Vivim immersos en un sistema ideològic que promulga per terra, mar i aire que l’únic que compta és la consecució instantània del propi desig. Res s’hi pot interposar, ni la vida dels altres, com anunciaven les esfereïdores pancartes dels seguidors de Trump en plena pandèmia fa poc (I will not trade my freedom for your safety). Ens relacionem els uns amb els altres amb unes xarxes socials que redueixen tota la complexitat i la riquesa del món a un mer binarisme de “m’agrada” / “no m’agrada”: el símbol que representa millor els nostres temps és el polze trempat de Facebook. No se’ns demana res més que una aprovació immediata, gairebé automàtica, irreflexiva, i així configurem un paisatge d’afinitats pobríssim, tristíssim, que panseix les ànimes i només serveix —a la perfecció— per omplir excels dels departaments de màrqueting que acaben regulant les nostres vides.
El 2009 l’Institut de Cultura de Barcelona i el Consorci d’Educació de Barcelona van tenir la gran idea d’empescar-se el programa Creadors EN RESiDÈNCiA als instituts de Barcelona per introduir-hi la creació contemporània a través del treball conjunt entre alumnes i un creador que desenvolupa la seva obra amb ells durant tot un curs i en horari lectiu. Després de més de deu anys de programa, amb tants reptes assolits —a nivell d’objectius, d’impacte en els creadors, l’alumnat i els docents, de número creixent de centres—, podem dir que la volada d’aquesta iniciativa és magnífica, tot un èxit, un camí a seguir.
Quan vaig tenir la sort de participar-hi per treballar l’escriptura i el recitat amb una classe de tercer d’ESO de l’Institut Narcís Montoriol, el primer que els vaig dir als alumnes era que la seva opinió m’importava un rave, que si els agradava o no alguna cosa no era interessant: només el per què. Que si volien explicar-me i comentar el per què, és a dir, la forja del criteri, entendre’n els mecanismes, endavant, que per això hi érem pel tros. Massa sovint, els temaris i els materials que es fan servir per la docència s’adeqüen a unes suposades necessitats que prefiguren, bàsicament, unes suposades capacitats d’atenció i de comprensió —darrerament, també d’ofensa. És a dir, “això no” (això pot ser un llibre, una exposició, una pel·lícula, un discurs, una activitat, una persona, un tema) perquè “els avorrirà”, “no ho entendran”, “es poden molestar” o, tornant al començament, “no els agradarà”. Aquests diguem-ne arguments són calcats als que et trobes com a programador tant en una institució pública o privada: és allò tan suat de prendre el públic per idiota, donar-ne per sabuts els gustos —fer-se’n esclau— i d’aquesta manera, condemnar-los al propi prejudici. És un cercle viciós. La bona notícia és que no és difícil trencar-lo.
El Narcís Montoriol és un institut de barri barceloní normal i corrent i el grau zero cultural que tenen els alumnes no es desvia de la trista mitjana: un desert de referents més enllà de la producció abassegadora de l’imperi mediàtic dels Estats Units. A la vegada, tampoc es desvia gens ni mica del grau zero de potencialitat adolescent, que és enorme: els meus alumnes gairebé no llegien i no havien escrit mai, i malgrat això, al cap de poques setmanes, eren capaços de desplegar una creativitat que ni quinze anys de mala televisió i cap llibre havien pogut anorrear. Una part del meu programa consistia en exposar-los a realitats i sensibilitats artístiques que no havien tingut l’ocasió de conèixer, com per exemple la pel·lícula Elephant de Gus Van Zant o els quadres de Joan Ponç. Amb Elephant, volia mostrar-los com es pot bastir una pel·lícula d’un preciosisme extrem (la repetició dels plans-seqüència llarguíssims pels passadissos de l’institut, una fotografia on el color és gairebé un personatge més) a partir d’un tema terrorífic (que et peli el company de classe, que del teu company de classe en sàpigues tan poc que no siguis capaç de preveure que és un assassí en potència). Amb Ponç, la possibilitat d’inventar-te tot un nou món ple de personatges, formes, colors i composicions totalment pròpies, que d’un sol magí en pugui sortir un imaginari tan complex, trasbalsador i inspirador alhora. Contra vent i marea, aferrar-se al figuratiu en ple informalisme: dur la dèria al màxim.
Seguint la premissa que s’oblidessin de relacionar-se amb el que els proposava a través de la dicotomia “m’agrada/no m’agrada” o el “m’avorreixo”, és a dir, evitant que la seva experiència en el món es limités a aquesta expressió superficial totalment improductiva i entotsolada —i, al capdavall, sense sentit, és a dir, falsa—, les converses amb ells a partir d’aquestes obres van ser molt sucoses: la seva capacitat analítica i perceptiva encara no estava atrofiada, estava intacta, només s’havia d’activar, només se’ls havia de donar l’espai i una direcció oposada al col·lapse de la pròpia opinió/gust que els apropés a la reflexió col·lectiva, a agafar la paraula i compartir una impressió o un pensament. Es va posar en marxa el cercle virtuós i els debats, a partir de la implicació emocional i intel·lectiva, eren interesantíssims: què origina la violència? què és el que ens fa perdre el respecte per la vida? es pot treballar la sensibilitat? què ens aporta la creativitat, com a societat? mataries?
Pot ser perfectament que gairebé cap d’aquests alumnes es dediqui a l’art o a l’escriptura. Pot ser perfectament que segueixin tota la vida alegrement subjugats al dogma cultural predominant. Pot ser que només esmentin tot allò que els vaig ensenyar com una sèrie de pel·lícules, quadres, llibres i músiques estrafolaris, passats de moda, incomprensibles, avorrits, nefastos. Ara bé: ja els han vist, ja els han viscut, ja són, d’alguna manera, dins seu, part d’ells. I això, indefectiblement, els dona alguns pams més de món: se’ls ha ampliat el que és possible. Ara tenen una mica més de joc. Una mica més de camp de batalla. Una mica que no és poc: condició mínima i necessària de fertilitat.
