General / Llibres

«El text de Pasolini em plantejava dificultats morals, no podia assumir allò que es narrava»

L’any 1986, el poeta Joan Navarro (Oliva, 1951), publicava una traducció de les novel·les primerenques de l’escriptor i cineasta Pier Paolo Pasolini, que van romandre inèdites fins a la seua mort. Enguany, l’editorial Lleonard Muntaner publica una nova edició d’‘Actes impurs / Amado mio’ amb traducció corregida i refeta per Navarro. Dues novel·les breus, intenses, amb l’alè líric i les temàtiques que després veurem en el cinema i els textos del geni nascut a Bolonya el 1922. Obres autobiogràfiques creuades per la pulsió homoeròtica i el sentiment de culpa catòlic amb complexes lectures morals per l’edat dels amants dels protagonistes, Paolo i Desiderio. O siga, de Pasolini. En parlem de tot això amb Navarro.

Ara en parlarem del volum, però abans m’agradaria saber quin és l’itinerari de la teua relació amb l’univers Pasolini, que supose que seria arribar als poemes i la resta de textos després del cinema. Però quina obra va ser definitiva per a tu, quina és la porta d’entrada?

Vaig estar internat al col·legi dels escolapis del carrer Micer Mascó. Llavors, la gent de Cartelera Turia va començar a fer un cinefòrum, amb pel·lícules de les que diríem difícils. I per a un xiquet de setze, dèsset, díhuit anys era prou complicat i fascinant alhora. Entre les pel·lícules que van passar hi havia algunes de Pasolini. Després, en la universitat em vaig aficionar als cineclubs i ja vaig entrar en l’univers fílmic de Pasolini. Però va ser més tard, quan comence a anar a Bolonya, la ciutat on va nàixer Pasolini, que em trobe amb molts llocs pasolinians. I se m’ofereix la possibilitat de traduir Amado mio, perquè els de Llibres del Mall, que eren uns agosarats, es van fiar de mi.

Quina edat tenies aleshores?

Soc de l’any 1951 i això s’edita en el 1986. Els meus coneixements de l’italià eren orals i d’escriptura, no havia passat per l’escola oficial d’idiomes ni havia fet cap curset, però tenia allà un interlocutor que entenia el català i podia guiar-me en alguns dubtes. Clar, la primera edició, encara que diuen que està bé, la veritat és que no, mirat amb perspectiva. El cas és que l’any 2019 em van convidar a Palma, a fer una conferència sobre “traduir el desig”. I jo vaig triar Pasolini. Aleshores comença la nova tortura, no tant per les dificultats lèxiques, perquè ara es juga amb l’avantatge d’internet i de tots els diccionaris a l’abast, sinó pel mateix text, per la violència que hi havia, que hi ha. De fet, és un llibre que no està publicat en vida, no perquè no tinguera interès per a ell, de fet hi ha moltes parts publicades en diaris i revistes de l’època…

La nota de l’editora de l’edició italiana, Concetta d’Angeli, denota la dificultat per reconstruir els volums.

Hi havia un munt de carpetes, ella va anar obrint-les i, en acabant, va establir el text, però era difícil, perquè el mateix personatge en un lloc es deia d’una manera i en un altre lloc, d’altra manera. També pel sistema d’escriptura de Pasolini: de vegades rebentava la sintaxi i ella ho respecta en alguns casos, però en altres no.

També unifica els narradors.

En les dues novel·letes ell és el protagonista. En una li diuen Paolo i en la segona Desiderio… Fixa’t quin nom!, aquell que no arriba mai enlloc, diríem. Però a banda de patir, de rellegir i retraduir, les imatges que presenta a l’estiu, les excursions que fan, són d’una bellesa que a mi em va tornar a sorprendre. Però sobretot és l’angoixa que traspua tant el primer text com el segon.

T’has avançat a una pregunta que et volia fer, però pel que fa als llibres, es tracta de dues novel·les sòlides, molt líriques, que prefiguren l’univers literari i cinematogràfic de Pasolini. Les has qualificat de novel·letes, m’imagine que per la brevetat, però estan ben armades, tot i algun dels defectes dels textos primerencs.

No ho deia en el sentit pejoratiu, sinó en el sentit de nouvelle. I són obres que insinuen la seua problemàtica respecte de la religió i la política, el patiment per una mare que té un “catolicisme pagès”. Ell no renuncia a ser catòlic, però intenta fer-li la volta per fer-lo més humà. Amb el tema polític hi ha la relació amb son pare, un militar. I després la mort del seu germà Guido, que era partisà. Hi va haver amb això alguna cosa fosca, diuen que els del PCI l’havien mort… No sé si perquè era anarquista.

Sobretot hi ha la tensió brutal entre la pulsió homoeròtica i el sentiment de culpa que li provoca la religiositat. Estem parlant dels anys quaranta.

Això es veu clar en els papers que tenen Paolo i Desidero. Un és “senyor, què he fet?”, es fustiga; l’altre va al dret: això vull, això tindré, encara que em coste. Pasolini deia en el seu suposat pròleg que seria un escrit escandalós, perquè planteja problemes morals, per la relació adult-jovenet. Ell sosté que no busca escandalitzar, demana que es jutge la manera de narrar i la sinceritat. No és una escriptura impostada, ix de l’ànima.

Pier Paolo Pasolini.

En el pròleg que esmentaves Pasolini diu que arriscava molt.

