General / Patrimoni

El museu com a punt de trobada i debat

Jordi Principal ocupa la direcció del Museu d’Història de Catalunya (MHC) des de fa pocs mesos i per això El temps de les arts ha volgut conèixer de prop com afrontar el repte de dirigir un museu d’unes característiques tan especials com és aquest. Jordi Principal és doctor en Prehistòria i Arqueologia per la Universitat de Barcelona i ha cursat estudis de Museologia i Gestió de Museus a la Universitat de Girona . Ha estat docent a les universitats de Barcelona, Autònoma i del País Basc. Des de l’any 2013 fins al seu nomenament com a director del MHC fou el responsable  de les col·leccions gregues i romanes del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC).

Exterior Museu d’Història de Catalunya

La seva formació és la dhistoriador i arqueòleg. Anteriorment, havia estat responsable de les col·leccions clàssiques del MAC. Tenint en compte els seus coneixements i la seva dedicació a unes èpoques determinades, sobretot des del camp de lantiguitat, això pot influir per potenciar aquest apartat al museu, ja que moltes de les exposicions temporals que es duen a terme actualment solen estar enfocades al segle passat o bé cap a lactual?

Hem de pensar que hom no pot estar d’esquena d’allà on ve, però tinc clar que el MHC té una missió i una línia estratègica i programàtica. Per tractar temes relacionats amb l’antiguitat i l’arqueologia ja existeix un museu que tracta aquests temes. La prioritat és que el MAC es dediqui a aquests temes, això no vol dir que nosaltres no els puguem treballar igualment. A mi m’agradaria abastar tot l’espectre històric i temporal de la història de Catalunya, encara que sigui transversalment.

Aviat farà tres dècades que va néixer el MHC amb la intenció de ser un espai de trobada, reflexió i debat, almenys és el que es pretenia quan es va posar en marxa. Creu que s’han aconseguit aquests objectius?

Crec que ha tingut pujades i baixades en aquests objectius. Quan es va crear el museu, va ser un punt important per plantejar-se aquestes coses, però més tard s’ha anat estabilitzant el seu discurs i la seva narrativa. Els darrers anys s’ha treballat bé en aquesta direcció, perquè s’ha donat cabuda a un gir més social dins del que és la concepció del museu en ser un punt de trobada i de debat, encara que pugui ser incòmode dins de la història de Catalunya. Penso que s’ha de potenciar això i introduir altres elements que ens porti a anar més endavant com és la recerca i obtenir dades que ens serveixen per replantejar-nos altres qüestions i convidar a la societat que vingui al museu i parli.

Pel que fa al públic no és dels museus més visitats de Barcelona tenint en compte que està situat en un lloc molt emblemàtic i turístic de la ciutat, a què es deu aquest fet?

Possiblement perquè ens cal renovar el nostre discurs, la nostra narrativa. Aquests darrers anys Catalunya ha canviat molt i de manera molt ràpida. Avui dia la gent que hi viu és molt diferent de quan es va crear el museu el 1996. Sha de donar veu i presència a totes aquestes realitats. La perspectiva actual és diferent i, per tant, la gent sha de sentir representada.

Imatge de sala Museu d’Història de Catalunya © Pepo Segura

No creu que les exposicions permanents del museu estan més dirigides a explicar la història de Catalunya des d’una òptica propera. Em refereixo que pot haver-hi una certa tendència a destacar determinats aspectes nacionalistes?

Hem de ser conscients que aquest museu es va crear sota unes  circumstàncies polítiques concretes, i que això va marcar el desenvolupament de la seva narrativa. Des del 1996 fins avui dia les remodelacions han estat molt puntuals. Els canvis més importants de lexposició permanent han tingut lloc en els espais dedicats als segles XVIII i XIX, i, per contra, el segle XX no sha tocat. Això cal revertir-ho. No hem de perdre de vista que el plantejament nacional de Catalunya i de la reconstrucció de la identitat catalana prové de la Renaixença, d’una concepció que, malgrat haver evolucionat, ens queda avui dia una mica llunyana. La societat catalana actual és prou diferent i, en conseqüència, hem de treballar per incorporar aquesta nova realitat.

Considero que el museu és plenament viu. A més, els que hi treballem tenim una gran responsabilitat perquè la gent ve aquí a buscar respostes. Però els hem de donar les del segle XXI. Malgrat que no els tinguem present, els esdeveniments que han passat a Catalunya aquests darrers anys no els hem dobviar, ans al contrari, ens hem dobrir a una realitat que potser no havíem pensat.

El fons del museu amb quantes peces compta i quantes s’exposen permanentment? Es van canviant periòdicament?

És complicat donar un nombre exacte de peces: tenim peces pròpies, altres que estan en dipòsit, cedides o bé d’altres que són rèpliques, no material autèntic. Hi ha peces que anem canviant o retirant temporalment per qüestions de prevenció o restauració, o per altres circumstàncies. Pel que fa al fons, és un museu molt heterogeni.

Quines peces es poden considerar com les més importants o significatives del museu?

Hi ha peces excel·lents, d’altres amb un gran significat. Per exemple hi tenim el dipòsit de bronzes de Llavorsí de l’edat del bronze; d’època moderna i contemporània, objectes que venen directament del Palau de la Generalitat sobretot pels esdeveniments que van passar a Catalunya. Però el nostre museu no està pensat per gaudir duna col·lecció, sinó per explicar un procés. No cal que els objectes siguin autèntics o emblemàtics, ja que el sentit final és un altre.

