Programar les exposicions amb 4 o 5 anys d’antelació significa perdre el ritme amb la societat contemporània en un intent de semblar políticament correcte i de seguir la veta a les protestes més diverses i contradictòries de les persones molestes per l’art
Ens trobem a la tercera i última entrega d’aquesta sèrie per explicar la meva experiència als Estats Units, fins a la data.
Si en l’últim número (pàg. 34-35) vaig descriure com la nova onada de protestes socials i racials està influint, de manera determinant, en els museus en termes d’adquisicions, en aquest últim episodi em centro en l’altre aspecte principal de la programació d’un museu, és a dir les exposicions. I en aquest cas, no puc evitar començar amb una història personal que ha travessat tota la meva experiència.
Uns mesos després de la meva arribada, a l’octubre de 2016, vaig proposar una sèrie d’exposicions, de les quals dues tenien una relació directa amb la meva última exposició a Itàlia: «Ennesima. Una exposició de set exposicions d’art italià». Es tractava de «The Paradox of Stillness: Art, Objects and Performance» i d’una retrospectiva de les accions de Jannis Kounellis.
«The Paradox of Stillness», després d’uns mesos, seguint el procés que tenen totes les exposicions que proposen els comissaris, va quedar fixada per l’abril de 2020. Posteriorment, a causa de la pandèmia, es va posposar un any, inaugurant-se el maig de 2021. L’exposició de Kounellis, prevista inicialment pel 2019, s’ha vist implicada en esdeveniments molt més complexos, dels quals m’agradaria parlar perquè són interessants de cara a la situació actual que estem vivint en el món i, en particular, als Estats Units.
La idea de fer una exposició de les seves interpretacions/accions va sorgir de diverses reflexions: la primera era donar una continuïtat a l’estudi d’un dels aspectes que més aprecio, i que s’ha estudiat menys, de la seva meravellosa producció; la segona era la voluntat de destacar de nou la relació entre l’art visual i l’art d’acció, que és tan important per al Walker Museum; la tercera era donar continuïtat a la presència d’artistes italians en les exposicions del museu; i la quarta i última, no per ordre d’importància, era el coneixement que Kounellis no havia tingut una exposició en un museu americà des del 1986 (MCA, Chicago). Desgraciadament, tots sabem que Jannis va morir sobtadament i massa aviat, el 16 de febrer de 2017, i a causa d’això, no vam poder seguir, sense la seva presència, amb el projecte original. En aquell moment, ja després d’uns mesos, vaig proposar transformar l’exposició en una retrospectiva. A partir d’aquell moment, es van succeir unes vicissituds increïbles.
Anem per ordre. El maig de 2017, una escultura de l’artista americà Sam Durant, titulada «Scaffold», va ser retirada del Minneapolis Sculpture Garden després d’una protesta. El motiu va ser que l’obra era una representació de la fusió de set «cadafals» utilitzats en les execucions més atroces del Govern dels Estats Units. Es tracta de l’execució de 1862, en la qual 38 homes Dakota van ser assassinats a Mankato, Minnesota, en el que és fins avui dia la més gran execució massiva de la història del Govern americà.
Tot i haver estat exposada anteriorment a Europa en tres ocasions, fins i tot a Documenta 13, «Scaffold», col·locada en un espai públic de Minneapolis, va desencadenar una tempesta mediàtica. Els activistes nadius americans van atacar durament Durant i Walker per haver «trivialitzat» i «instrumentalitzat» un dels episodis més horribles de la història de la comunitat Dakota. Per si no n’hi hagués prou, al mes següent s’inauguraria la retrospectiva de Jimmie Durham, cosa que, per descomptat, va revifar la disputa de dècades sobre l’autoidentificació de l’artista com a nadiu americà. Ens van bombardejar amb protestes i pressions de tota mena.
Però no vam ser els únics a enfrontar-nos a situacions que no eren previsibles fins fa un temps. De fet, aquell mateix any, a la Whitney Biennial de Nova York, els manifestants van bloquejar la visita i van exigir la destrucció del quadre de l’artista Dana Schutz, «Open Casket» (2016), que representa el cos de l’adolescent negre Emmett Till, linxat a Mississipí el 1955. Aquesta polèmica va portar a la redacció d’una carta oberta on es demanava la cancel·lació de la seva exposició a l’Institute of Contemporary Art de Boston.
