General

El Pirineu i la Trobada d’Acordionistes d’Arsèguel

Les terres de la península Ibèrica s’estrangulen al nord en un istme que és una cicatriu de muntanyes. A l’extrem atlàntic s’ha fet un poble primigeni que antigament vivia a moltes valls pirinenques i que encara venera un arbre a Gernika. A peu de l’altra punta de l’istme, a tocar del Mediterrani, es troba l’antiga porta principal de la península Ibèrica. Per aquesta porta va entrar Europa, de la mà dels grecs fundadors d’Empúries. Posteriorment, hi van fer peu els romans, que hi van passar el corró de la seva civilització. Aquesta porta, aquest accés, sens dubte, ha estat pal i paller de la configuració dels catalans.

L’etimologia més acurada fa venir la paraula Pirineus del llatí Pyrenaeum. I la llegenda ens informa que el nom li prové d’una nimfa, una princesa, coneguda com a Pyrene. Les nimfes eren divinitats menors representades per dones que vivien als rius, als boscos, als prats, a les muntanyes, lliurades a preservar la natura amablement.

Hèrcules, de tornada d’uns dels seus treballs, va passar per l’esplanada que aleshores eren els Pirineus i s’encaterinà de Pyrenne. La nimfa d’ulls negres i cabell suau i llarg va correspondre el semideu i van jeure plegats. Es van estimar en la tebiesa de la nit sota les constel·lacions encara innominades. Però, l’endemà, en despertar-se Pyrenne amb la piuladissa dels ocells, s’adonà que Hèrcules havia reprès camí cap a la llunyana Grècia.

La nimfa, aclaparada per tanta desgràcia, va sucumbir a la desesperació i es va matar precipitant-se per un barranc. Els pobladors de l’istme, van entonar cants tristíssims, van apilar llenya tot fent una pira i la van cremar. Hèrcules va veure com s’enlairava una columna de fum a l’horitzó. El cor li va fer comprendre el que havia succeït, i, penedit, va refer les passes a grans gambades. Quan trobà les despulles de la princesa, sanglotant, va començar a apilar rocs i pedram per fer una tomba digníssima i monumental a Pyrene. Aquesta tomba, en definitiva, són els Pirineus.

En aquell istme que fins aleshores havia estat un país planer, es conformaren altes cingleres, tucs punxeguts, collets altius i valls fondes i pregones.  De les esquerdes de les roques de les elevacions pirinenques van començar a brollar rierols, i van formar al seu pas centenars d’estanys cristal·lins. La tradició vol veure en aquests estanyols d’alta muntanya les llàgrimes de Pyrenne. I aquella sepultura colossal es va anar omplint de prades i boscos.

La dríade, d’Evelyn Morgan, pintora prerafaelita, obra del 1884. Una nimfa dels boscos com Pyrenne

A peu del cinematogràfic Cadí, es troba Arsèguel, població de només una vuitantena d’habitants, situada a gairebé mil metres d’altura, en el passadís que mena de la Cerdanya a l’Alt Urgell. Un dels punts neuràlgics de l’antic reialme de Pyrenne, si més no, respecte a la música folk de les muntanyes. Arsèguel, en definitiva, és la capital europea de l’acordió diatònic gràcies a la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, que se celebra des del 1976 cada final de juliol i principi d’agost, per iniciativa de l’Associació d’Acordionistes i del seu progenitor més destacat, Artur Blasco, músic i investigador de tonades tradicionals.

L’acordió va ser inventat a Viena pel constructor d’orgues Cyrill Demian, cap al 1829, i va evolucionar molt.  Els sons de l’acordió van viatjar arreu d’Europa a l’esquena de pagesos i músics rurals i van navegar amb els immigrants cap a Amèrica per animar balls populars, celebracions familiars i altres gatzares festives. L’acordió ha revifat les festes populars de la muntanya pirinenca. El seu principal atractiu és que tothom el pot tocar, ja que s’aprèn d’oïda.

La Trobada d’acordionistes d’Arsèguel aplega intèrprets catalans, peninsulars i internacionals de força països. Es tracta de l’esdeveniment de música tradicional més antic de Catalunya, i ofereix un programa ple de concerts i actes de divulgació d’aquest instrument; fins i tot venen lutiers que expliquen com es fabriquen. La trobada forma part de la Ruta Europea de Festivals de Música Tradicional.

A banda del festival folk, Arsèguel disposa d’un Museu de l’Acordió, una mostra única que difon la història d’aquest instrument i la relació amb la cultura popular pirinenca.  L’acordió diatònic és un instrument musical de vent de llengüetes metàl·liques dures, manxa i teclat. Cada botó produeix un acord, d’aquí prové el nom de l’instrument. Terriblement senzill de tocar, s’havia estès per tota Catalunya d’una manera autodidàctica i aficionada perquè, a banda del seu so agradable, servia per muntar un ball de seguida.

Després de la guerra del 36, s’anà difuminant el seu ús. A la dècada dels setanta, tanmateix, va començar a reviscolar gràcies a les primeres trobades i festivals que es feien. A partir d’aleshores, bona part de la música de nova fornada d’inspiració tradicional és composada per ser interpretada amb acordió diatònic.

A l’estiu, els carrers d’Arsèguel s’omplen de concerts, música i acords en el seu magnífic marc natural. Tonades que arriben fins a la població de Castellbò i a les capitals comarcals de la Seu d’Urgell i Puigcerdà per tal de difondre més l’acordió.

Actuació d’acordionistes a la Trobada musical d’Arsèguel

El certamen està agermanat amb altres aplecs com el festival Ivan-Malanin, de Novosibirs, a Sibèria, i el Carrefour Mondial de l’Accordéon, del Quebec. Arsèguel, doncs, convoca i fa música de proximitat d’arreu del món, al capdavall, música universal. I tot això s’esdevé en l’antic reialme de Pyrenne, i en el seu gran mausoleu. Tant de bo la música convoqui de nou els esperits de la natura per preservar les muntanyes. Tot Catalunya, geològicament parlant, és Pirineu.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close