General

Els botxins i el garrot vil

El Caspolino era una petita fira d’atraccions situada a la plaça de Gal·la Placídia, a Gràcia. Es deia així no perquè fes referència a cap personatge infantil sinó perquè els propietaris procedien de Casp, i el gentilici de la població és caspolino. El parc va fer girar els cavallets fins fa ben bé quatre dies. Cap als anys setanta, va ser precisament al Caspolino on un grup de resistència política que es movia a la clandestinitat va patir un contratemps fatal. El MIL, Moviment Ibèric d’Alliberament, va celebrar una reunió clandestina al bar d’aquelles discretes atraccions. I un dels seus membres, Salvador Puig Antich, va oblidar-hi una cartera amb la documentació, la falsa i la verdadera. 

La presó Model de Barcelona, ja fora d’ús, on va ser executat Salvador Puig Antich

Des d’aleshores es van encadenar esdeveniments i adversitats fins que Puig Antich va ser detingut en un altre establiment, el bar Funicular, a la cantonada del carrer de Girona amb Consell de Cent, on tenia una cita secreta amb membres de l’organització. Però en realitat els esperava la policia. A cops, el van fer entrar en un portal on es va produir un tiroteig, de resultes del qual va morir un agent i el noi del MIL va rebre dos trets, al maxil·lar i a l’esquena. 

Una vegada recuperat, i després d’haver patit un consell de guerra, Salvador Puig Antich va ser condemnat a mort tot i saber el jutge, segons explica Marta Oranich, la seva advocada, que era innocent. No va haver-hi clemència. Va ser un dels últims ajusticiats en la ranera que patia un règim que ja tenia poc marge de Movimiento

Durant segles, ha existit la pena de mort, sistema coercitiu basat en la pedagogia del càstig suprem com a eina per donar exemple. Les execucions es feien públiques. Però qui era la mà coercitiva d’aplicar la pena capital? 

Els botxins, és clar. I qui feia aquesta feina? Una pista ens la proporciona la mateixa paraula, que deriva del francès boucher, que vol dir ‘carnisser’. I és que carnissers i escorxadors van ser els primers de dedicar-s’hi. Com que era una feina ocasional, els experts a matar i tallar bestiar s’hi podien treure un sobresou. Això sí, se’ls permetia portar una caputxa per no ser reconeguts. Amb el transcurs dels anys, acabà sent una feina hereditària. Als fills dels botxins se’ls obligava a seguir l’ofici del pare, perquè pocs el volien exercir. 

Tot a la vida evoluciona, i les formes de matar també. De la crucifixió es va passar a la forca i de la forca al garrot, que era una altra manera d’escanyar. El garrot consistia en un collaret de ferro que asfixiava i trencava el coll a la víctima mitjançant un torniquet. Cal advertir que els secrets d’aquest estri diabòlic es transmetien d’un botxí a un altre, sense cap mena d’escola ni formació. 

Dedicar-se a fer la pell a la gent, però, té riscos. En un parell d’ocasions, a Barcelona, els botxins van acabar morint com les seves víctimes. 

Ens trobem als anys trenta. Són les tres de la tarda i Federico Muñoz, botxí de l’Audiència de Barcelona, es troba en una taverna de Sant Andreu. De cop i volta la porta del celler s’obre i entren dos homes amb abrics llargs, gorres i tapaboques, treuen pistoles i disparen tres trets al cap del botxí, alhora que criden: «Això és el que et mereixes!». Aquesta va ser la represàlia de la FAI per l’execució d’un anarquista condemnat per la mort d’un individu durant un atracament. 

El predecessor de Federico Muñoz va ser Rogelio Pérez Vicario, un botxí conegut per la seva poca traça a la feina. El botxí va ser mort el 7 de maig del 1924, quan uns anarquistes el tirotejaren en venjança per una altra execució. El botxí Rogelio manejava el garrot amb por i poca seguretat, i havia arribat a comentar que «abans de seguir en aquest ofici preferiria demanar almoina pels carrers o morir-me de gana en un racó». 

L’antecessor del maldestre Rogelio va ser l’estrella dels matadors de Barcelona: el gran Nicomedes Méndez López. 

