Tothom venera els clàssics. Són intocables gairebé per definició. I això val tant pels pintors i escultors, com pels poetes, pels pensadors o més modernament —perquè els antics ens han arribat amb més dificultat— pels músics. Els clàssics són creadors que, damunt dels seus valors objectius, tenen allò que jo en dic adherències mítiques, que tan sovint són sobretot les que determinen, no sempre de manera del tot justa, els prestigis generalitzats. Perquè una cosa és el moll de l’os de l’obra d’un creador, i l’altra allò que el temps, els interessos, la casualitat, l’oportunitat hi hagi pogut afegir. Les fames curiosament es llauren més a partir d’aquests elements circumstancials adherits al nucli de les coses, que no pas a partir de la qualitat i transcendència d’aquestes coses en la seva nuesa.
Un clàssic és, doncs, algú a qui a tothom li faria vergonya dir que no el coneix. Em refereixo al fet que no coneix el gruix i el valor de la seva obra, ja que el seu nom i la seva fama, però, segur que si que la coneixeria. S’imaginen que algú, net de prejudicis i aplicant només els mecanismes del seu criteri, gosés dir dels poemes d’Horaci que no n’hi ha per a tant? Seria fulminat, i molts dels fulminadors no sabrien ben bé per què ho feien.
Majoritàriament, les figures dels clàssics originals, grecs o llatins, només les coneixem a través de busts de marbre, on la mirada no sol ser perquè els escultors optaven per fer-los els ulls en blanc. En el fons tots els veiem com éssers antropomòrfics, però no palpables: la seva veracitat en tant que persones actives ha quedat com congelada, i han esdevingut una mena d’arquetipus. A això s’hi ajunta que ens han arribat, a l’home del carrer, a través dels llibres de text de quan estudiàvem, embolcallats amb la consideració de ser els protagonistes d’aquells coneixements que, malgrat que no hi tinguéssim potser gaire fe, eren allò que calia conèixer i venerar. I després de la nostra etapa formativa tots aquells noms han continuat sempre gaudint d’un reconeixement enorme arreu, des de l’Acadèmia als mitjans de comunicació. És el que toca.

I el cas és que, si ens parem a pensar, els clàssics van ser, en vida, persones com les altres. Amb aspectes negatius, defectes, contradiccions, misèries… a part de la seva possible excel·lència “professional” quan realment és del tot demostrable. És allò que se sol dir: que ningú és un gran home pel seu ajuda de cambra. Però és igual. Com que els clàssics han arribat a nosaltres havent passat per segles de veneració, i havent superat una mena de carrera d’obstacles maratoniana, avui col·lectivament som incapaços de posar-los en qüestió com qualsevol altra cosa humana. Ja no són les persones que havien estat, són clixés.
Tampoc no tenim en compte que de clàssics, pel camí, se’n poden haver perdut molts, ja que en temps passats la capacitat de conservar i reproduir la seva obra era molt més imperfecta que la que tenim ara. O sigui que, de clàssics ens n’han arribat uns quants, i de les seves obres també, i potser no són sempre les més interessants, o ens han arribat precisament versions imperfectes o mal transcrites. O mal traduïdes o interpretades pels ulls d’avui, que per molta erudició que puguin tenir, no s’han immergit mai en el dia a dia d’aquells temps. Llegir un clàssic sense notes a peu de plana es fa difícil: cal que algú que en sap més que tu et guiï i et doni les pautes per poder entendre’l millor. La frescor de la lectura aleshores es perd. Tanmateix, sembla que tot això tant li fa: es tracta d’obres clàssiques, i per aquest sol fet ens hem posat tots d’acord en acceptar i proclamar que són modèliques.
Clàssics, de fet, no ho són només els antics. Georges de La Tour és un dels grans clàssics de la pintura francesa, del segle XVII, però la seva obra, després de la seva vida terrenal, es va anar difuminant amb els segles de manera que va caldre que algú l’exhumés i la redescobrís, i ja al segle XX, identifiqués i recopilés la seva obra i en reconstruís la memòria per a posar el seu autor a l’altar dels grans pintors de tots els temps. Va ser, doncs, un dels grans èxits de l’ofici d’historiador de l’art, que és el meu: retornar a la palestra algú que havia existit i havia pintat magistralment, però que la seva memòria havia pràcticament mort, i que les obres que havia pintat i sobrevivien circulaven pel nom com anònimes o atribuïdes a altres contemporanis. Quants La Tours —pintors, però també escriptors o pensadors— deu haver avui encara amagats sota capes de desconeixement i que mai no afloraran? O que trigaran molt a fer-ho? Ara l’afortunat La Tour ja és un clàssic reconegut a tots nivells, fins i tot pel gran públic —el gran públic amant de l’art s’entén—, i per això trobarà moltes facilitats per fugir de la zona en què els artistes poden ser objecte de crítica.
Algú deu haver parlat algun cop de clàssics sense la reverència que generalment els envolta. Algú els deu haver considerat simplement persones. És una transgressió insòlita, que no haurà tingut després gran recorregut, però que segur que ha passat. Al marge de si tenien raó o no els transgressors, aquesta actitud resulta enormement saludable, des d’un punt de vista general. Per què Botticelli —per exemple— ha d’estar protegit per l’armadura invulnerable de la impossibilitat de ser valorat com una altra persona humana? Pel fet d’haver viscut al segle XV i haver generat des d’aleshores capes i capes d’adherències mítiques distorsionadores… i protectores? Ni ell ni ningú ha de ser immune a una visió crítica.
Tanmateix, aquesta actitud no sol ser gens habitual. Els clàssics han entrat als manuals i esdevenen intocables, i en tot cas si algú gosa expressar que no li agraden prou ho fa en privat i en un context de broma, perquè dir-ho en públic seriosament en una tribuna solemne potser li portaria complicacions. Hauria estat com aixafar terreny sagrat. Però en realitat, en tant que persones de carn i os que varen ser, els clàssics són tan qüestionables com les persones de carn i os d’ara mateix. I si fóssim capaços de desprendre’ns del prejudici de la sacralitat dels clàssics, potser podríem valorar objectivament que algú que viu ara mateix a cent kilòmetres de casa, o molt més a prop, pot haver fet tants o més mèrits per a ser valorat com una aportació d’igual valor que qualsevol dels homes del bust de marbre. Però per arribar a aquesta conclusió —si escau— els que ho judiquem hauríem de ser capaços de desprendre’ns de tota la influència que pesa sobre nosaltres: hauríem de travessar la pàtina del clàssic i adonar-nos de fins a quin punt aquell desconegut ha reunit prou aportacions per competir amb la memòria d’aquell qui ja porta segles de reverència acumulada.
Tot és qüestió de portar adherències mítiques o no portar-les.