I tant que arrisca, perquè ell tenia bona fama, era fill d’una persona d’ordre com sa mare. És tendra la manera com parla de la situació, els bombardejos dels alemanys durant la guerra, el pànic… Sempre pense en el que contava ma mare, la Pava passant per les teulades i tota la gent amagant-se, al celler o on podien. El trobe sincer, no trobe literatura en el sentit de ficcionar. Part d’Actes impurs, de fet, està en els diaris de Pasolini.

Tu has traduït bàsicament poesia, Eugenio Montale, Orides Fontela, Elisa Andrade, més tot el que has fet en Sèrie Alfa. I la teua producció pròpia és eminentment poètica. Tot i que la de Pasolini és una prosa molt lírica, com ha estat treballar la narrativa?

Dificultats, bàsicament, poques. Més aviat lèxiques. Eren més les dificultats morals. Estava tan neguitós que havia d’eixir a passejar, perquè no podia assumir allò que s’estava narrant. I la pregunta que em faig és què vaig sentir la primera vegada que el vaig traduir.

M’estava preguntant el mateix.

Tenia una moral tan oberta que m’importava un rave allò? O tenia un altre tipus de decàleg moral que em feia no sentir escàndol per la lectura?

I quina és la resposta?

No ho sé, caldria una sessió de psicoanàlisi [riures]. Clar, són els anys dels inicis dels moviments gais a València i arreu dels Països Catalans. Hi ha també la inconsciència “de la raça”, que deia Terenci. Ben bé, encara no tenia uns fonaments morals un poc més sòlids. Ara ja tinc 71 anys i les coses són com són, però no les veus com les veies. No vull dir que tinga la moral més estreta, sinó que tot produeix més dubtes, més inquietuds.

T’estic entenent perfectament perquè, vista amb ulls de 2022, les novel·les encara impacten molt, aquella relació tan descarnada amb els jovenets provoca molt de neguit, un punt d’estupefacció.

Clar. I és quan u és pregunta si això està bé, si s’ha d’admetre. És cert que hi ha xiquets que ja saben de què va l’assumpte abans que el senyor Paolo els tire la llança, però uns altres són la innocència personificada. En tot cas, sempre hi ha amor, estima. Pasolini parla de la pornografia en el pròleg, però no crec que siguen textos pornogràfics. En aquest sentit, la inquietud hi és. Remet a la polèmica amb la ministra Irene Montero, quan va dir que els xiquets tenen dret a les relacions sempre que siguen consentides. No sé si és això el que va dir.

Es va traure de context. I en tot cas, tornant a Pasolini, estem parlant d’un adult que en les històries té 22, 23, 24 anys.

Sí. No és allò d’un senyor de tornada de tot.

Coberta del llibre, fotografia de Jean Marie del Moral feta al taller de Salvador Dalí.

Anant a un altre tipus de lectures, Actes impurs/Amado mio, prefiguren moltes de les coses que veurem en el cinema de Pasolini. I no sé si en la poesia.

Sí. Hi ha un passatge en el qual un retor vol acabar unes pintures d’època i fa uns gargots terribles. Ell s’indigna i intenta que allò no acabe. Està prefigurant una imatgística de Pasolini, i estic pensant en L’evangeli segons sant Mateu. Però abans de tot, en el poema inicial d’Attilio Bertolucci, el pare de Bernardo, hi ha referències als xavals que sense saber-ho s’ofereixen com a models d’esbossos manieristes, apareix la referència a la llengua minoritzada de la mare, es nomena un actor, Franco Citti…

La sensibilitat de Pasolini envers les llengües minoritzades fa que empatitzares més amb ell?

Empatitzar, no. Però Pasolini estava per no enfonsar les llengües minoritzades. De fet, Pasolini té una relació amb Catalunya i el català, havia fet fins i tot una antologia de poetes catalans [es refereix a una col·laboració amb el canonge Carles Cardó que acabaria amb la publicació de Fiori di poeti catalani]. En aquest sentit, no era un marcià [Riures].

Tornant al llibre, com a traductor eres part implicada, però per què el recomanaries? En funció de quines raons?

Per un llenguatge ric, unes imatges colpidores i, sobretot, perquè es tracta d’una part de la biografia del mateix Pasolini. Hi ha una rebel·lia contra el món que de vegades la canalitza a través del desig homoeròtic. Però allà hi ha també la llavor dels discursos que farà contra el sistema, contra el capitalisme que ja veu que entra en l’entorn rural, quan comencen els canvis a un altre món que intueix i que no li fa massa gràcia. Però sobretot són novel·les interessants perquè estan ben escrites i perquè no et deixen indiferent. Pots estar a favor o en contra dels fets que passen, i això és interessant, perquè mou a la resposta d’abandonar el llibre o de continuar la lectura i fer una reflexió sobre què faríem nosaltres en la mateixa situació. Els dos personatges són el mateix, però l’actitud és distinta. És un autor polièdric i de vegades contradictori, com va passar al llarg de la seua vida, que hi havia contradicció entre el que deia i el que feia. I el que s’insinua són els escrits que farà més tard en contra del sistema i de la pèrdua de les arrels. Això és el que a ell li dol.

Hi ha també la simpatia per les classes treballadores.

És una cosa curiosa, perquè la seua atracció homoeròtica és pels més pobres que troba, no sent atracció per aquells jovenets benestants, sinó pels proletaris. Quan ell és un petitburgés, que de vegades em fa creure que és un malànima i un classista, quan té una actitud despectiva envers aquell món.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close