General / Patrimoni

El senyor de les mosques

“I unes mosques verdes i negres anaven eixint del sarcòfag i buscaven només els francs, que morien d’una manera fulminant travessats per un fibló mortal…”. No, no és una sèrie de Netflix d’insectes mutants. És una llegenda que té 700 anys. Un mite que enllaça Girona amb València a través d’un eixam de mosques que viatgen ràpid, molt ràpid.

Ens trobem davant d’un dels sepulcres més impactants fets al segle XIV. En hebreu “Ba’al-Zebub” significa “senyor de les mosques”. Perquè les mosques en l’Edat Mitjana simbolitzaven el diable. Si hi havia mosques, el senyor del mal era prop, sembrant la mort, la misèria i la destrucció: imagineu per un moment un camp després d’una batalla, o les despulles d’uns cossos acumulats en un dia de pesta… Però Girona tenia un bon insecticida per a combatre-les: Sant Narcís.

Es troba a l’església de sant Feliu de Girona i està envoltat d’altres sepulcres que ens fan viatjar a la ciutat romana i paleocristiana. L’altar del temple es troba —en part— construït per sarcòfags amb motius del primer cristianisme i dels cultes funeraris romans. De veritat, el nom del bisbe que vol ser el sant, no era Narcís, sinó Arcís. Però per “pròtesi consonàntica” es convertí en Narcís, com en altres paraules hem fet els catalanoparlants: “Elm” per “Telm”, “Hou” per “Tou”…

El lloc és màgic, i com sempre, la visita ens porta a descobrir un indret sublim del nostre país… El sarcòfag de sant Narcís, una obra gòtica d’extraordinària bellesa… Amb mosques, amb moltes mosques… Nosaltres, quan l’observem ara mateix, no hi apareixen. Tot té el seu temps, i el seu art… Espereu-vos…

Molt a prop d’ell, uns quants sarcòfags ens introdueixen en un món funerari: els seus registres escultòrics ens narren la història de Susanna i els vells, orants, el miracle dels pans i dels peixos, batalles contra bèsties en forma de lleons i de lleones… Totes aquestes manifestacions del més enllà són la realitat d’una Gerunda romana en trànsit a l’edat mitjana.

Les mosques són un símbol molt present a la ciutat de Girona.

Al Gesta Comitum Barcinonensium trobem: “atacant l’església de sant Feliu, destruïren el cos de sant Narcís, que era tingut en gran reverència pels habitants d’aquesta terra; i moltes relíquies de sants van ésser esmicolades i escampades amb gran irreverència (…) El càstig fou en forma d’eixam: eren en part negres, en part verdes i en certes parts del seu cos mostraven un color vermell. Eren tan verinoses que no podien tocar cap cavall o jument que no quedés mort a l’acte… No en sentiu el brunzir? Al capdavall, les mosques eren una “arma de destrucció massiva” al segle XIII.

Nosaltres, visitants pacífics i respectuosos de Girona, venim en so de pau. Per això les mosques dormen tranquil·les . Però el miracle es repetia cada vegada que Girona es transformava en camp de batalla quan venien les tropes franceses: el 1653 la ciutat és assetjada pel mariscal d’Hocquincourt. Doncs el gironins porten el sepulcre a la muralla, del qual ixen eixams de mosques que maten qui faça falta. El 1684, el 1710…Les mosques assassines no s’acaben mai. Són els avis dels drons que ara mateix esclafen carros de combat soviè… perdó: russos.

El sepulcre de sant Narcís i el seu mite és un astre que ha generat un autèntic sistema planetari als seus voltants. La devoció per ell és comparable amb unes altres “idolatries” pàtries que contenen un fervor visceral, emotiu i estrany… Observeu que escriu Josep Maria de Sagarra en la novel·la “All i Salobre” de 1929: “Sant Narcís és una de les mòmies que produeixen més impressió. Va vestit de teles meravelloses i de pedres de valor, i la gran paperina de la mitra se li clava entre els ossos del cap. En definitiva, sant Narcís és una relíquia horripilant”.

