Poques coses hi ha més belles que un camp de cirerers florits. I dos mesos després, amb fruits. Més belles i més bones. La cultura tradicional japonesa considera que la flor del cirerer representa la innocència, la senzillesa, la bellesa de la natura…I també representa els cavallers, els samurais: perquè tenen –en general- una vida intensa, honorable però curta. Però no cal anar al riu Takano-gawa a Kyoto per endinsar-se dins d’aquesta meravella. Podem fer-ho amb la tècnica del quilòmetre zero, a casa nostra. Siguem sostenibles.
Lluís Vives va dir “Coneixem el que estimem o estimem el que coneixem?”. En el nostre article parlarem de cirerers, cireres, Apol·los, Dionisos, Bacus, revolucions i d’aquella sensació que comencen a fer els camps quan Saturn ha escampat les seues vísceres per la terra i l’argila comença a donar fruit. Perquè hem de saber —estimades i estimats lectors d’El Temps de les Arts— que un dels nostres mites més antics passa pels camps, pels fruits i per Sadurní… perdó: Saturn.
Cal possiblement que mirem la possibilitat de visitar –amb unció o oblidant aquells pixapins impresentables- els camps de Flix, Aitona, La Segarra, Terrades, Benissanet, Serra o Planes. Aneu, aneu —amb molt respecte, això sí— a la Baronia de Planes a meitat de febrer i principis de març. Podeu contemplar simfonies d’arbres i flors que impregnen els camps de rosats i blancs. A vegades, són desenes de milers d’aquests gegants blancs plens d’energia que es disposen en línies ondulants mentre preparen l’arribada de la primavera. Després, aquestes flors esdevindran robins rutilants: les cireres, intensament saboroses, dolçament intenses… Possiblement, no tan grosses com d’altres, però sí molt més suculentes. Moltes d’elles són un producte gourmet a mercats tan exigents com l’alemany, però això són altres calces.
Contemplant tranquil·lament aquests espectacles, la ment s’equilibra, pensa, reflexiona, crea projectes utòpics, imagina que tanta meravella pot convertir-se en alguna cosa bona… i alhora, bella. Perquè des de l’antiguitat, allò bell era bo i allò bo era bell. Bellesa i bondat anaven sempre juntes. I al mateix temps, mentre albirem tots aquests jocs de colors i explosions de formes, recuperem les ganes de viure, perquè l’hivern s’acaba, i la joia d’existir inicia el camí de la rialla, les relacions humanes… Seny i rauxa, tranquil·litat i eufòria, puresa i sicalipsi, l’essència vital de l’ésser humà…Aquests dos conceptes els representaven dos arquetips masculins en temps pretèrits: Apol·lo i Dionisos. L’apol·lini i el dionisíac sempre han format part de la mateixa moneda. La mesura, l’ordre, l’harmonia, l’equilibri d’Apol·lo sempre es veia compensada pels moviments atrevits i seductors de Dionisos, sempre disposat a la rauxa per tal de compensar el seny.
En el nostre viatge coneixerem, entre el suau i pacífic perfum de la flor del cirerer i la visió ubèrrima dels seus fruits carnosos, dues figures mitològiques que ens han arribat a través d’unes escultures precioses: l’Apol·lo de Pinedo i el Dionisos d’Aldaia. Mhitos Deloi… La història conta que…
Sadurní —a banda de ser un extraordinari porter del Barça dels anys setanta—és un dels nostres personatges mítics que va començar a desaparèixer quan tot allò de la Nova Planta. Segons que conten, els seus enemics el lligaren a la pota d’un bou enorme i van fer que totes les seues vísceres s’escamparen i donaren saó i aliment per on passava… Tenia fama de bruixot i ho va pagar amb la vida. De fet, era Saturn, el protector de les llavors i del temps, amb dalla i rellotge, devorador dels seus fills: les hores, els dies, els anys… Als seus voltants, ballaven les deesses Geb, Gea, Cíbele, Àrtemis… Eren les mares terra, que des d’aquest paisatge de cirerers únic donava la benvinguda a un temps nou, ple d’aliments, de líquids nutricis… Era el moment de fer les revolucions: amb la panxa plena i el cap una mica tocat per la beguda de Dionisos, que menava a la rauxa…Perquè si parem a pensar una mica, moltes revolucions s’han produït en els bons temps, amb la panxa plena, en el temps que floreixen els cirerers.
Una de les cançons més elèctriques de la Comune de París del 1871 era Le temps des cerices. Una de les seues estrofes deia: “ mentre que duren les cireres tot és possible” . Recordeu el 15 M, o la fantàstica i esperançadora Primavera Valenciana, el 25 d’abril a Portugal i al País Valencià, la Primavera de Praga o la Primavera àrab…que va acabar com va acabar. I si parlem de cançons no podem oblidar aquella que hi ha al disc del Viatge a Itaca de Lluís Llach. És “Abril 74” i una de les seues estrofes diu: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat.”
Així, al ritme d’aquesta cançó, proposem el primer personatge del nostre Temps de les Arts: el Bacus (la versió romana de Dionisos) d’Aldaia. Us trobeu davant d’un dels millors exemples de l’estatuària romana d’època imperial. És de marbre blanc, fa poc més d’un metre i estava destinat a un espai privat, com un jardí o un peristil. És del segle II, nu amb sandàlies. Coronat amb heura, pàmpols i raïms. A la mà esquerra un càntir de vi i a la dreta, un bastó. Al costat una pantera, que evoca el viatge a l’Índia del déu. Això que acabeu de llegir és una part de la història. Ara, us contarem la veritat… o no.
