General

Els ‘santjordis’ secrets

Avui viatjarem a Morella, Atenes, Londres, a Malta, a València, a Alcoi… per a buscar ‘santjordis’ amagats, secrets… Que fan del símbol i del personatge mític una figura present fins i tot en la foscor. Perquè sense eixir de casa, trobem ‘santjordis’ per tot arreu.

Els nostres territoris, ací i allà, tenen pobles amb el nom de sant Jordi: podem anar a Eivissa i trobarem Sant Jordi de Ses Salines. Al costat de Palma, a l’illa de Mallorca, hi ha Sant Jordi, un poblet que es desperta alegre amb el suau soroll dels turboreactors de l’aeroport de Son Sant Joan. I si pugem ben amunt, entre l’Alt i el Baix Empordà saludem Sant Jordi Desvalls. I si baixem cap al sud, una antiga masia comandada per Hospitalers en l’edat mitjana al Baix Maestrat, ens rep amb un nom que ens sona: Sant Jordi.

Sant Jordi és un dels nostres protectors medievals més mediàtics. Fa segles, patró de mitja Europa. Present a retaules, façanes, escultures, capelles… En triarem uns quants, per poc coneguts. Uns altres, ens els deixarem en la memòria, potser per a més endavant: el bellíssim Sant Jordi que els nobles mallorquins van encarregar a Pere Niçard. O l’impressionant cavaller croat que Pere Joan va esculpir al carrer del bisbe de Barcelona… O un misteriós Sant Jordi que un dels pintors més genials de la història va pintar per encàrrec d’uns mercaders valencians que volien regalar al rei Alfons el Magnànim: el pintor era Jan Van Eyck i la taula es va perdre al fons del mar.

Un document que trobà Sanchis Sivera ens informa del que van pagar els clients el 1444: “liura lo dit en Pere Garro an Johan Greguens: ço es ijm sous per preu dels quals de aquell de ordonació mia es estada comprada una taula pintada e deboxada de ma de mestre Johannes lo gran pintor del illustre duch de Burgunya la imatge de sen Jordi a cavall e ab altres moltes obres molt altament acabades…”. De Bruges sortí poc temps després de la mort del mestre, a València restà poc temps i no sabem si arribà a Nàpols. En el trajecte de Bruges a Nàpols es perdé. Alfons el Magnànim no el va poder fruir.

Ara mateix, ens l’imaginem llegint l’última novetat de la Fira del Llibre al costat del seu fidel drac i comprant un pom de roses. Però en l’antiguitat era una altra cosa. En el nostre periple d’avui viatjarem a Morella, a Atenes, a Londres, a la Valleta, a Alcoi… i finalment, a València. Perquè en la nostra aventura descobrirem alguns dels santsjordis secrets que fan d’aquest avi de Batman a cavall un dels nostres referents. Perquè potser sant Jordi i el drac siguen les dues cares de la mateixa moneda. Però això és un secret només apte per a iniciats. Cordeu-vos els cinturons… perquè ens enlairem.

Sant Jordi influencer

Abans que existira sant Jordi ho va fer Martí: el sant Martí que en temps dels Guifres i dels Borrells era el patró de la cavalleria d’aquella Catalunya atàvica, feudal i primerenca. Sant Martí era la cristianització de Mart, el déu de la guerra romà i la franquícia llatina d’Ares, la divinitat grega que protegia els guerrers.

Cap a 1201, el rei Pere el Catòlic —el pare de Jaume I— creà l’orde de Sant Jordi d’Alfama per tal de protegir els territoris que anava conquerint. Els seus guerrers veneraven el cavaller sant Jordi com a exemple i paradigma. Eren uns monjos-guerrers terribles, professionals en l’art de la guerra, preparats específicament per a la protecció de les terres conquerides al Xarq. És quan Jordi es transforma en influencer i es retira Martí. Va ser una manera subtil d’oblidar el déu de la guerra Mart i transformar-lo en Jordi, un heroi mític que venia de la Capadòcia. En grec “sant Jordi” és “Agios Giorgios”, el sant agricultor. La metàfora és ben bonica: el camperol fereix amb les seues eines la mare Terra i fa brollar la substància vital. Igual que el cavaller fereix el drac.

Sant Jordi de la porta gòtica de Morella.

Avui visitarem sant Jordis desconeguts per la major part del públic, records d’ell i que, no obstant això, ajuden a fer més gran el mite. Podríem detenir-nos un moment en el sant Jordi de la porta gòtica de Morella: un original cavaller cuirassat amb dragó als peus que acaba d’eixir de la perruqueria de fer-se unes metxes… Possiblement, l’autor coneixia el Sant Jordi de Donatello, un obra que el genial escultor va fer el 1417 per al gremi de l’Arte dei Corazzai e Spadai. Les formes de Morella recorden vagament la cuirassa i el cabell de l’heroi de Florència.

