General / Exposicions

Elogi del tacte

L´ésser humà, com a criatura bípeda que és, té en les mans un dels seus òrgans principals de connexió entre el cos i l’exterior. Però després de dos anys de pandèmia, les mans, desinfectades amb el sabó i el gel hidroalcohòlic infinites vegades, han esdevingut un símbol de la barrera que hem hagut d’imposar-nos per no deixar passar el maleït virus. Per això una exposició d’art sobre la història cultural de les mans i el tacte és especialment adequada en aquests temps estranys. Comissariada per Alexandra Laudo i organitzada pel Programa d’Arts Visuals de la Diputació de Barcelona, es pot veure al Museu de Granollers, en la primera parada d’una llarga itinerància que la portarà fins a deu museus més fins al 2024.

Història de les mans.
Comissària: Alexandra Laudo
Museu de Granollers
Fins al 15/5

Colita, Treball a casa (1977) Fotografia: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2022 © Colita

El 2012 l’artista Fermín Jiménez Landa va portar a terme una acció que consistia en desplaçar-se des de casa seva fins a La Casa Encendida sense tocar, obrir o tancar cap porta. El camí va resultar ser especialment difícil i ple d’obstacles però paradoxalment quan arriba a La Casa Encendida es troba la porta oberta. Un periple amb entrades i sortides sense que hi intervinguin les mans amb final feliç. El vídeo d’aquesta acció, Les Portes, s’exposa a la mostra Història de les mans al costat d’un preciós dibuix de l’artista del segle XIX Claudio Lorenzale, professor d’artistes com Marià Fortuny a l’Escola Llotja, en el què es veuen unes mans en posició de sostenir unes brides. És un dibuix minuciós i delicat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que mai s’havia exposat abans i que ara forma part d’aquesta exposició en la què dialoguen de manera natural obres d’art d’èpoques diverses, des del segle XIII fins l’actualitat.

Anònim. Catalunya-Aragó. Taller de la Ribagorça, Frontal d’altar de Sant Climent de Taüll, segona meitat del segle XIII. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2022

Les mans i la relació tàctil que mantenim amb el món és el fil conductor d’aquesta mostra, que és la primera que el Programa d’Arts Visuals de la Diputació de Barcelona organitza en col·laboració amb el MNAC i la primera del programa que inclou obres històriques. Ara fa precisament 25 anys que aquest programa dóna suport a la promoció de l’art contemporani a nivell local. En aquest cas, obres romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques, modernes i contemporànies contribueixen a construir un relat en el què les mans són en el centre de la narració.

La comissària de l’exposició, Alexandra Laudo, ha concebut l’exposició com un contínuum de temes relacionats amb allò manual i tàctil en el què fa desaparèixer el factor històric. Sortosament cada cop més els límits de les fronteres del temps en la presentació de les obres d’art estan més desdibuixats. Ja fa més de dues dècades que molts museus han anat introduint presentacions temàtiques en contra de les cronològiques i a partir d’aquí ja no és estrany, sortosament, que obres del passat i del present convisquin sense complexos. No cal desdibuixar les cronologies ni ignorar-les -com pretenen alguns currículums estudiantils futurs- però en art, sobretot el bo, és art sempre. I això és el que fa Història de les mans.

Raquel Friera: One Year Women’s Performance (selecció), 2015-2016

Més que construir una història única, el que ha fet Alexandra Laudo amb aquesta exposició és entreteixir diversos relats al voltant d’allò tàctil, d’allò manual, de com els éssers humans ens hem relacionat amb aquesta part del cos, amb les mans, els dits, la pell.. i com això es reflecteix en l’art. Laudo és una comissària que sap jugar amb línies narratives excel·lentment. Per exemple, ho va fer el 2018 a l’aclamada exposició Una certa foscor a CaixaForum, un relat al voltant del robatori de La Gioconda i sobretot en l’acció curatorial Repenjar-se en un raig de sol oblicu, en el marc d’Art Nou el 2020. D’aquesta manera, Història de les mans, amb 25 peces -totes les no contemporànies provinents del MNAC, moltes d’elles rescatades de les seves reserves-, narra com les mans i el tacte estan involucrats en temes com el poder, la lectoescriptura, el treball, les cures, els diners, el desig, el control, el naixement o la mort. Però a més, de l’ampli component textual i explicatiu de l’exposició, és interessant comprovar com per si soles les obres de l’exposició interactuen entre elles, malgrat tenir orígens i intencions tan diversos, que poden provocar múltiples significats i topades poètiques, com la que provoca la dificultat d’avançar sense mans del vídeo de Fermín Jiménez Landa i les mans poderoses que portes les brides de Claudio Lorenzale.

