World Arts / Art News

Els ossos, un lleopard i la marquesa

Leggilo in taliano

Tapissos, frescos i una extraordinària decoració romana a Casa Litta-Palazzo Orsini: l’esplèndida residència nobiliària de l’Orde de Malta, restaurada gràcies a la intervenció de la Fundació Giulio e Giovanna Sacchetti

El Teatro di Marcello amb la secció del Palazzo Orsini (ara Palazzo Savelli) edificat a sobre de les arcades dels fòrnixs de l’edifici antic.

On si no a Roma es pot viure dins d’un teatre romà alçat per Juli Cèsar, ampliat per August
—que el va dedicar al seu nebot Marc Claudi Marcel—, que a l’edat mitjana es va convertir en una casa fortificada i que després es va transformar al llarg dels segles fins a convertir-se en un magnífic palau nobiliari? Estem parlant del Palau Orsini, anteriorment Palau Savelli —va ser el cardenal Giulio Savelli qui, a la meitat del Cinquecento va encarregar a Baldassarre Peruzzi que redissenyés la fortalesa completament.

Teatro di Marcello, a l’entrada dels salons oficials amb dues consoles barroques i una placa d’escaiola blanca i negra.

Al segle passat, l’edifici, que es recolza a les sòlides arcades del Teatre de Marcel, es va dividir, i una ala sencera, de quatre plantes, va passar a mans de Valeria Rossi di Montelera Litta Modignani, que la va convertir en una meravellosa residència i, després de la mort prematura del seu fill Eugenio, la va donar el 1994 a l’Orde de Malta. Avui la Casa Litta – Palau Orsini alberga l’ambaixada de l’Orde Sobirà de Malta amb la Santa Seu als seus salons esplèndids, però que des del gener del 2020 es troben molt deteriorats. Va ser en aquell moment precís quan l’ambaixador Antonio Zanardi Landi es va dirigir a la marquesa Giovanna Sacchetti —l’enèrgica presidenta de la Fundació Giulio e Giovanna Sacchetti—, gràcies a qui s’hi han fet grans intervencions, per demanar-li suport. “Vaig rebre amb molta alegria la seva petició” —explica Giovanna Sacchetti—, perquè les tasques de la Fundació consisteixen, d’una banda, a donar suport a la recerca científica i, de l’altra, a allò que a mi m’agrada anomenar ‘mecenatge contemporani’, que té per objectiu tutelar, conservar, promoure, valorar i difondre el patrimoni històric, cultural i artístic. Coneixia a la perfecció aquell palau, perquè el freqüentava quan Valeria Litta hi vivia, i sabia com li agradava aquella residència, que havia decorat amb mobles romans en un moment en què ningú no els valorava (tothom volia mobles francesos): una passió que ens unia, perquè a mi també sempre m’ha encantat el Seicento romà”.

La Sala Gialla compta amb dos mobles del Seicento de Jan Raes II datats d’entre el 1611 i el 1614 encarregats pel cardenal Del Monte.

“Tenia la casa impecable —continua Giovanna Sacchetti— i, quan vaig saber que l’havia deixat a l’Orde de Malta, vaig esperar que continués de la mateixa manera. Per tant, em va alegrar molt que, després d’una temporada una mica decadent per al Palau, l’ambaixador Zanardi Landi em demanés que intervingués en aquelles estances que guarden tants tresors”. La restauració (realitzada per la superintendència romana), que es presenta el 21 de setembre, es va dur a terme al Salone Verde, del qual s’han recuperat els cassetons de fusta del sostre i els frisos amb els querubins jugant; al Salone Giallo, que també compta amb un destacat sostre cassetonat, i al menjador.

A la Sala Verde hi ha, al centre, la taula Borghese realitzada per Alessandro Algardi entre el 1634 i el 1635 per encàrrec del cardenal Borghese i acabada per Luigi Valadier, el sostre cassetonat del Settecento i un fresc amb querubins juganers.

Totes les sales estan decorades amb uns tapissos magnífics. Dos d’ells, ubicats al Salone Giallo, són molt valuosos: formen part de la sèrie d’11 exemplars del Paesaggi con animali (en aquest cas, dos estruços i un lleopard atents, amb el morro vagament antropomorf, entre una vegetació exuberant), firmats pel famós tapisser Jan Raes i teixits entre el 1611 i el 1614 per la cèlebre fàbrica de Brussel·les de Catherine van den Eynde. Un pedigrí molt nobiliari: encarregats pel cardenal i col·leccionista Alessandro Peretti Montalto, més tard van passar als Chigi, als Torlonia i als Sforza Cesarini. Per contra, l’estrella del Salotto Verde és l’esplèndida taula Borghese, realitzada entre el 1634 i el 1635 per Alessandro Algardi per al príncep Marcantonio Borghese, que hi va afegir una original placa de jaspi heretada pel seu cosí, el cardenal Scipione Borghese. Tot i que el 1773 Luigi Valadier la va modificar, és un exemple sorprenent del Barroc romà. Tanmateix, a més de les pintures murals dels sostres i d’alguns mobles, la Fundació Sacchetti s’ha fet càrrec dels sedosos papers pintats de les parets, malmesos per les filtracions d’aigua i ara teixits de nou d’acord amb l’antic model de les fàbriques tèxtils de San Leucio, fundades pels Borbons el 1778 i encara en actiu per als clients més prestigiosos. La seu de l’ambaixada —l’estructura de la qual es va reformar amb les contribucions dels mecenes, que van permetre retornar-li tota la seva antiga esplendor— podrà ara “posar-se a disposició d’empreses, bancs o institucions que vulguin gaudir d’aquests espais —ens avança Antonio Zanardi Landi—. Tanmateix, els demanarem que facin una contribució per a les finalitats més importants de l’Orde. Ens fa molt feliços haver pogut preservar un immoble històric tan important per a la història de Roma —a més d’haver donat feina a 25 persones entre restauradors, tapissers i altres professionals en els mesos durs de la pandèmia— i haver pogut preservar, gràcies a la Fundació Sacchetti, l’ambient històric: ara mateix l’Orde s’enfronta a una batalla per “acabar amb tot el que és vell, sense perdre l’essència d’allò que és històric”.

El menjador, adornat amb una sèrie de grans tapissos dissenyats per Jean-Baptiste Monnoyer i confeccionats a la fàbrica francesa de Beauvais entre el 1690 i el 1711.

I encara ens fa més feliços el fet de poder connectar la propietat d’un palau històric amb les nostres obres assistencials, especialment a l’Orient Mitjà. Penso, sobretot però no únicament, en l’Hospital de l’Orde de Malta a Betlem, on cada any el personal de sanitari de diferents religions s’ocupa de les 4.500 mares musulmanes que arriben de zones desfavorides i que donen a llum en unes condicions de seguretat iguals a les de Roma”.

CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte

Il Giornale dell'Arte
El Giornale dell'Arte és un periòdic mensual dedicat al món de l’art publicat per l’editorial torinesa Umberto Allemandi S.r.l.
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.
Ada Masoero

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close