General / Patrimoni

El Palau Comtal d’Oliva: l’edifici que no pogué tornar del fred

El desembre de 1980, dues seccions d’un fresc excepcional van ser subhastades a Londres. Provenien del Palau comtal d’Oliva, a la comarca de la Safor, al País Valencià. En considerar-les peces excepcionals, el Museu de The Hispanic Society of America, va pensar a adquirir-los. Però el que no sabien és que a Dinamarca hi havia més informació del Palau que als arxius de les institucions culturals valencianes. Què havia passat? Per què un dels palaus més imponents del patrimoni arquitectònic valencià havia viatjat al fred?

Oliva és una de les poblacions més interessants del País Valencià. En època medieval, el seu poder econòmic es basava principalment en la canya de sucre, una producció que s’elaborava en part, en un edifici gòtic del qual ara en queda només un fragment de la nau lateral. Una construcció civil gòtica d’una bellesa continguda, elegant. Aquell or dolç donava riquesa a senyors tan poderosos com els Centelles, que es van construir un palau que mostrava el seu múscul com a família i com a senyors d’un espai ple de líquids, plaers dolços i intercanvis. El sucre de la canya era una collita exòtica molt cotitzada arreu del mercat europeu, i es va expandir amb molta força pels territoris dels voltants d’Oliva des de 1400. La petita noblesa entrà al negoci i el territori es convertí en una policroma teranyina de canyamelars que treballaven bàsicament els moriscos, mà d’obra semiesclava. La substància que s’obtenia de la canya de sucre anava a parar a les taules més aristocràtiques i poderoses de l’Europa mediterrània.

Un dels edificis desapareguts del panorama patrimonial valencià més impressionant és sense dubte el palau comtal dels senyors d’Oliva. És un dels impactes culturals que ens demostra la primerenca implantació del Renaixement al Regne de València, als territoris de la confederació dels estats de la Corona d’Aragó. Qui ho va fer possible va ser Serafí de Centelles, un protector de les arts i un poeta. I un negociant. Un personatge que bevia de les fonts de les famílies Sforza, Gonzaga, Malatesta, Mèdici… Famílies que havien creat corts humanistes des de les quals s’irradiava poder i cultura. Aquestes famílies havien assolit una puixança material, cultural, comercial i política a les campanyes militars. Concretament, la nissaga Centelles ho havia fet acompanyant Alfons el Magnànim en les seues aventures per la Mediterrània. Francesc Gelabert de Centelles, capità de galeres d’Alfons, va rebre com a recompensa als seus serveis el títol de comte d’Oliva el 14 d’abril del 1449. De fet, el palau podríem col·locar-lo perfectament en ciutats com Pisa, Lucca o Pistoia. La combinació de marbres i pissarres negres en columnes, capitells i vorades el fan una arquitectura elegant, equilibrada i al mateix temps, colossal.

Pati torre sudoest.

Els Centelles i Riusech provenen de l’alta noblesa feudal de Catalunya: els Centelles, Riu-sech i Carròs intervenen en la primera expansió de conquesta cap a Mallorca i cap a València. Els senyorius de Nules i Oliva els adquireixen en casar-se amb Blanca de Montcada i Ramoneta de Riu-sech. La seua intervenció militar a Sicília i Sardenya donarà més possessions a Alfons i l’agraïment del monarca. Els Centelles hi participen en guerres dinàstiques, frontereres, expedicions ultramarines, baralles per la supremacia entre nissagues…

I assimilen amb exit –s’adapten- als canvis que experimenta la noblesa durant el Renaixement. Quan ja no hi ha conquestes compren baronies i passen de noble-guerrer a noble príncep protector de les arts i negociants, terratinents que optimitzen terres, negocis i esclaus: els moriscos.

La implantació del cultiu i comerç del sucre al comtat d’Oliva és la clau del seu èxit econòmic. Els Centelles seran la segona nissaga més rica del Regne al segle XV en rendes. Des d’Itàlia, des de les repúbliques lliures i comercials, porten la idea del noble cultivat i mecenes. I guerrer, per descomptat. Però en molts casos, ja de saló. Aquell que recorda les gestes i les converteix en relats mítics: és allò de “recordar-m’ho, encara que siga mentida”.

Torre de la Comare.

L’exemple de cort principesca és el Palau d’Oliva, on conviuran la tradició gòtica indígena amb les noves formes decoratives “a la romana”. En aquell moment, València semblava la Verona de Shakespeare amb les bandositats i els assassinats que es produïen enmig dels carrers. I els Centelles es trobaven en tots aquells conflictes.

