General / Patrimoni

Empuries (II): penis propiciatoris

En el primer article sobre Empúries vam viure la ciutat grega: respiràrem una ciutat que es pot sintetitzar com un colós avarat a la platja. Ara, investigarem la ciutat romana d’Empúries.

Roma va heretar Empúries. Com aquell home rude que rep un e-mail amb el qual se li notifica que ha heretat un patrimoni extraordinari d’una tia llunyana que amb prou feines coneixia. Una tia que admirava, que li havia pagat els estudis, que l’havia enviat d’excursió, que li havia proporcionat llibres de la seua biblioteca… I no només rebia la ciutat grega i hel·lenística. Heretà un corredor mediterrani que enllaçava el Caput Mundi —Roma Civitas— amb el sud costaner ibèric que connectava illes i el sud d’Àfrica. Era un bucle perfecte d’intercanvi d’influències, de comerç i de poder.

Els relats que ens ofereix Empúries són inacabables. I darrere de la visió evocadora de les runes, del sol, dels pins i de les pedres, hi ha la vida oculta de milers de persones que feien oci i negoci pels carrers de la ciutat grega i de la posterior romana. En el primer article vam viure la ciutat grega. Respiràrem una ciutat que es pot resumir en un colós avarat a la platja. Com una balena que descansa podem admirar un personatge que va veure passar vaixells, mercaderies i persones durant aquells segles d’esplendor. És un moll, un espigó hel·lenístic ciclopi, que mostra la potència comercial d’aquell empori que necessitava la calma d’un port protegit dels vents tramuntanals. Una columna vertebral de 2400 anys que ens connecta amb aquella Empúries de temples, intercanvis i activitat comercial. Només una societat perfectament organitzada i poderosa seria capaç de fer front a una obra pública d’aquest calibre.

L’espigó hel·lenístic d’Empúries.

Aquella massa horitzontal ciclòpia que protegia el port d’Empúries és el connector del passat grec amb aquell segle I DNE on la ciutat es va integrar en el món romà. L’Empúries romana recull costums, rituals i estètiques de l’evolució de la cultura grega: amb l’esplendor de l’imperi, quan Roma esdevé l’ama del món mediterrani.

La ciutat romana s’articula al costat de la Neàpolis, la ciutat grega, però s’hi adapta perfectament a través d’una muralla que acull i complementa l’anterior Empúries grega. Com en totes les ciutats romanes, la muralla feta ex nova protegeix la nova ciutat. Just a l’entrada, al costat de la porta, apareix un penis treballat sobre un dels carreus. És el símbol romà dels bons auguris, de la prosperitat, la virilitat i la fertilitat. De fet, els romans homes juraven posant-se la mà dreta sobre els seus testicles. D’ací ve la paraula “testimoni”. En moltes muralles romanes hi havia aquest tipus de penis que donaven sort tant a la ciutat com a qui els tocava. Borriol —l’antiga ciutat romana de Castelló de la Plana— encara conserva el seu “penis oficial”, a València trobem el carreu reaprofitat a la porta dels Apòstols de la Seu, on hi havia el penis. Però curiosament, algú l’ha “buidat”, no hi és… Només hi queda la silueta…

Detall del penis “oficial” en la muralla, símbol de virilitat i prosperitat.

La ciutat romana d’Empúries té tots els elements d’una urbs sorgida dels plànols dels agrimensors d’aquell segle I ANE. La gran plaça era el centre polític, religiós i econòmic de la ciutat i el lloc on es concentraven els edificis públics més importants. Estava format per un gran espai a l’aire lliure delimitat per un porticum perimetral per tres dels seus costats. Al costat nord hi havia la zona religiosa amb un gran temple central dedicat a Júpiter, Juno i Minerva. A banda i banda, hi havia petits temples amb altres divinitats… I ací apareix un instrument curiós que perdura en el temps durant segles: el kernoi. A Empúries se n’han trobat una vintena, de kernos, de kernoi

El kernos és un estri ritual ceràmic abundant a les Cíclades. Els foceus —provinents de Jònia, l’actual Turquia— portarien el kernos… Els cultes a déus anteriors i rituals no estrictament romans, normalment eren respectats pels nous senyors del món. Qui portava un kernos, portava l’esperança, una mena de corn de l’abundància i de desitjar que el futur fos propici. A Pausànies li van prohibir dir com funcionava, però nosaltres, que som uns curiosos, ho podem explicar: la litúrgia amb un kernoi es mantingué amb el període romà. Era un recipient de ceràmica amb una base anular o un pilar central que estava envoltada de gerros petits que “orbitaven” l’estri.