El comportament dels comissaris i les institucions ha estat objecte de gran debat a mesura que es desenvolupaven aquestes polèmiques. Els comissaris de la Whitney Biennial, Christopher Lew i Mia Locks, van defensar el quadre de Schutz, però en resposta a les protestes el museu va afegir un text especial a la paret i va convidar la poeta Claudia Rankine a coorganitzar un acte sobre l’«ètica de la representació».
Tot i això, la situació amb nosaltres va ser probablement la més radical i controvertida de totes: la nostra directora Olga Viso i Durant van participar en una mediació amb els líders (Elders) de la Nació Dakota. Junts, van acordar eliminar «Scaffold», cedint també els drets intel·lectuals de la peça al poble Dakota.
Van ploure les crítiques dels que estaven a favor i dels que estaven en contra. A més, la realitat és que va ser una derrota per a tothom. En particular, és una derrota per a l’art. D’un cop de ploma havíem anul·lat el que tots pensàvem que era un fet establert, que l’art és un espai lliure on la realitat entra com a representació de la realitat, de vegades, però no com a mera presentació. Però ens van dir que no és així per a tothom, i que per a algunes comunitats l’objecte, encara que sigui una obra d’art, no és res més que un element de la realitat i, com a tal, ofèn la sensibilitat de les persones que ho veuen. Des de llavors, no hem tornat a tenir cap mena de contacte. Després de només uns mesos, el novembre de 2017, de manera inesperada per a alguns, però no per a nosaltres, la nostra directora va marxar, cosa que va posar en qüestió tot el programa establert.
Al nostre museu, però també a tots els altres museus dels Estats Units, no s’ha parlat més que de la política de representació. Qui i com té dret a parlar d’alguna cosa, a representar-lo, a comissariar-lo, etc.?
La nova direcció del museu, que va arribar el gener de 2019, amb molt d’esforç, va acordar mantenir el calendari establert per la direcció anterior i l’exposició va quedar fixada així pel mes d’abril de 2022. Ja està tot llest? Tant de bo.
En ràpida successió van arribar les horribles notícies de les morts de Breonna Taylor, d’Ahmaud Arbery i finalment de George Floyd. Un dia em van trucar a l’oficina i em van dir que la direcció del museu volia diversificar la seva programació, en resposta al que estava passant al país. Així que em van explicar que una exposició tan important d’un artista blanc i europeu no s’ajustava a les noves prioritats del museu i em van proposar de posposar-la fins al 2024 (vuit anys després de la meva proposta), però sobretot em van demanar que l’exposició fos originada per una altra institució i que la portéssim com a segona etapa d’una gira.
Tot això, permeteu-me dir-ho en nom de la claredat i l’honestedat intel·lectual, no va ser perquè no creguessin en la grandesa de l’artista, que mai ha estat qüestionada, sinó simplement per una qüestió d’«òptica», com l’anomenen aquí, és a dir, per demostrar que el museu s’estava «descolonitzant» en termes de programació.
Us deixo imaginar quina va ser la meva reacció. Els que em coneixen saben que, encara que sembli mitjanament tranquil, en realitat soc una persona que m’enfado i puc arribar a ser molt exagerat. Crec que mai he aixecat tant la veu a la meva vida professional com aquella vegada, i crec que si no em van acomiadar en aquell moment, i potser per les paraules que vaig dir m’hauria acomiadat jo mateix, va ser només per un afortunat gir dels esdeveniments. Vaig defensar amb afany el projecte i vaig aconseguir mantenir-lo en el calendari, posposant-lo només sis mesos a causa dels ajornaments de la pandèmia: exposició fixada i ara anunciada per a octubre de 2022.
Sincerament, si no hagués estat el director adjunt de programes i, per tant, hagués tingut un cert nivell de protagonisme en la programació de les exposicions, probablement l’exposició ja no se celebraria.
Aquesta història no és aïllada. No és la meva feina revelar notícies sobre altres institucions, però puc assegurar que hi ha moltes exposicions que han estat cancel·lades o posposades fins a una data posterior. La raó per la qual explico la meva experiència no és, per descomptat, per criticar la meva institució, perquè al cap i a la fi, en comparació amb altres, hem complert la nostra paraula, sinó per explicar a molts que potser no ho saben, la dificultat que suposa en aquests moments treballar en allò que fins ara hem donat per fet.
