Catalunya és un petit etern retorn del mateix en forma de nàusea. Ara que Pedro Sánchez és a punt de cimentar el règim del 78 i que l’independentisme plora de nou perquè la catenària s’espatlla, és ben normal que tornem a la mística xarona del pujolisme. Els mitjans correran als reservats de ca l’Isidre per ressuscitar Lluís Prenafeta, els fills de Pujol i el mateix patriarca. Ahir els companys d’El Nacional anunciaven que l’Alfred Rodríguez Picó tornaria a la informació meteorològica pel gran públic i, a la que ens descuidem, el pobre nano de l’Antoni Bassas presentarà concursos familiars amb la Vicenteta i en Jordi LP. És un alehop extraordinari. Si repasseu imatges de l’entrevista d’ahir a en Pujol veureu com, després d’estar-se uns anys fent-se el sord i oblidant els papers a casa, ahir el Molt Honorable 126 semblava un jovent a punt de sortir de farra. El futur és una bafarada de passat.
El pujolisme cultural té dos pals de paller. Primer, la folklorització del país, que veurem en molts aspectes de filosofia queca habitual del catalanisme, però que ja palpitava de fa temps en coses tan moderniquis com les novel·les i pel·lis d’aparença rural fetes per barcelonins nascuts a l’Eixample (la prosa del reinventar-se i tal). Però també hi haurà el complex típicament pujolista, segons el qual hom ha de mitigar la seva identitat catalana perquè no l’acusin d’ésser massa pagès. De la mateixa forma que Pujol va pagar-li una universitat a Eugenio Trías i els professors del Foro Babel perquè els intel·lectuals sociates no li diguessin nazi, ara veiem com el règim neoconservador inicia la compra del contestatarisme a base de fitxar per TV3 podcàsters podemites de mitjana edat (i discurs adolescent) que fins ara deien que no les contractaven perquè no feien bé les vocals neutres.
Servidora va créixer entre tota aquesta merda, de la qual vaig poder-me deslliurar gràcies a Eugeni d’Ors, Miquel Bauçà i l’illa de Manhattan. Per fortuna, els nostres joves tenen més accés al món global i els serà més fàcil escampar la boira sense haver de sortir del barri. Però caldrà vigilar-los, perquè hi haurà una trampa de retrocés en l’emancipació de la tribu a cada cantonada. Haurem d’agafar moltes forces, car la proporció de fills de puta que ens volen retornar als anys setanta per metre quadrat serà una cosa tremenda (o colossal, com diria un català de pagès).