Nicomedes advertia amb rigor: «No soy yo, no soy yo quien mata a ese desgraciado; no son los tribunales quienes le mandan quitar la vida. Él mismo es quien se mata con el crimen que cometió; él es quien ha buscado su propio fin». 

Nicomedes, a més de pedagog, va ser un innovador. Va introduir en la mecànica de la mort una modificació del garrot anomenada la versió catalana, que consistia en un punxó accionat per un caragol principal que havia de trencar el bulb raquidi de la víctima. Aquesta modificació es va experimentar per primera vegada en l’execució de Santiago Salvador, l’anarquista que va llançar les bombes al Liceu. 

El botxí Nicomedes es considerava un bon artesà i procurava evitar al condemnat patiments innecessaris. Alhora, era molt primmirat. De tant en tant anava a la presó de Reina Amàlia a ajustar i engreixar el garrot, cosa que no agradava gens ni mica als funcionaris. 

El seu ofici era ben odiós; qui sap si aquesta circumstància va ser la que el va fer casar amb una dona que es deia Alejandra… Amor. El cas és que va tenir una vida bastant dolorosa. Va perdre la dona aviat i patí el suïcidi de la filla i la mort del fill en una batussa. Sembla que la noia es va llevar la vida quan l’abandonà el seu xicot, un jove metge, en assabentar-se de la professió del pare. 

Una vegada jubilat, Nicomedes va tenir una idea brillant. En aquella època el Paral·lel era un terreny poc edificat on proliferaven barracons que exhibien monstres de fira i figures de cera. També s’hi amuntegaven tavernes sinistres. Nicomedes va observar la tirada a la morbositat de la gent i es va empescar d’obrir el seu espectacle propi a tocar de la Pajarera Catalana —anys després convertida en El Molino. El negoci s’anomenaria el Palacio de las Ejecuciones; a la porta penjaria el títol de botxí i una foto seva. A dins hi hauria un patíbul i dos maniquins de cera, faria demostracions pràctiques del seu mètode d’execució i explicaria les millors anècdotes. Incomprensiblement, les autoritats van prohibir que s’inaugurés el macabre teatret. 

El darrer botxí que «debutà» a Barcelona va ser Antonio López Sierra. Segons comenta el seu fill, «mi viejo parecía un tipo muy duro, pero te aseguro que siempre iba borracho cuando iba a agarrotar a algún reo». Durant l’execució d’un tal Jarabo, va trigar vint minuts a enllestir la feina. El 1959 va haver de garrotar Pilar Prades, l’emmetzinadora de València, per haver matat la seva mestressa amb mataformigues. A l’hora de la veritat, van haver d’arrossegar el botxí al patíbul per fer la seva feina; es negava a matar una dona i estava completament borratxo. 

Antonio López també va ser l’encarregat de matar Salvador Puig Antich, el militant anarquista. Li tocava el mort a un altre botxí, Vicente López Copete, però estava inhabilitat acusat de pederasta i va acabar a la presó. Déu l’agafés confessat! 

Garrot vil amb el qual se suposa que van matar Puig antic. Durant uns anys va ser exposat a la Fundación Camilo José Cela, cedit pel Consell General del Poder Judicial, com a imatge evocadora de la seva novel·la La família de Pascual Duarte, reflexió sobre la pena de mort. La família de Puig Antich va demanar que retiressin l’estri. A hores d’ara es desconeix la seva localització.

Puig Antich va ser executat el 2 de març del 1974, però tampoc en aquella ocasió el botxí va poder desenvolupar la labor pulcrament, perquè havia tornat a beure com un lladre. El botxí no va aconseguir encaixar bé les peces del garrot, la qual cosa va allargar l’agonia del jove. 

López Sierra, el darrer botxí que va «actuar» a Barcelona, va morir no pas a l’edat mitjana, com hauria d’haver estat l’usual, sinó el 1986. I és que l’assassinat legal només fa quatre dies que ha desaparegut de la nostra història. 

L’article quinze de la Constitució del 1978 aboleix la tortura i la pena de mort, la qual cosa va extingir la feina de botxí a l’Estat espanyol. El 1995 es va abolir també la pena de mort en la legislació militar. L’abolició, però, no és absoluta, ja que en temps de guerra deixa la porta oberta perquè el codi militar la restableixi si cal… 

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close