Les institucions contemporànies es troben enmig d’una crisi d’identitat entre el que sempre han representat i, a parer meu, haurien de continuar representant, i el que els agradaria representar, en certa manera amb prou raó, si visquéssim en un món ideal. Després de les emocions per les protestes sobre les seves exposicions, i les protestes més àmplies sobre els drets socials, racials i de gènere, els museus ja no saben quin és el seu paper.
Tots sentim la necessitat d’afirmar la nostra solidaritat amb les injustícies i les maldats que el món ens planteja. Avui dia, a parer meu, tot sembla fer-se de manera molt simplista. Com que la programació necessita molt de temps per organitzar-se, i hi tornaré més endavant, la primera resposta va ser utilitzar les xarxes socials. Cosa que sonava una mica a «agafem la imatge d’un artista Bipoc [black, indigenous, and other people of color, Ndr] a la col·lecció i fem un post sobre solidaritat». Gran idea? No tant, i de fet van ser els mateixos artistes els que es van rebel·lar perquè, amb raó, deien que això era instrumentalitzar el treball dels artistes negres i així «alleujar» els museus de la càrrega de fer canvis estructurals.
La segona resposta va ser remeiar-ho amb operacions sobre les col·leccions, com vaig escriure a l’article anterior, i no hi entraré més. Finalment, i jo diria que sobretot, com haureu entès pel meu relat, la resposta més òbvia i, si volen, evident, era i és modificar la programació de les exposicions.
Per què dic la més obvia? Perquè les exposicions són l’element més visible d’un museu i fan parlar la premsa i les xarxes socials. Però als Estats Units els museus planifiquen amb tres, quatre i, en alguns casos, cinc anys d’antelació. Això vol dir que ara estan planificant exposicions per al 2024 i el 2025, i ho estan fent d’acord amb les sensacions actuals, que ja he descrit àmpliament.
Dic això per dues raons. La primera és que, mentrestant, ens hem d’admetre a nosaltres mateixos que no podem anomenar-nos realment contemporanis. Quatre o cinc anys és una eternitat al ritme de la societat actual i probablement tots hauríem de trobar la manera d’accelerar la nostra reacció.
La segona raó és que això significa que durant els propers quatre o cinc anys, els museus americans no faran més que perseguir-se els uns als altres en la definició de programes decidits més arran de l’onada d’aquesta «over-reaction», fruit d’una actitud políticament correcta pròpia del món «white privileged» que es va enriquir gràcies al passat esclavista, i que ara vol compensar els seus propis mals. És una pena que ho faci a través de l’art i del sistema museístic (i comercial), que en realitat compta relativament poc, sense qüestionar, per exemple, els privilegis d’una educació clarament classista. No em malinterpreteu, això no significa pas que les exposicions no siguin de qualitat o que molts dels artistes no mereixin el que tenen i tindran. La retrospectiva de Julie Mehretu que s’està duent a terme al Walker i que està sent organitzada per Lacma i Whitney n’és un clar exemple, així com la gran atenció que per fi s’està prestant a un artista com Stanley Whitney.
Jo mateix estic treballant en dues exposicions amb dos artistes de dues generacions diferents que considero veritablement importants, encara que en moments diferents de la seva carrera, i he afirmat en aquestes pàgines que «els artistes de comunitats històricament subrepresentades solen fer obres més fortes perquè tenen alguna cosa a dir, o millor dit, a clavar-nos per la cara». Però exposar els artistes, per desgràcia, no sempre vol dir estudiar-los.
El risc que percebo és que en el nostre afany de fer justícia, fruit de la culpa per les decisions preses per les generacions que ens van precedir, no només estem esborrant una sèrie de grans artistes que no tenen més culpa que la de ser allò que són, simplement perquè hi han nascut, sinó que també estem posant altres artistes en una posició en què estan certament sobreexposats però desgraciadament infravalorats. Això crea una discrepància entre la seva fama i un veritable examen crític del seu treball del qual no en són responsables, però nosaltres sí. Això els pot ajudar en termes de mercat, però malauradament no els ajuda a trobar el seu lloc en la història, que és al que realment hauríem (i ells haurien) d’aspirar si realment hi creguéssim (i ells hi creguessin).
* Curator and Associate Director of Programs,
Visual Arts Walker Art Center, Minneapolis
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.