repte. I a ell –mestre arquitecte- li agraden els desafiaments. Transforma els carreus de dura pedra en formatge fonedís, en argamassa fosa. Prepara un armassó de fusta, l’omple de pedra feta farina i…heus ací una de les escales del gòtic final i decadent més originals i futuristes: en aquesta estructura quasi màgica tot és corba, tija, sinuositat vegetal… L’escala és una font de llum extraordinària per al capítol , deixa passar la claror del claustre i impregna de força qui llegeix des d’ací. Al costat del sepulcre de Blanca i de Joan, els fills d’Alfons el Vell, que han mort joves. Quan els monjos es reuneixen en assemblea contemplen aquest extraordinari sepulcre fet per Pere Andreu, un mestre de Xàtiva cap a 1380. L’escala els dona llum i aire. És una de les joies arquitectòniques d’aquesta segona fase del monestir. Pere Compte omple la seua obra, el seu segon claustre del pis superior amb àngels. I mostra la seua firma, que també apareix a la llotja de València: un caragol.

Escala de cargol del monestir.

A la segona planta, construïda també per Pere Compte, hi havia la biblioteca del monestir. S’hi accedeix a través d’una galeria guardada per àngels. Aquest període constructiu correspon al parentiu dels descendents dels reis de la Corona d’Aragó –ja inexistent políticament- i els contactes familiars amb els Borja, que a meitat del segle XVI fan la segona gran reforma. Uns àngels prodigiosos guarden aquest espai que Pere Compte transforma en un proemi del paradís. Mentrestant, el cenobi esdevé una gran factoria transformadora agrícola: amb almàssera, sitges, trulls, aqüeductes… Però a finals de la centúria els monjos van oblidant la pobresa i l’austeritat, i alguns arriben a tenir criats que viuen en una cel·la annexa a la seua habitació… A poc a poc, el monestir deixa de rebre rendes i aprofita la seua infraestructura agrícola per sobreviure… És la fi.

Finalment, la riquíssima família Trénor es va quedar tot el monestir. Es trobava al tossal de Cotalba. El van comprar quan la desamortització de Mendizabal el 1835 pretenia vendre a petits propietaris els béns mobles de l’Església. Però la jugada no els va eixir bé. La gent normal no podia comprar aquestes terres i els rics sí, de manera que els béns de l’Església…van passar a ser béns dels rics, dels de sempre. I una d’aquestes possessions era un monestir espectacular construït a instàncies d’un dels nets de Jaume II, el duc reial Alfons el Vell, cosí de Pere el Cerimoniós, i que va viure molts anys. Temps suficient com per conèixer diferents monarques de la Corona i fer negocis amb ells.

Algunes matinades, els més valents que s’atreveixen a fer nit al cenobi, diuen que se senten les veus pausades d’un grup de monjos. Són espectres que canten en veu baixa:

Llir entre cards, l’hora sent acostada.
Que civilment és una vida finida
puix que del tot
ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada

Ausiàs March

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close