Pasqual Simon era un llaurador que un dia treballant a l’hereta dels Moros, se’l va trobar al camp mentre solcava la terra. L’home quan el va veure l’identificà amb un sant Roc —amb el seu gosset i tot— i el posà a casa en un altaret per venerar-lo. D’alguna manera aquest Bacus va continuar servint per al que es va fer. Aquest déu, alliberador dels esperits i protector de la fertilitat de la terra, el va vendre el fill de Pasqual el 1931 i arribà al Museu Arqueòlogic de Madrid. Per al MAN de Madrid és un més amb número d’inventari 34069. Per a nosaltres és molt més que una estàtua. L’equip de govern d’Aldaia ha iniciat les gestions perquè el Bacus torne a casa, perquè el més pròxim que tenim de l’estàtua és…una rèplica al Museu de Belles Arts de València.
La història del déu del vi té moltes històries, moltes versions, moltes maneres de descriure’l i per això, totes són veritat. Dionisos o Bacus és el déu coix, fill de Zeus i de Sémele, o de Deméter o de Io. Per una disputa, Zeus l’arrancà de les entranyes de sa mare i el guardà tres mesos dins de la seua cuixa, fins que el parí. Per això li deien el “fill de la doble porta”. Segons la iconografia tenia el cap ple de serps, amb banyes. Es manifestava en forma de lleó, de bou i de serp. Naixia en hivern en forma de serp, o coronat per ella, es feia lleó en primavera i a l’estiu era mort i devorat en forma de bou o de boc. Els Titans, per ordre d’Hera, el destrossaren i feren bullir els seus trossos en una olla, cosa que l’acosta a Osiris. Un magraner va nàixer on va caure la seua sang, i la seua àvia -Rea- en recollí els membres, el reconstruí i el tornà a la vida. Però hi havia més relats que feien de la divinitat de la natura en emergència un autèntic pou de mites.
La figura de Dionisos en forma de moltó o cabra ens porta a Creta on Dionisos era la representació de la cabra. Al mont Helicó, va viure protegit per les nimfes, apassionades, que el van fer feliç en plena natura, acompanyat de mènades, sàtirs i sil·lens. Ací van descobrir l’art de fer vi. Després d’un pas per l’oracle de Dódona, recorré el món en companyia del seu seguici per a donar a conèixer el món del vi. Era conegut també com el déu coix, segurament per la inseguretat que produeix la ingesta de vi.
Era representat per una soca de pi o un fal·lus, i després en forma humana, l’acompanyaven Príap —un fill d’Afrodita, lleig i amb uns genitals deformes— Pan, Aristeu, Silè i els sàtirs i mènades. Coronat d’heura, assegut en un carro tirat per dues panteres, Dionís porta a la mà un tirs o una copa. Dionís és el déu de les begudes narcotitzants. Pel vi que ell patrocina, per la música que desferma, per les danses que ell inicia, literalment s’apodera dels seus fidels i els provoca que superen els seus problemes. L’alcohol provoca entre els seus adoradors emocions religioses, entusiasme. És la manifestació de la vida, la font de les energies fecundes, el toro i el boc, fal·lus com atribut. Però també és el déu dels morts. Aquesta vida es prolonga a l’altre món. Bogeria, paroxisme, mascarades populars, la gent es posaven pells de cabra i dansaven obscenament… Mataven un boc per a redimir totes les culpes del col·lectiu. Bacus és l’equivalent romà que acabava en orgies delirants al segle II d C. I els antecedents dels Carnestoltes tradicionals dels nostres pobles.
I ara, si us sembla bé, girem la moneda, perquè estem a punt de conèixer una de les escultures en bronze més importants trobades a la Mediterrània a principis dels anys 60 del segle passat. Poseu-vos les ulleres de bussejar, perquè haureu de capbussar-vos a uns tres-cents metres de la costa…
I de sobte, Chinchell descobrí un peu que sobreeixia de la sorra i potser un braç… El submarinista havia trobat una escultura de bronze antiquíssima. És un dels descobriments arqueològics més importants dins de la mar Mediterrània occidental dels anys 60… Dins de les sales del Museu de Prehistòria i Arqueologia de València hi ha peces sublims. Una d’elles, és una estàtua del déu Apol·lo. És extraordinària perquè té una qualitat notable, que la fa cosina-germana dels pocs bronzes clàssics de gran format que ens hi han arribat. Potser és del segle II de la nostra era i vingué en vaixell d’algun taller de Roma o de Nàpols per tal de decorar l’impluvium de la vil·la d’algun patrici a la Valentia del segle I, o algun àmbit públic, com ara una basílica. En aquell moment Apol·lo era trendig topic, ja que Octavià el va promocionar perquè segons ell, li va fer guanyar la batalla de Nauloc contra Pompeu l’any 36 abans de la nostra era. Apol·lo va estar a punt d’arribar a la Valentia poderosa plena de marbre del segle primer. Però el vaixell es va enfonsar. A molts pocs metres de la costa. Es va trobar a uns tres-cents metres mar endins a la platja de Pinedo el 1964. Representa Apol·lo en una posició relaxada, indolent, com li agradaria a Praxíteles o Lisip.
Però el nostre Apol·lo és una còpia posterior, possiblement d’un original de Demetri de Milet que estigué en actiu cap a finals del segle II abans de la nostra era. Una de les estàtues que s’hi assembla més és el sàtir dorment de la vil·la dels Papirs d’Herculà, ara al museu Nacional de Nàpols. El nostre Apol·lo representa l’Apol·lo Delphinios, un model que va ser un èxit a tot l’imperi. A la mà esquerra sostindria una lira, però l’ha perduda. Els ulls els va perdre; però els nous d’ara li queden molt bé. Li donen una vida que ens observa fixament.
Nosaltres, mentrestant, continuem aspirant la suau flaire dels cirerers. Mentre alguna revolució petita potser, anem pensant. “Companys, si enyoreu les primaveres lliures…”