Les primeres referències del sant ens les dona l’abat Oliba: cap al segle XI, Oliba va fer un sermó on reivindicava la figura de Narcís i el relacionava amb l’actual ciutat d’Augsburg, al centre de Baviera. Segurament, el mite volia unir dues ciutats episcopals dels límits extrems de l’imperi franc: Augsburg i Girona. I té tant d’èxit que és capaç de canviar el culte a Feliu , que era el genuí i que connectava la ciutat amb el passat romà.

De fet, i per donar més versemblança al mite, les contalles fan viatjar a Narcís des de l’orient de l’Imperi a l’occident: una manera didàctica d’unir els dos extrems dels territoris carolingis. El relat contava com havia aconseguit convertir unes prostitutes al cristianisme. A partir d’allí, el mite de Narcís va anar creixent. Sobretot, perquè corria la brama que el cos dins del taüt estava… incorrupte!

Però això era un rumor: el cos no estava tan “incorrupte” com les ments generoses i crèdules es pensaven. El dia 21 d’agost de l’any 1936 hi havia un grup de científics disposats a donar testimoni del que hi havia a dins del sarcòfag de Narcís. Entre ells, el director general de Museus d’Art de Catalunya, Joaquim Folch i Torres. La visió no podia ser més sorprenent: el cos “incorrupte” era de cotó i de llana. El diari de Palafrugell Ara del 24 d’agost trobàvem: “Segons ens diuen, Sant Narcís està compost de dos braços articulats de fusta: en el cos no hi té altra cosa que cotó fluix, i les cames una és completament de fusta i l’altra estava composta de dos fèmurs i encara col·locats en posició invertida. Al cap li manca el maxil·lar inferior, i la mitra no és d’or com figurava, i les pedres precioses que hi ha incrustades són falses”.

Retaule sobre Sant Narcís.

Girona es troba en una situació estratègica, amb un riu i sobre un turó. És un pas obligat per a qualsevol exèrcit que baixara cap al sud o que pujara cap al nord. Els mateixos gironins tenien bona consciència de la seua situació geoestratègica. Quan els jurats de la ciutat havien de recordar al rei de la Corona els seus deures, començaven els seus escrits al monarca així: “Clau, horca i tancament del regne”.. A Girona —i posteriorment, a València— la presència del sant es va fer més transversal, més immersiva dins la societat d’aquelles dues ciutats. L’èxit va ser tan gran que a Girona amagà Feliu, el màrtir que des del segle IV DNE n’era el patró.

L’esclat de sant Narcís arribà el 1285, quan les tropes franques assetjaven Girona. A Sant Feliu, els soldats profanaren el sepulcre de sant Narcís i el trencaren: segons el relat, de dins van començar a eixir mosques que picaren els francesos i no els gironins que defensaven la ciutat. Les mosques mataren 4.000 cavalls i 20.000 soldats. La mosca ha estat un animal que sempre s’ha relacionat amb l’ésser humà. Insecte carronyaire, capaç d’alimentar-se de qualsevol deixalla i portador i transmissor de malalties. El miracle de les mosques és una manera fabulosa de contar els estralls que produeix un camp de batalla amb cadàvers exposats a la intempèrie durant molts dies. Una vegada contaminades les mosques poden inocular malalties que sobretot en l’edat mitjana provocaven la mort d’una manera fulminant.

Però la història més convencional i asèptica ens explica una narració paral·lela: el papa Martí IV proclamà croada contra el rei Pere el Gran –el de l’Acròpolis d’Atenes- i estava disposat a donar els estats de Pere al fill del rei Felip III el Franc. El papat i França no podien admetre la influència i l’expansió dels Estats de la Corona per la Mediterrània. Pere el Gran –amb molts problemes interns- estava disposat a fer front l’amenaça. I lògicament, Girona havia de ser la primera línia de defensa des de terra. Perquè des de la mar, Roger de Llúria ja havia derrotat l’estol franc a prop de les illes Formigues. Però el rei Felip tenia una carta amagada: un gran exèrcit de terra que Desclot en la seua Crònica descriu com a “foren bé setmil·lia hòmens a cavall, tots de paratge e soldejà bé dihuyt mil·lia ballesters de peu, e altres hòmens de peu bé cent mil·lia en pus…” En resum… una passada. Aquest exèrcit posà setge a la ciutat de Girona el 26 de juny de 1286. I al final, el monarca franc demanà la capitulació: la gran batalla havia quedat en taules…

