General / Exposicions

Els “ninots” de Fer, testimonis d’una època

L’atzar ha volgut que durant algunes poques setmanes coincidissin a Barcelona dues exposicions dedicades a dos “ninotaires” que han format part de la historieta gràfica de la nostra vida, la dedicada a Perich, al Born Centre de Cultura i Memòria, i la de Fer, a l’Arts Santa Mònica. Una s’estava acabant, la de Perich, quan l’altra s’inaugurava, la de Fer.

FER (1949-2020). L’humor amable
Arts Santa Mònica
La Rambla, 7, Barcelona
Fins al 14 de febrer de 2020

Va ser precisament Jaume Perich qui li va posar el nom artístic de Fer a Josep Antoni Fernández i Fernández (Mansilla de las Mulas, Lleó, 23 d’abril de 1949 – Figueres, Alt Empordà, 14 de setembre de 2020), un pseudònim constituït per les dues primeres lletres dels seus dos cognoms repetits. Al llarg de la seva vida, Fer ha compaginat la seva tasca creativa de dibuixant i humorista amb l’activisme cultural  i la feina de pedagog com a professor d’institut. Ha estat també el gran impulsor del Premi Internacional d’Humor Gat Perich i ha rebut la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria vital i artística.

Autocaricatura de Fer amb un gran llapis a la mà.

Els personatges de Fer, els seus ninots, són baixets, rabassuts, camacurts, amb el nas gros en forma de globus. Dibuixa els personatges gairebé iguals o molt semblants perquè tots plegats ens assemblem molt, com si es tractés de la imatge que ens transmeten a nosaltres els ramats de bens. Tan sols es distingeixen pels complements que porten, pels cabells, ulleres, vestits, gorres, cascs, banderes, pistoles, medalles, corones… El registre expressiu del seu discurs va des de la tendresa al sarcasme passant per les diverses variants de la sornegueria, des d’un humor amable a un de més corrosiu. La seva temàtica inclou totes les qüestions polítiques, socials i religioses.

Fer va començar la seva carrera de dibuixant el 1970 i des del 1987 fins a la seva mort publicava els seus acudits, les seves vinyetes, els seus ninots, al diari Avui, que després va passar a ser El Punt Avui.  També va ser director de revistes satíriques tan populars com El Papus o El Jueves, a més de col·laborar en molt diverses publicacions.

La metàfora medievalista en una de les imatges arquetípiques de les Historias fermosas.

A “Historias fermosas”, una de les seves sèries més famoses, que va iniciar el 1972, traslladava les seves històries a l’edat mitjana per tal de poder parlar de l’actualitat política i social en aquella època de censura. En aquestes històries els protagonistes principals eren soldats, capellans, princeses i castells. Tal com havia dit en alguna entrevista, “els soldadets simbolitzaven els grisos”, és a dir, la policia del moment, i el castell era una metàfora del franquisme. Si bé en alguns dibuixos primerencs publicats a En Patufet, Oriflama o Matarratos ja apareixien aquestes referències medievals, la sèrie com a tal va néixer a la revista satírica El Papus, de la que més endavant seria director,  i després va passar a El Jueves.

Una altra sèrie famosa i popular que va publicar durant dues dècades a El Jueves és “Puticlub”, amb personatges tan carismàtics com l’Urelio, la Lola, el mossèn, l’alcalde, la mestressa de la casa de barrets o el cap de la Guàrdia Civil. Tot plegat un retrat humorístic i costumista de l’Espanya profunda, un retrat irònic, crític i tendre alhora.

Una pàgina de la sèrie Puticlub.

El llibre L’Evangeli segons Fer (2015) és una molt peculiar autobiografia en la que Fer és un dibuixant que va néixer a Galilea fa més de 2.000 anys; una curiosa ucronia relacionada amb Jesucrist i la cultura judeocristiana, i una altra demostració de la capacitat irònica i humorística del dibuixant aplicada a la seva  mateixa personalitat.

El gener del 2020 es va inaugurar al Museu Abelló de Mollet del Vallès una exposició comissariada per Jaume Capdevila (Kap), un altre dels nostres ninotaires il·lustres, que amb el títol de  “Fer. L’humor amable”, volia acostar-se a l’obra d’aquest dibuixant nascut a León però arrelat a Mollet. La mostra, una antològica que abraçava els diferents aspectes vitals del dibuixant, s’havia de clausurar el 14 d’abril però, a causa de la seva mort, a manera d’homenatge, va ser prorrogada fins al 25 d’octubre de 2020.

La crítica social i política en els dibuixos de Fer.

Els afeccionats que vagin ara a l’Arts Santa Mònica per a recordar i gaudir amb els ninots i les historietes de Fer i per repassar la seva trajectòria artística tindran una gran decepció; l’exposició ocupa tan sols un racó del vestíbul d’entrada i consta només d’alguns dibuixos emmarcats, un parell de tauletes amb eines i pintures i un monitor on es pot veure una entrevista. Aleshores, les darreres frases del text de presentació assoleixen una literalitat extrema quan diuen que “aquesta exposició vol ser un petit homenatge” o quan afegeixen que és “un tast de la seva extensa i profunda obra”, (els subratllats són nostres).

L’obra i el personatge mereixien un espai molt més gran, una exposició molt més completa i extensa. Els seus dibuixos, les seves vinyetes, les seves populars sèries, demanaven uns espais més adequats i proporcionals a la importància de la seva obra.

Una vegada més es demostra que sovint els “ninotaires” són poc valorats per les institucions culturals malgrat la importància i la qualitat de les seves aportacions, malgrat que la seva és una activitat compromesa amb la llibertat d’expressió i amb la defensa dels drets humans; una activitat no exempta de perills i d’amenaces. No cal recórrer al recent record del macabre atemptat contra la revista Charlie Hebdo a París que ens va colpir a tots. Cal no oblidar que en un local de la Plaça Castella, de Barcelona, aleshores seu de la revista satírica El Papus, el 20 de setembre de 1977 va esclatar una bomba que va matar el conserge i va provocar unes enormes destrosses. Fer havia d’haver estat aquell dia a la redacció i no hi era perquè estava treballant en l’animació d’un episodi d’una pel·lícula de dibuixos per a adults, Historias de amor y masacre.

Vinyeta sobre les migracions.

Per tot això cal reivindicar aquests dibuixants que ens han regalat moments feliços i clarividents de somriures i riallades, instants plaents de complicitat ciutadana. Qui no ha rigut a cor que vols o, com a mínim, somrigut amb acudits, dibuixos, tires o historietes aparegudes a revistes satíriques, tebeos, còmics o a la premsa generalista?

Juntament amb molts altres “ninotaires”, com ara Cesc, Romeu, Perich, Ivà, Gin, Tom, José Luis Martín, etc., Fer ha format part d’una generació d’il·lustradors i  de dibuixants que han dut a terme una “altra” crònica de la història del final del franquisme i del començament d’aquesta perpètua i peculiar “transició democràcia” en la que encara estem submergits més que no pas immersos.

L’activitat d’aquests ninotaires ha estat allò que podríem anomenar una “banda dibuixada” (paral·lela a la banda sonora) de la història del nostre país; una aportació irònica, crítica i fonamental per entendre què ha passat, què passa i perquè passa el que passa.

Abel Figueres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close