General / Llibres

Els altres mons de Juan Eduardo Cirlot

Ferias y atracciones‘ és la nova recuperació de l’editorial Wunderkammer, una reedició que ens permet introduir-nos en el pensament del crític d’art i poeta, així com en la seva fascinació pel simbolisme i el magicisme. Cirlot ens convida a passejar pels parcs d’atraccions de la Barcelona dels anys cinquanta —el Tibidabo i la sala d’atraccions Apolo, il·lustrats amb un reportatge fotogràfic d’Agustí Centelles. En complir-se el 50è aniversari del traspàs d’una de les personalitats creatives més decisives i secretes del segle XX, s’ha volgut homenatjar un autor fonamental, visionari i experimentador de formes poètiques pont entre les avantguardes de Barcelona, Madrid i París. Amb el pas del temps, la figura d’aquest home contradictori, conservador en allò polític i agosarat en allò estètic, ha estat objecte de necessàries ressituacions i se n’ha reivindicat la seva cabdal aportació.

Ferias y atracciones
Juan Eduardo Cirlot

Fotografies: © Agustí Centelles
Pròleg: © Enrique Granell
Editorial Wunderkammer (Terrades, Girona), 2023

Aquest relat que torna ara a les llibreries va ser publicat originalment el 1950 per l’Editorial Argos dins de la col·lecció Esto es España i reeditat el 1992 per Libertarias / Prodhufi. Ferias y atracciones fou escrit per Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973) en un període encara immers en el surrealisme tant en la crítica d’art com en la poesia. Recordem que al final de la dècada de 1940 va conèixer personalment a André Breton i el seu cercle a París i, a més, va formar part del grup Dau al Set —el poeta Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç i Joan-Josep Tharrats— personatges afins a mons fantàstics, màgics, marginals i ocults. També en aquest moment es va produir una trobada fonamental: Màrius Schneider, etnòleg i musicòleg alemany resident a Barcelona durant aquells anys, el va introduir a l’orbe de la simbologia. Pensem que el surrealisme fou un dels corrents que de manera més fecunda va influir especialment en la seva trajectòria. Ell va ser un dels pioners a estudiar-lo i difondre’l després de la Guerra Civil, quan l’art d’avantguarda era pràcticament desterrat. De fet, la monografia Joan Miró (1949), o llibres com Introducción al surrealismo (1953), El mundo del objeto bajo la luz del surrealismo (1953) o La pintura surrealista (1955) en són bons exemples.

La reedició de Ferias y Atracciones ens permet gaudir novament d’una experiència de viatge cap a un món de fantasia i fascinació, farcit de símbols i de significats i que en seu origen fou el preludi del Diccionario de símbolos tradicionales, (Miracle Editor. Barcelona, 1958 i Routledge & Kegan Paul. Londres, 1962). En el pròleg a aquesta primera edició, el mateix autor descriu el seu interès múltiple pels símbols: “En primer lloc, l’enfrontament amb la imatge poètica, la intuïció que, darrere de la metàfora, hi ha alguna cosa més que una substitució ornamental de la realitat; després, el nostre contacte amb l’art del present, tan fecund creador d’imatges visuals a les quals el misteri és un component gairebé continu; finalment, els nostres treballs d’història general de l’art, en particular en allò que es refereix al simbolisme romànic i oriental”. El seu diccionari va sorgir a partir d’un gran rigor intel·lectual i d’unes vivències que l’allunyaven dels camins coneguts.

Ferias i atracciones és el darrer dels títols publicat per Wunderkammer, en alemany «gabinet de curiositats», un nom que reflecteix l’objectiu d’Elisabet Riera, l’editora que ha trobat el seu gabinet de meravelles particulars en les rareses literàries, textos singulars, obres desconegudes de grans autors i obres grandioses d’autors desconeguts. Amb això vol recuperar i transmetre la sorpresa i l’entusiasme per la lectura i per l’objecte llibre. Ara aquest tresor amagat surt a la llum en commemorar-se els cinquanta anys de la mort de Cirlot. El relat va més enllà del parc d’atraccions com un lloc d’espectacles i comportaments d’oci, per incidir en intents d’omplir buits existencials; espais on buscar irrealitats que ens ajudin a fugir. “No he cregut mai en la realitat de res i sempre he viscut com un fantasma de mi mateix, estranyat que els altres em veiessin, em parlessin, em saludessin”, amb paraules del mateix Cirlot. 

Agustí Centelles. La famosa clarivident. Ferias y atracciones. J. E. Cirlot

L’autor va viure en el desarrelament dels incompresos i dels que es demanen contínuament respostes i per això s’endinsà en allò esotèric, religiós, mític, arquetípic… a la recerca d’una sortida que comuniqués amb la seva pròpia ànima i poder trobar l’espiritualitat tan desitjada. Tot allò cabalístic, obscur i insondable l’atreia profundament fins al punt que cada ambient de la fira li serveix com a punt de partida d’una invenció, d’una aventura real o imaginària. Durant el llarg pelegrinatge a cap lloc concret, es lliura a descripcions que distorsionen la realitat en la direcció d’algun contingut simbòlic. Tot aquest periple ve acompanyat de reflexions filosòfiques on el món de la matèria es troba en perpètua lluita amb el món de l’esperit i de la transcendència. En el llibre va dividint les atraccions segons el principi que les governa: aquelles que es basen en la roda que representa el gir incansable, sense principi ni fi; les que estan sotmeses a la llei de la gravetat com ara les sínies o les muntanyes russes; les que ens connecten amb el destí a través de tiradors de cartes, endevins o vidents; les que ens acosten al desig i al dolor de l’infern a través dels laberints de l’horror, els miratges dels diorames de rares visions òptiques, les fantasies dels autòmats o els teatrins que ens permeten somniar… Cirlot actua com un mag, com un fetiller que rellegeix al·legories, símbols i analogies per vincular-se a estadis superiors.

