“Així doncs, a la tardor es produïa el renaixement de la identitat després de la verda gernació de l’estiu (…) S’estava demostrant un principi natural, el del despullament. Cal que ens alleugerem per a sobreviure.” John Updike, Les bruixes d’Eastwick.
Va estranyar-li el nom “Oficina de Troballes” en comptes de l’acostumat “Oficina d’Objectes Perduts”. Justament l’ús de l’accepció constructiva del terme va ser el primer que va engrescar-la a prosseguir allò que molts jutjarien forassenyat. A la web s’informava que la funció de l’organisme municipal era custodiar els objectes trobats a la via pública així com la documentació dels ciutadans perduda en altres municipis. Afegien que el tràmit permetia esbrinar si un objecte o document perdut havia estat retrobat i com s’havia de fer per recuperar-lo. “Perdut, retrobat, recuperat”. Aquest era el procés que ella volia enllestir. El segon motiu que va dur-la a l’Oficina era que aquesta es trobava a la plaça de Carles Pi i Sunyer. Un detall que tampoc no significava res per a ningú i en canvi a ella li resultava tremendament important.
Entre el 1933 i el 1939, Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 1888-Caracas, 1971) va ser, entre altres, ministre de la Segona República, alcalde de Barcelona i conseller de la Generalitat de Catalunya. És a dir, aquest enginyer, escriptor i polític amb aspecte de gentleman va viure els sis anys de major voltatge de la nostra història contemporània des de la primera línia i compromès al cent per cent, fins que el triomf del colpisme l’obligà a l’exili on va morir quatre anys abans que ho feu el dictador. De tot l’elenc de càrrecs públics, el que a ella més l’impressionava era aquell del que Pi-Sunyer també se sentia més orgullós: la tasca realitzada en plena guerra civil al capdavant dels “Serveis de Cultura al Front” com a Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Darrerament, quan el país vivia els seus pitjors moments culturals amb la pandèmia, es consolava amb les paraules de Carles Pi i Sunyer a la inauguració del “Saló de Tardor” celebrat de l’1 al 15 d’octubre del 1938:
“Quan temps a venir pugui contar-se sense passions la història d’aquests anys, un dels seus aspectes més sorprenents i admirables serà la intensa obra de cultura realitzada en mig dels riscs, les dificultats i les tristeses de la guerra. Llavors serà fàcil veure la seva significació profunda, comprendre que té el mateix sentit pregon de la resistència, fins al darrer sacrifici, del soldat a la trinxera, que l’anhel de cultura, potser un tant hiperestèsic, però que respon a un impuls vital en defensa del pensament i la personalitat amenaçats (…) Perquè representa, fins en les hores més greus, la manifestació insubornable de la nostra pròpia manera de ser”.
“I Barcelona es va perdre”. A les seves memòries, Carles Pi-Sunyer resumeix així l’entrada de les tropes rebels a Barcelona. L’alcalde, que avui dona nom a una plaça situada a un dels llocs més concorreguts de la capital catalana, expressa amb aquests quatre mots la violència i el dolor de la derrota més completa, aquella que es veu obligat a recordar lluny de casa conscient que ja no hi tornarà mai més. Al mateix edifici neoclàssic on penja la placa amb el seu nom -beneït joc de les associacions!-, hi ha des de fa uns anys la seu de l’Oficina de Troballes municipal. Per sort, la vida és plena d’aquestes concatenacions de fets i d’idees. Són jugades del destí que ofereixen a ciutadans anònims, com ella, un bri d’esperança: el darrer Conseller de Cultura republicà, testimoni del moment en què es perdia la seva ciutat “sola. I condemnada”, esdevenia el millor aval per a recuperar el que també ella havia perdut.
Però què era exactament el que li mancava? Què era allò que tant anhelava recuperar? Quina era la raó última que havia dirigit els seus passos vers l’Oficina de la plaça Carles Pi i Sunyer? Abans d’atansar-s’hi, no li havia estat senzill emplenar la casella on calia identificar l’objecte perdut. Portava una bona estona clavada davant l’ordinador sense saber què posar quan va desviar la vista cap a una fotografia recolzada sobre el diccionari María Moliner on apareixien la seva mare i ella, de perfil, mantenint una conversa aparentment força seriosa. Llavors, va escriure: “nas”. Ni més ni menys. El que volia recuperar tenia l’aspecte prominent del seu nas Núbia (el de les persones curioses i optimistes i el de la seva mare). Ningú no ho podia negar.
Els primers dies posteriors a la pèrdua gairebé no se‘n va adonar del que li havia passat. Els estralls del virus havien estat tan severs que, en arribar l’alleugeriment, va rebre’l com una mena de resurrecció mitjançant la qual cadascun dels components del seu cos anava recobrant miraculosament les seves funcions anteriors. Fou l’escatologia -no la filosòfica dels grecs sinó la que des de temps immemorials preocupa i ocupa els catalans- qui va ajudar-la a verificar que no sentia cap olor. El descobriment va coincidir amb la circumstància, mai volguda, d’haver d’entrar al lavabo immediatament després del seu fill. En sortir, ella va preguntar-li: “estimat, has fet caca?”. La seva resposta va deixar-la esmaperduda. Fins llavors, ensumar les caques del seu fill era un dels moments en què es demostrava l’existència de l’amor incondicional.