Les mans dels poderosos autoritzen actes de violència i els sants obren miracles amb els mans en els frontals d’altar romànics de Sant Climent de Taüll i Sant Pere de Boí però les mans dels governants s’utilitzen també per jugar amb el mòbil durant importants reunions parlamentàries o consells d’estat com es veu a les imatges del vídeo Voyeur de Levi Orta. A través de les mans aguantem el llibre que llegim i gràcies a elles podem escriure. Com diu Laudo, “la cal·ligrafia té molt a veure amb la identitat de la persona”. Així, Muntadas crea un panell amb símbols alfanumèrics i signes d’accentuació i puntuació. És una obra que conviu amb unes terracotes de l’escultor mataroní del segle XIX Damià Campeny que mostren dues escenes de La Fama -missatgera mitològica de Júpiter que escampava la vida dels altres i que no distingia entre veritat i falsedat- escrivint la història de Crist i una escultura del segle XV d’alabastre de Santa Anna ensenyant a llegir la seva filla, la Verge Maria.

Anònim. Escola de Nottingham, Santa Anna i la Mare de Déu nena, mitjan segle XV. © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 2022—

I és que hi ha moltes mans de dones a l’exposició. Mans de dones treballadores com les que retrata Colita o les mans de les dotze dones a les què Raquel Friera va demanar que documentessin durant un any cada moment en què realitzaven tasques domèstiques o de cures per al projecte One Year Women’s Performance. Encara que no les veiem, a la mostra hi ha les mans de l’artista María Sánchez que en una sèrie d’accions discretes anava intercanviant objectes seus que apreciava -la seva tassa preferida, un llibre de Clarice Lispector tot subratllat- per altres iguals o semblants en biblioteques, cafeteries o hotels. Nombrosos gestos de despreniment que es despleguen en una vitrina amb els objectes obtinguts amb aquest troc secret. Sánchez, en una altra acció amagada, tocava lleument a d’altres viatgers al metro, en un gest ambivalent d’incorrecció que fa escac a les convencions socials.

La darrera part de la mostra posa el cos, de vegades malalt o ja inert per la mort, en el centre com en la performance COS SOCIAL, Lliçó d’anatomia, de Joan Morey, o el vídeo d’Isabel Barrios que mostra com cada cop menys intervenen menys les mans humanes en les operacions quirúrgiques i més els robots. Són obres que dialoguen amb obres medievals on apareixen tortures, naixements i enterraments.

L’exposició també té com a protagonista una mà, diguem-ne intrusa, que s’introduirà inesperadament en programes de les emissions de la Xarxa Audiovisual Local, en les televisions locals de cadascuna de les itineràncies de la mostra. És una acció que forma part del projecte Mesures menors, d’Antoni Abad. A cada itinerància, a més, els centres d’art inclouran una peça de la seva col·lecció que es relacioni amb el recorregut de l’exposició o convidaran a un artista a que presenti una obra feta expressament sobre el tema de l’exposició. En el cas de Granollers, ha estat Mercè Soler qui ha realitzat un exquisit llibre en forma de devocionari que inclou imatges de mans que subjecten llibres que provenen d’obres d’art que l’artista ha fotografiat a diversos museus. Una petita obra que clou brillantment el recorregut de l’exposició.

Un cop closa a Granollers, l’exposició anirà al Museu d’Art de Sabadell, i després al Museu Abelló de Mollet, al Centre d’Art La Sala de Vilanova i la Geltrú, a la Sala dels Trinitaris del Vilafranca del Penedès, al Casino de Manresa, a la sala Muncunill de Terrassa, al Muxart Espai d’Art de Martorell, a Mataró i al Museu d’Art de Cerdanyola. De ben segur els muntatges diferents de l’exposició als diversos espais museístics pot arribar a condicionar les lectures de la mostra, però les preguntes, suggeriments i diàlegs que l’exposició planteja s’aniran multiplicant de ben segur a cadascun dels espais. Aquesta és, de fet, una petita exposició però que inclou dins moltes altres, de manera que cada àmbit podria ser ben bé una mostra sencera.

Montse Frisach
Periodista i crítica especialitzada en arts visuals. Actualment escriu sobre temes artístics i musicals en diversos mitjans de comunicació culturals. Durant gairebé tres dècades, va ser redactora de la secció Cultura del diari Avui i després d’El Punt Avui. Realitza feines d’storyteller i redactora per a institucions museístiques i galeries d’art. Ha comissariat l’exposició en línia Una rapsòdia visual per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya; i les exposicions Convidats & Amfitrions al Museu Frederic Marès, i Visites inesperades, simultàniament al Museu d’Art de Cerdanyola i al Museu de l’Empordà de Figueres. Membre de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, ha guanyat els premis GAC i ACCA a la crítica d’art.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close