Crea uns entorns d’il·lusionisme amagats sota la superfície de les imatges que ja havien plasmat pintors com José Gutiérrez Solana o Maruja Mallo en una aproximació a la imatgeria d’André Breton. Creador d’icones visuals en les quals l’enigma és un component essencial, Cirlot tenia raó quan va dir: “Les meves preocupacions constants tracten d’assumptes que a ningú importen res, encara que els conceptuo d’essencials”. En el seu univers conviuen la infantesa i la memòria, la llum i les tenebres i el que busca és obrir-se a una altra forma de mirada que el submergeixi a l’interior del ser i el transporti a les forces ancestrals de la creació. 

El pròleg d’Enrique Granell contextualitza l’obra, la seva importància i la posa en relació amb les avantguardes, els surrealistes francesos i grups com Dau al Set. Com apunta: “El lector visitarà de la mà de Juan Eduardo Cirlot les diferents atraccions, des de les més senzilles, cotxes elèctrics o diorames a les més sofisticades, l’autovia, la ciutat encantada, la casa del riure o les grutes màgiques. Cadascuna d’aquestes descripcions representarà una oportunitat per introduir sota la fina superfície de la realitat la profunditat del destí, de l’atzar, de la misèria o de la mort”. I continua dient: “La fira està habitada, sí, però per éssers congelats, com si fossin ànimes en pena vagant per l’espai, invisibles però presents”.

Agustí Centelles. La màquina del destí. Ferias y atracciones. J. E. Cirlot

De perfil multidisciplinari i polifacètic: poeta, compositor, crític d’art, teòric del simbolisme, entusiasta de l’edat mitjana, investigador de la natura del misteri i els somnis, Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1916-1973) va publicar articles, manifestos i importants assajos i escrits. Teòric del simbolisme, del surrealisme, de l’art abstracte i de l’informalisme, com a crític d’art va ser un estudiós clarivident i lúcid de totes les experiències i tendències que van sorgir en l’art del segle XX i en fou un gran defensor. Durant les dècades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, va escriure i signà manifestos, divulgà monografies sobre artistes i publicà innombrables articles en revistes nacionals i internacionals. La dimensió tràgica i secreta de l’informalisme és present en la seva investigació. Connecta amb els que veuen en les seves formes una metafísica existencial i per a ell la pintura informal parla de la imminència de la mort i del pas del temps. Sens dubte, amb els seus comentaris, fou un dels seus abanderats i un dels defensors més acèrrims d’aquest moviment. A través de les seves col·laboracions a la revista Correo de las Artes (1957-1962) els artistes informalistes van ser objecte de l’anàlisi de la seva obra i de les seves aportacions a través de les múltiples exposicions que van realitzar. Aquesta publicació es va convertir en un dels aparadors més importants per difondre l’art català i internacional del moment i que més va divulgar l’informalisme.

No podem esmentar aquí les diverses publicacions sobre art medieval, i artistes històrics com ara Gaudí, Picasso o Miró, ni tampoc la nombrosa bibliografia sobre la seva poesia, però si que volem destacar alguns dels llibres sobre art contemporani que va publicar com a base d’aquest article: Diccionario de los Ismos (Editorial Argos. Barcelona, 1949); La pintura abstracta (Ediciones Omega. Barcelona, 1951); El estilo del siglo XX (Omega. Barcelona, 1952); Del expresionismo a la abstracción (Seix y Barral. Barcelona, 1955); Morfología y arte contemporáneo (Omega. Barcelona, 1952); La escultura del siglo XX (Omega. Barcelona, 1957); El arte otro (Seix y Barral. Barcelona, 1957); Arte contemporáneo. Origen universal de sus tendencias (Edhasa, Barcelona, 1958); El Informalismo (Omega. Barcelona, 1959); Ideología del informalismo (Cuadernos de arte del movimiento artístico del Mediterráno. Núm. 1. València, 1960); Pintura contemporánea (Seix y Barral. Barcelona, 1963) o Nuevas tendencias pictóricas, 1955-1965 (Seix y Barral. Barcelona, 1965).

Joan Perucho va dir d’ell: “Va ser un solitari i d’una aristocràcia distant… Cirlot també era un místic cultivat, alquimista i al·lucinat d’un estat poètic que ell mateix s’havia format. Dominava en ell un sentit del transcendental. La seva experiència de la vida no va ser només literària, ja que sempre va mantenir una actitud heroica”.

Conxita Oliver
Llicenciada en Història de l’art per la UB. Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), de la qual formà part de la Junta Directiva entre els anys 1987 i 1995. Premi GAC 2022 a la Crítica d’Art (Galeries d’Art de Catalunya). Ha desenvolupat la crítica d’art a: revista Batik (1980-1982) -on fou cap de redacció-; revista Arte Omega (1992-1996); diari Avui, suplement Cultura (1982-1997) i a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999–2002) i Ona Catalana (2000–2004). Col·labora actualment en mitjans especialitzats (Bonart i El Temps de les Arts). Ha publicat el llibre “Discurs crític. 25 anys d’escrits” (novembre 2009), Ed. Mediterrània. Ha estat conservadora del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya (1987-2002); membre de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Bens del Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya (1993-1996); responsable de la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya del Departament de Cultura (2012- 2016); Directora de l’Arts Santa Mònica (2012-2014) i Coordinadora del Pla Integral de les Arts Visuals de Catalunya (2014-2021). Ha comissariat una cinquantena d’exposicions i ha coordinat més d’un centenar de mostres. És autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani. Forma part de jurats de premis d’art, assessora programacions i col·leccions i ha catalogat diferents col·leccions públiques i privades.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close