L’edifici estava situat a la part alta de la vila, al costat del raval i davant l’Església de Santa Maria la Major. Allí Jaume I havia construït una torre de guaita per protegir el poble dels pirates. El 1449 comencen les obres del palau dels Centelles en concedir Alfons al seu camarlenc el títol de comte d’Oliva pels seus mèrits en la guerra de Nàpols. Serafí Centelles faria cinquanta anys després la reforma més renaixentista. El seu aspecte extern era d’una fortalesa, però a l’interior era un palau sumptuós.

Un palau-castell enorme que com l’enginy –la fàbrica gòtica de la canyamel- ha desaparegut en gran part. Una maqueta de l’edifici és l’únic que pot mostrar-nos la magnitud d’aquella construcció que dominava el poble d’Oliva al segle XV i XVI.

Maqueta del Palau vista des del Nordoest-

Curiosament, aquesta gran massa de pedra, rajola, fusta i guix, es trobava a tocar de l’Aula de Gramàtica creada per Gregori Mayans. Cansat i fastiguejat –però suposem que no derrotat- de la Cort espanyola i dels estirabots autoritaris borbònics, es va retirar a la seua Oliva natal. Un dels pocs il·lustrats de per ací no oblidava la seua vocació de mestre. I per això va demanar fer una aula per a l’ensenyament de les primeres lletres. Alhora que consultava la seua famosa biblioteca i trobava dins d’algun llibre pàgines que s’havien salvat de la Inquisició, al final de la seua vida, va crear una “escola” amb el “permís” de Carles III el 1769. L’antecedent d’Ayuso li ho va concedir. “Perquè Madrid és Espanya i Espanya és Madrid” que deia aquella. Allí va ensenyar les primeres lletres als germans Ciscar, nebots de don Gregori. El vell mestre, net de maulets, tornava a casa, molt a prop de l’imponent palau dels senyors de Centelles… Però aquell palau començava a degradar-se, a perdre’s en l’espai i en el temps…

D’aquest palau, avui només hi queda el record. Perquè la història d’aquest palau té fils argumentals sorprenents. En alguns carrers del traçat urbà d’Oliva encara podem endevinar un sòcol d’una de les torres cilíndriques del palau o alguna torre cantonera encastada entre cases…

I és una pena, perquè el Palau dels Centelles va ser un dels exponents més importants dels edificis de tradició constructiva gòtica i d’ornamentació renaixentista. Com a bons detectius de la història i de l’art, podem passejar per Oliva i trobar-ne restes entre les cases que han aprofitat l’ànima del palau: murs, finestres, paviments, arcs, torres… Tots aquests elements són indicis i fragments del que va ser una obra arquitectònica impressionant que només la desídia humana va ser capaç de fer desaparèixer.

Imatge aproximadament del 1920.

Tenia una planta rectangular amb 4 torres circulars als cantons i una cinquena dita de l’homenatge. Un edifici fet de rajola, pedra, fusta, marbres, estucs… Sales pavimentades amb taulells amb escuts, madeixes, troques… A l’interior hi havia un pati central amb una galeria de dos pisos. En un dels costats, una gran escala sumptuosa menava a les plantes superiors. A baix hi havia una lògia d’arcs apuntats que descansaven sobre columnes de marbre blanc i capitells compostos fets a Itàlia.

A la planta noble hi havia sales amb noms de personatges de la família “Sala Centellada, Serafina, na Hipòlita…” La Sala d’Armes era la sala principal amb un fris a la part superior que representava un col·lectiu guerrer completat amb inscripcions en català. Al fris apareixia un exèrcit en marxa i una llegenda que identificava cadascun dels grups: els sapadors, els capitans amb patges, escortes, peces d’artilleria, carros de munició, canons, arquers… És un fresc, amb lletres en or que “descansava” sobre tota una superfície de cortinatges que amagaven els murs.

Era la representació d’un exèrcit triomfal, un relleu daurat sobre fons blau obscur. Centelles volia equiparar-se així al seu rei, que es va representar –al costat, entre d’altres, del Centelles- a la part de davant del Castell Nou de Nàpols, entrant triomfalment a la ciutat de Neàpolis. Al palau d’Oliva hi havia la representació de l’exèrcit comandat per un Centelles. Possiblement la processó militar que commemora l’entrada triomfal de Francesc Gilabert de Centelles de Nàpols el 1442. Són trenta metres de guix que conformen el perímetre de la gran sala.