De les exposicions temporals que s’han dut a terme fins ara, de quina més se sent satisfet? Òbviament, vostè fa poc temps que està al càrrec, però pel que s’ha comentat o documentat ens podria mencionar algunes d’elles?

De les que ha realitzat el museu des de la seva inauguració, recordo, per exemple, la de LIslam a Catalunya”, que va ser una gran exposició, la de Per bruixa i metzinera” sobre la bruixeria, i la de Les presons de Franco”. Són exposicions que ens van aportar elements per reflexionar històricament sobre temes que avui dia tenim potser encara damunt de la taula.

A l’hora d’ampliar els fons del museu existeix un sistema d’adquisició d’obres a través de subhastes o de donacions?

D’una banda, nosaltres entrem al mercat a buscar peces o obra, sempre que n’hi hagi cap que ens interessi i que tinguem possibilitats econòmiques per adquirir-la. També rebem ajuda del Servei de Museus, donacions de manera desinteressada o propostes de particulars que tenen objectes que ens ofereixen per una petita compensació econòmica. Ho valorem i decidim. Igualment, també tenim dipòsits temporals de particulars, institucions o daltres museus.

Vista exposició permanent

Existeix algun tipus de col·laboració amb altres institucions museístiques i culturals tant catalanes com espanyoles i estrangeres?

Tenim relació amb altres institucions culturals catalanes de manera estable, però també per iniciatives concretes que ens fan convergir puntualment. Tot això ve de plantejar projectes comuns com ara exposicions temporals, cas de lArxiu Nacional de Catalunya i ara amb la Fundació Tàpies amb motiu de la celebració del naixement de lartista. En l’àmbit espanyol i internacional a mesura que els interessos es vagin definint vers una manera de treballar la història hem de buscar la forma de col·laborar-hi.

Igualment, hauríem de potenciar els contactes estables, amb projectes o iniciatives puntuals, amb altres museus estrangers que comparteixen el nostre plantejament social i també la nostra problemàtica a l’hora de bastir o comprendre la construcció de les identitats nacionals.

A escala internacional, quin pes té el museu respecte a representar la història del país?

Ens agradaria tenir-ne molt més i pensem que podríem ser un bon ambaixador de Catalunya a lexterior i, per tant, hem de treballar dins daquesta línia. Clarament, la comunitat museística catalana coneix el què es fa al nostre museu, cas de lAssociació de Museòlegs de Catalunya, però també a lICOM-Espanya, que coneix bé la realitat catalana.

La concepció que es té del museu fora de l’àmbit català no és la mateixa. Hi ha un cert biaix ideològic que persisteix dins de lEstat espanyol en general. Internacionalment, ara per ara, no sabem exactament limpacte que té el museu, però sí que podem dir el que és conegut per certes comunitats educatives. Per exemple, dels països escandinaus venen a Catalunya a visitar-nos per comprendre la nostra realitat. Al llarg d’aquests darrers anys hem vist que limpacte del que succeeix a Catalunya transcendeix les nostres fronteres. Per tant, genera un interès, i per això venen a buscar respostes.

Per la teva experiència museística, ja que deus haver visitat molts museus, per a tu quins són els més importants o que podries aconsellar.

Personalment, minteressen els museus que plantegin històricament els processos de construcció identitària de les comunitats humanes, des d’una perspectiva actual, social. El museu Nacional del País de Gal·les, per exemple, el de les Civilitzacions dEuropa i del Mediterrani (MUCEM) de Marsella; el del Poble Jueu de Tel-Aviv; el de lEsclavatge de Liverpool; el museu danès la Immigració; o també el San Telmo de Sant Sebastià o l’Etno de València.

Jordi Principal al Museu d’Història de Catalunya – ©Pep Herrero

Quin nombre de visitants anuals té actualment el museu i quin és el seu pressupost?

Lany passat vam tenir 117.000 visitants. El pressupost és d’entorn els 2.700,000 €. Naturalment, ens agradaria continuar creixent.

Què pensa d’aquesta futura fusió entre el MAC i el MHC per convertir-se en un Museu Nacional d’Història de Catalunya, segons el Pla de Museu 2030?

Aquest tema, ara per ara, no entra dins les prioritats de la Direcció General. Estava present en lhoritzó del 2020-2030, cosa que vol dir que no està arraconat, però ara com ara no és un assumpte que estigui damunt de la taula. El mandat del MHC és el dexplicar la història de Catalunya, mentre que el MAC té la missió específica d’explicar la prehistòria i l’antiguitat del nostre país.

Quina pregunta que no li he fet hagués volgut respondre?

Mhauria agradat que em preguntessis si mho estic passant bé. Ho dic perquè vinc dun món molt diferent, dun museu la riquesa del qual fonamentalment són les col·leccions, els objectes; al MAC, hi he passat molts anys de la meva vida, he pogut treballar de manera directa amb la col·lecció, fer recerca. Ara he vingut a un museu per fer coses ben diferents, perquè en certa manera tinc també neguits molt diferents, amb ganes d’explicar coses i connectar amb la gent.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close