Menys d’un segle després, els jurats de la ciutat encarregaren a un dels escultors més capaços del seu temps un nou sepulcre. L’artífex era Joan de Tournai. I va fer una obra extraordinària: amb bons relleus gòtics d’alabastre que representaven moments de la vida de sant Narcís. Entre ells, una temptació que li fa un dimoni: observeu al registre inferior a la part dreta com el dimoni està representat nu i amb el ventre botit, com se l’imaginaven en aquell moment… Aquest sepulcre substituïa el de les “mosques” que havia estat deteriorat anteriorment. El 1328 es féu la solemne translació al sepulcre gòtic que es posà a l’altar de Santa Afra, que costejà Guillem de Socarrats, canonge de la Col·legiata. Segons sembla, el cos continuà durant molts segles incorrupte… i remeier: a tothora l’invocaven els gironins perquè consideraven que Narcís era la solució a tots els seus mals: era un autèntic metge d’urgències, un metereòleg, un saurí… Els seus goigs ho contaven així: coixos, contrets, amb brus dies, trencats, presos i lisiats de diverses malalties, Déu per Vós los ha curats… Contra pesta, fam i guerra sou protector especial i de seca temporal guardeu els fruits de la terra… A València, tres segles després continuava protegint contra el dolor d’oïda i les extremitats. Els cotons beneïts a la capella de sant Narcís eren repartits entre els fidels que hi anaven.

Fragment de retaule de Roderic d’Osona amb les mosques atacant els soldats francesos.

Sant Narcís inicià el camí cap a València en companyia dels repobladors gironins que a partir del 1238 ajudaren a conformar el projecte i la ciutat jaumina. Els mercaders de Girona fundaren la confraria del sant el 1356 a la zona de l’antiga església de Sant Jordi, a la parròquia dels lleidatans. I posaren una capella a sant Narcís a la Seu: amb un retaule extraordinari de Roderic d’Osona. Ara mateix, al museu de la Seu de València. En ell, apareix un escenari urbà amb ciutadans i ciutadanes molt ben vestits que contemplen sorpresos les mosques que van eixint del sepulcre i busquen “soldats francesos”. Cap a 1530, alguns agermanats vençuts i penedits devots de sant Narcís “regalaren” a la seu una campana de bronze de mil quilos amb uns ornaments renaixentistes molt notables.

La presència de sant Narcís a València no s’acaba ací: molt a prop de l’antiga església de sant Jordi i de la presó de sant Narcís, hi havia la plaça de les “mosques”. Però aquestes no s’acumulaven per fer cap miracle. S’hi reunien a tastar les suculentes peces que penjaven de les “carnisseries velles” a l’aire lliure, molt a prop de l’actual palau dels almiralls d’Aragó, que en el segle XIII va ser en origen una alqueria urbana. Més avall, i vora riu se situava la presó de sant Narcís, la pitjor presó de tota la ciutat. Era el resultat de la desaparició de la confraria dels gironins, que van vendre al Consell de la ciutat la seua antiga seu per a transformar-la en presó: la terrible i inhòspita presó de Sant Narcís, on anaven a parar els delinqüents més miserables.

Però dos segles després, la llegenda del sant es va fer present amb tota la seua força a València: cap a 1650 hi havia un francés que comerciava a l’actual carrer de les mantes, molt a prop de la Llotja. I tenia un treballador gironí. Aquell es burlava de tot allò que el subordinat li contava de les mosques, i va voler que d’un dels viatges a Girona, li portés una mosca de les de sant Narcís. Una vegada a Girona, el xicot agafà la primera mosca que trobà pels carrers, la posà dins d’una canya, i la tapà amb un suro. “Teniu, ací hi ha la mosca de sant Narcís…” El francès destapà el canut, n’eixí la mosca, li picà la mà… i caigué fulminat.

“Per sant Narcís, cada mosca val per sis” i “Quan l’octubre està finit, mor la mosca i el mosquit.” I “Conte contat, aquesta mosca ja ens ha picat, i aquest conte s’ha acabat”.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close