Fagment fris Sala d’Armes, Hispanic Society America, New York

El palau era un exponent del primer Renaixement valencià, que fusionava el gòtic nacional català amb els elements decoratius italianitzants: grutescos, amorets, candelieris… Que eren ni més ni menys les adaptacions d’allò que s’estava descobrint al subsol de la Ciutat Eterna: el passat romà imperial.

I ara, anem al palau imaginari. Al centre de l’actual carrer del Palau hi havia el pati central, amb galeria al primer pis, amb unes columnes clàssiques de marbre blanc de Gènova, arcs ogivals de pedra i una balustrada del mateix marbre. Prop d’allí trobem l’única torre visible i visitable: la de la Comare. Era una de les quatre torres cantoneres que envoltaven un microcosmos renaixentista extraordinari. Cadascuna tenia tres pisos i una escala helicoidal que els connectava. Ací i allà, trobem finestres i altres elements que indiquen que algun dia, un dels més bells palaus renaixentistes era un dels símbols d’un vell regne que es comunicava amb el món… Però tot això va desaparèixer.

El palau va llanguir durant dos-cents anys i va anar degradant-se. Una visita de 1793 de la comtessa-duquessa de Benavent –hereva castellana del comtat d’Oliva- posa en relleu com les famílies nobles de la vila portaven mobles per tal d’habilitar-ne una part del palau i fer-lo habitable… Sí… els digníssims ciutadans i ciutadanes d’Oliva “també pagaven el beure”. Aquests estrangers vengueren per parcel·les el palau i l’acabaren de destruir.

Amb aquell costum d’aparentar i buscar lligams castellans aristocràtics que aproximar-se més a la cort de Madrid, els Centelles van acabar per ser Osuna. Aquesta família va vendre el palau quan la llunyania i el menysteniment el van convertir en ruïna. Aquesta simpàtica família –moltes més van fer el mateix en diferents pobles- venien els béns mobles i les parts ornamentals més interessants del castell palau.

Guerrer amb escut Centelles (MAO).

No ho volem ni imaginar: les famílies humils de llauradors pagaven per uns petits habitatges que els Osuna havien manat fer per tal de fer rendible l’espai del gran palau. L’escala d’honor, d’una bellesa especial, desaparegué per a fer un carrer d’accés als habitatges…

Quan el palau era només un record, aparegué en escena Eric Fischer, un arquitecte danès, que es va afanyar a comprar i a enviar a Dinamarca el poc que quedava de la gran construcció. Era cap al final de la I Guerra Mundial. Gràcies a això, les restes del palau es van conservar… en fred i lluny.

Les protestes d’alguns es van convertir en una decisió oficial per la qual es declarava “Monument historicoartístic” el que quedava del castell. Era el 23 de juliol de 1920. Però com podeu suposar, ja era tard.

Museu Arqueològic d’Oliva (MAO).

Paradoxalment, l’última fase de l’espoli d’Eric Fischer –que ell comprava legalment- i de Vilhlem Lauritzen, està perfectament documentada a partir de plànols, fotografies i dibuixos que ells anaven fent sistemàticament del procés de desaparició. Objectivament, aquests dos personatges havien salvat el poc que quedava d’un dels majors palaus goticorenaixentistes que durant cinc segles havia ocupat una part important del poble d’Oliva. Allò que no havien fet els Osuna, ho feien els compradors danesos.

Aquest material ha servit per a reconstruir com era el palau. I ara el podem admirar en una maqueta magnífica que expressa la magnitud de la construcció. La dipositària dels documents creats per Fischer i Lauritzen va ser la The Hispanic Society of America de Nova York, i arribà a un acord amb l’ajuntament d’Oliva i l’Associació Cultural Centelles-Riusech per tal que la documentació anés al Museu Arqueològic Municipal d’Oliva l’any 2010. Mirant l’exemple d’Oliva, només ens preguntem: quina és la quantitat de patrimoni que ha desaparegut dels nostres territoris? Què ens podrien contar els murs, les pintures, les escultures… desaparegudes?

NOTA: Les imatges d’aquest article són propietat de l’Ajuntament d’Oliva. Gràcies a aquesta institució i a l’historiador Josep Marí Gómez, que ens les ha proporcionades.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close