Llegir un article ens dona ales, igual que una coneguda beguda isotònica. Viatgem doncs ara mateix a Atenes, perquè el mite comença per aquestes contrades de la banda oriental de la Mediterrània, un mite passat pel túrmix dels cristians que ens conta com un jove militar guapíssim convertit a la doctrina de Crist és turmentat per obligar-lo a abjurar de la seua creença.

Una Atenes que estimava especialment el nostre rei Pere el Cerimoniós, que aquells dies de setembre de 1380 es va quedar bocabadat de veure aquelles runes velles que eren l’acròpolis de la capital de l’Àtica. De fet, l’11 de setembre (mira que en tenim d’11 de setembres!!) el rei Pere, i a petició d’un altre enamorat de tot allò —Pere de Mègara— va ordenar al seu tresorer que pagués el salari de dotze ballesters per a protegir constantment l’Acròpolis d’Atenes, perquè era “la més preuada joia del món, tal que amb prou feines tots els reis cristians junts podrien construir un altre igual”.

Cerimònia que recrea la protecció de l’Acròpolis per part de Pere el Cerimoniós.

Encara avui, un destacament de l’exèrcit grec fa la mateixa operació cada dia. I que conste que no era només per estratègia l’ordre de Pere: era perquè aquelles bèsties peludes havien connectat amb una bellesa ancestral i alhora equilibrada i harmoniosa. Era l’embrió de l’Humanisme, del Renaixement… i de nosaltres. Ara mateix, una discreta placa de marbre pentèlic de molt difícil lectura, recorda el moment d’èxtasi reial. La major part de turistes passen sense ni mirar aquell tros de pedra. Un tros de pedra que demostra la sensibilitat i l’origen de moltes coses en el nostre món.

És en aquest moment, quan el rei Pere i els seus gestionen un dels patrimonis més importants de la humanitat. I paradoxalment, l’ocupen i el transformen en equipaments diversos. D’aquesta manera, el protegeixen i el conserven; és el cas del famós Partenó, que el converteixen en l’església de Santa Maria de Cetines, de l’Herecteion, que el fan bar de contactes. Més avall, a l’antiga àgora, trobem un temple extraordinari miraculosament ben conservat: és el Teseion. Doncs Pere i els seus xicots el fan… l’església de Sant Jordi! Gràcies a totes aquestes transformacions tots aquests espais bellíssims s’han conservat fins ara mateix.

Teseion, convertit per Pere el Cerimoniós en Església de Sant Jordi.

El nostre viatge d’EL TEMPS DE LES ARTS ens porta a l’illa de Malta. A la capital, a la Valleta, haurem d’anar per contemplar sant Jordi… a les portes de València! Perquè a la catedral de la Valleta hi ha una capella dels cavallers de l’orde de Malta catalans, valencians i mallorquins. És la “capella d’Aragó”. I a dins, hi ha un llenç de Mattia Preti que planteja en primer pla un cavall blanc sobre el qual cavalca un sant Jordi de primera comunió. És una obra barroca, extraordinària, plena de corbes i línies amables, amb una combinació de colors que destaquen el relleu del noble animal i d’un sant Jordi perfecte.

Blaus i blancs. Amb monstres i princeses si hi busquem bé. En un segon pla, a l’extrem inferior esquerre, just a la zona del baix ventre del cavall, l’artista ens proposa la “presa” cinematogràfica de la ciutat de 1238 per les tropes de Jaume I. Amb senyeres, infants, cavallers, moviments estratègics… Hi apareixen les muralles d’una ciutat idealitzada, mentre en la part de dalt, un àngel exhibeix una senyera desplegada al vent… L’obra és d’una preciosa sensibilitat napolitana barroca. Un grup d’àngels porten un estendard de batalla amb els quatre pals. A sota de la panxa s’aprecia una batalla que podria ser la del Puig de 1238 liderada per un cavaller que podria ser sant Jordi i un altre que va a peu que alguns identifiquen amb Hug de Forcalquier, gran Mestre i capellà d’Amposta en el moment de l’enfrontament del Puig de Santa Maria del segle XIII.

El Sant Jordi de la Valleta.