Si els sentits són els cinc tentacles de què disposem els éssers humans per a recollir la informació de què hi ha al nostre voltant, cal dir que cada família, segons les seves preferències i capacitats, en disposa de més curts i de més llargs. A la seva, els sentits més ben dotats eren l’olfacte i el gust. Si més no, tant ella com la resta de la seva nissaga n’estaven convençuts. Quant a capacitat visual, no eren res de l’altre món. Alguns tenien la mala sort d’heretar el gen miop i els ulls clars els limitaven a tots la visió durant les hores nocturnes. L’oïda, malgrat algunes habilitats musicals, tampoc era el seu fort perquè en fer-se vells la majoria d’ells sordejava. I el tacte era, de llarg, el seu sentit més disminuït. En canvi l’olfacte i el gust eren la seva especialitat. Presumien -per bo i per dolent- de tenir unes mucoses bucals i nasals molt més desenvolupades que les de la resta dels comuns mortals. I ho certificaven en moments d’alt voltatge, com ara amb motiu de la desaparició de l’olor característica de la casa familiar després d’unes obres, o bé en detectar la persistència de l’olor d’ou en plats i vasos presumptament ben rentats.
Amb el pas de les setmanes i dels mesos, va adonar-se que ja no disposava del seu principal instrument per a percebre el món exterior. Havia perdut el nas. S’intentava dir a ella mateixa que aquella anomalia sensitiva no afectava el seu estat de salut general i que, comparat amb altres seqüeles del virus, tan sols suposava un petit dany col·lateral. El mal, però, apuntava maneres. És sabut que els éssers humans no depenem del nostre olfacte -com sí que ho fan els gossos, els cérvols o els talps- fet que no impedeix que ensumar un aliment podrit, el gas, o un foc pugui significar la mort. I, si amb això no hi hagués prou, a nosaltres aquest sentit no tan sols ens pot alertar del perill, sinó que ens facilita el pas vers els records més recòndits. Un exemple que ella havia viscut de primera mà: un matí es va aturar en un quiosc a comprar el diari i, tot d’una, el perfum d’un home li va traslladar la imatge d’un personatge sense rostre que, tanmateix, va identificar amb tota seguretat com el primer noi que li havia agradat.
Els altres no s’adonaven que la seva incapacitat olfactiva -i conseqüentment gustativa- estava alterant la seva personalitat. A poc a poc, els seus antics hàbits culinaris havien donat pas a d’altres adaptats als quatre sabors primaris que encara podia degustar (dolç, salat, amarg i àcid): el vi blanc en lloc del negre, els condiments abans rebutjats i ara molt ben rebuts a tots els plats, i el cafè definitivament destronat com a rei dels àpats. Tots els gustos provinents dels aromes s’havien esvaït. El moviment natural i espontani d’aproximar-se a qualsevol element viu o mort per tractar d’ensumar-lo era inútil. Les olors que sempre li havien resultat familiars eren inexistents en les distàncies curtes com en les llargues. Enmig d’aquest desgavell, no li agradava reconèixer que l’únic que li consolava el cor era l’obligació de tapar-se el nas i la boca amb una mascareta. Una vegada, quan passejava amb el seu marit pel carrer, aquest li va comentar emprenyat: “Això no hi ha qui ho aguanti. A sobre de l’ofec i la calor, ens maregen amb perfums. Que es fotin si no els hi agrada el seu propi alè!”. Ella li va donar la raó, tot i que al seu nas li era igual que els vianants fessin bona o mala olor.
Abans d’acudir a l’Oficina de Troballes, va demanar a un metge amic quines possibilitats tenia de recuperar-se. El consell que li va donar va ser que no es deixés prendre el pèl i els diners. En opinió seva, l’anòsmia era una disfunció que o bé es curava sola amb més o menys temps o bé no tenia remei.
Darrere d’un vidre, un funcionari municipal va demanar-li el nom i el número de sol·licitud. A continuació, va fer-li entrega d’un paquet minúscul ple de cinta adhesiva: “Hi tenim alguns ulls de vidre i una pila d’audiòfons, però de nassos només hi ha aquest. Espero que sigui el que està buscant”. L’altre dia vaig anar a veure-la a casa seva, i me’l va ensenyar. El tenia al mig de la taula com si fos un gerro de porcellana de Limoges.
*Agraïm a la Fundació Ernesto Ventós la cessió de les imatges que il·lustren aquest article amb obres de Nasevo, artista defensor acèrrim de l’olfacte com a sentit indefectible per conèixer el nostre entorn.
