Llegeixo l’entrevista a una narradora multivendes de la tribu on es queixa del fet que la crítica l’ignorés notablement durant molts anys, un sentiment que encara la persegueix, però que, al capdavall, “no té importància”. Ho diu arrufant el nas —notòria cornucòpia, dit sigui de passada— com traient ferro a l’afer (car, continua afirmant, “escriu només perquè la gent em llegeixi”), però amb el profund dolor de qui encara implora la ressenya (positiva, of course) amb l’avidesa d’una abraçada. La cosa té una gràcia doble: primer, perquè la majoria dels escriptors (fins i tot els més eremites o aquells qui, directament, menyspreen el lector) voldrien ser massivament llegits. Això passa per un motiu purament econòmic (de no ser marquès, el calé del lector t’assegura comprar temps per escriure) i també perquè l’ofici d’escriure demana esforç i vanitat, i la supèrbia no existeix sense públic.
Però el segon vessant de la necessitat és més barroc. Si la ressenya és positiva i d’autor docte, aquest deler s’explica per allò d’abans (la vanitat s’excita encara més quan el publicista resulta ser algú amb molta cultura llibresca). Però en el (raríssim a Catalunya) cas d’una crítica negativa, l’escriptor sempre podrà adduir que l’autor de la crítica li té mania o, com podria ser en el cas present, que es tracta d’un finolis errat del tot per a qui la literatura popular o exhauridora d’exemplars sempre deriva necessàriament en un llibre dolent. A mi sempre m’ha fet gràcia aquesta addicció un pèl sàdica dels escriptors per la ressenya, car de la mateixa forma que el lector no ha de passar obligatòriament per un llibre (sigui Proust o una tifa literària), el ressenyista no ha de ser la metadona del novel·lista i el seu prestigi crític pot surar perfectament mitjançant el nobilíssim art d’abstenir-se d’una obra determinada.
Per tot plegat, a mi això d’impostar indiferència per la indiferència de la crítica sempre m’ha semblat un ale-hop hegelià un pèl ridícul. La cosa és ben senzilla: la immensa majoria d’escriptors voldrien ser molt llegits (dit d’altra manera; molt “comprats”) i matarien per tenir una colla de ressenyistes llepant-los l’orifici de l’anus. Acceptar-ho seria una admissió molt honesta de la condició humana, pel simple fet que la majoria de nosaltres preferim la carícia al calbot i l’aplaudiment d’un estadi al simple copet d’espatlla. No sé si hi ha crítics que ignoren els escriptors, però els escriptors farien bé d’ignorar també els crítics. Així, mitjançant una ignorància compartida, potser arribarien a coincidir en el vals caòtic de la indiferència mútua. Al capdavall, pel que fa a la nostra tribu, la immensa majoria de protagonistes d’aquestes dues sectes comparteixen el mateix destí: anar curts de butxaca i barallar-se tot just pels quatre lectors.