Hi ha fotos del segle XIX del Puig i dels seus tossals que recorden aquest paisatge pintat per Preti, un competidor de primer ordre de Lucca Giordano, i un dels pintors més valorats en la segona meitat del segle XVII. Aquesta obra va ser encarregada per la importància que tingué el lloctinent Hug en la croada que els cristians iniciaren per tal de conquerir el Xarc, i que els serviria als cavallers de l’orde de Malta al segle XVIII com a exemple i com a memòria de les glòries del seu orde militar. El llenç l’encarregà Martí de Redin, gran prior de Navarra de l’orde dels cavallers per a la capella d’Aragó, ja que ell sentiria el relat d’aquella mítica batalla en un moment en què els cavallers de l’illa necessitaven moral.

I de Malta, a Londres. Visitem el Victoria and Albert Museum perquè a la sala dels dibuixos de Rafael, hi ha un retaule extraordinari. Un retaule de 7 metres d’alçada ben especial que alguns diuen que és el més important del gòtic internacional fet a la nostra nació. És —com el Barça— molt més que un retaule. En ell no només hi apareix sant Jordi més de 30 vegades, sinó que el trobem al capdavant de les tropes croades jaumines en la mítica batalla del Puig. En altres seqüències ens el trobem en moments entranyables de la seua vida: quan és ordenat cavaller, quan lluita contra el drac, quan el torturen amb tota mena de turments.

Aquest retaule —malauradament lluny de casa— és un dels documents més simbòlics on es conta l’origen mític del Regne de València, de la mà de Jaume I i de Sant Jordi. En un altre article viatgem al cor d’aquest retaule pintat per Marçal de Sas, Lluís Alcanyís i el seu equip. De manera, que no cal ni que paguen l’entrada de la col·lecció del Victòria.

Reliquiari argentat de la ciutat de València.

Silenciat durant molts anys, el protagonisme de sant Jordi és evident per poc que ens interessem per la seua presència a carrers i places de la ciutat de València. Hem de fer el comentari que Francesc Eiximenis —el menoret franciscà de Girona que creà la modernitat a la ciutat de València— cap a 1400 “descavalca” el patró de la cavalleria Jordi i el transforma en Sant Miquel, un antecessor de l’actual Batman. En algunes imatges de principis del segle XX el veiem com a custodi no només dels ciutadans, sinó de la senyera reial.

Però sant Jordi va ser patró de la ciutat i els regidors de València juraven sobre un reliquiari extraordinari de finals del segle XVI que conservava una relíquia —una costella— del sant. La peça era d’argent daurat al foc, amb figura eqüestre del patró. Els magistrats prestaven jurament davant d’ell. Estava en la capella dels Jurats. O podia procedir de la Capella de la Generalitat. És una obra de 1596 d’Eloi Camanyes per tal de servir de custòdia d’una relíquia del sant, que van donar a la ciutat a finals del segle XVII, cosa que demostra la importància que tenia Sant Jordi entre la societat valentina posttridentina.

Capitell de Vivers.

La presència de sant Jordi pel teixit urbà de València és sorprenentment abundant: ens el trobem a la porta d’eixida de la llotja lluitant contra el drac, al teixinat de la Cambra Daurada de la Casa de la Ciutat… I a la imatge corporativa del Regne: a dins de l’antiga casa de la Diputació. Al costat de la Mare de Déu i dels quatre pals reials, apareix sant Jordi com a patró del braç armat, dels nobles… A l’església de Sant Martí curiosament, el trobem en una capella. Potser és el record de la sincretització de Mart/Martí/Jordi… I ara, passegem per uns jardins: són els Vivers de la ciutat. En un cantó hi ha una columna exempta. Ningú no sap què fa allí. De fet, és dels pocs objectes que ens queden de la caserna dels Ballesters del Centenar de la Ploma. Si ens hi fixem bé, el capitell està ocupat per un drac i una creu: és l’últim record que un dia, les ciutats de la Corona d’Aragó tenien una tropa perfectament ensinistrada per tal de fer front a qualsevol contingència.

I per últim, baixem cap a Alcoi. L’única ciutat —juntament amb Barcelona— que es va negar a fer desaparèixer el seu patró de la seua agenda anual. Recordeu aquelles idees tan poc adequades del Felip V, que s’atreví fins i tot a prohibir les nostres advocacions. A Alcoi, la imatge de sant Jordi la trobem esclafant moros… Alguns estudis indiquen que abans de moros, la iconografia era la del drac, però a mitjan segle XIX canviaren de criatures.

Qui ha dit que sant Jordi ha desaparegut de l’imaginari dels valencians? Potser caldrà apartar el vel de l’oblit per a recuperar un dels sants més venerats i respectats dels nostres territoris… Visca sant Jordi! I el senyor drac que ho veja!

El Sant Jordi d’Alcoi.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close