Els estris amb els gerros petits.

Cadascun d’aquests recipients tenia una substància que variava segons les fonts i l’època. Però durant més de quatre-cents anys contenia alguna substància al·lucinògena: cascall blanc, llavor de rosella, llavor de baladre, blat, ordi, cigrons, pèsols, sàlvia, civada, mel, llet, llana d’ovella… El contingut és descrit com una font de substàncies que anava “col·locant” el portador que les anava ingerint a poc a poc, mentre es dirigia en processó enmig de cants i pregàries: davant de l’altar el portador acabava de tastar els productes, i el que sobrava ho abocava en terra, en honor —en ofrena— a Demèter i Koré. Alguns temples es trobaven molt a prop de la zona portuària i tant si venien com si marxaven, els vaixells tindrien aquest tipus de ritual per a una bona singladura.

Tot el conjunt del fòrum té forma d’U. Al sector est hi havia els edificis administratius de la ciutat: la cúria —la seu del consell municipal— i la basílica destinada a les gestions legislatives. A l’oest i a l’est, els locals comercials, les tabernae. Un dels establiments més nombrosos eren els forns, que podien també ser restaurants amb una mena de bufet lliure. D’una ofrena funerària ens arriba la representació d’un forner amb una mostra de les seues coques…

Hi ha domus seguint els models itàlics, que són veritables palaus. Són estructures articulades als voltants d’un atri, un pati central a cel obert. Als voltants d’aquest hi havia les habitacions principals. Unes altres, s’amplien al llarg dels anys i hi apareixen els peristils, extenses zones de jardí. Les habitacions principals estan decorades amb mosaics a terra en blanc i negre i pintures als murs. Es notava que “els tocaven” i que aquest segle I DNE era la centúria més poderosa de la ciutat.

Més objectes que demostren el culte fàl·lic.

La part nord el fòrum estava delimitada per un criptopòrtic format per tres naus semisubterrànies disposades en forma d’U, de les quals s’han conservat els murs perimetrals i els tambors inferiors de la columnata central. Damunt d’aquest nivell s’aixecava un segon pis amb un pòrtic doble que emmarcava tota l’àrea religiosa del fòrum.

En aquesta ciutat romana, plena de comoditats i un luxe notable, també trobem termes, que facilitaven la higiene personal, però també feien una funció social. Encara que ací l’aigua salada era abundant, la dolça s’havia d’extraure del subsol a través d’un gran pou de gairebé 30 metres de fondària excavat en la roca. Les termes eren un lloc de trobada, de reunió i d’acords. Ara els especialistes poden llegir les estructures de murs que dibuixaven el caledarium, amb banyeres d’aigua calenta, el tepidarium, una sala d’ambient tebi, el frigidarium, una sala freda amb banyera d’aigua freda, i el sudatorium, que era com una sauna actualment. Al costat, trobem la palestra a l’aire lliure per a practicar exercicis. Molt pròximes a les termes trobem latrines, forns, magatzems…

Domus romana.

Al segle I i II DNE arriba a Empúries el luxe que convertia definitivament la ciutat en un mercat, en un centre logístic, de distribució de mercaderies. La ciutat s’amplia i hi apareixen les vil·les luxoses plenes de pintures i de mosaics. Alhora, hi arriben cultes hel·lenístics que havien sobreviscut dels antics santuaris o de nous que convivien: als emperadors, a Isis, a Mitra, a Crist…

Ens imaginem l’Empúries romana amb nova muralla, separada de l’antiga grega. Una nova Empúries, més luxosa, amb més equipaments… Els equips d’arqueòlegs no deixen de descobrir cada dia una història nova que fa que aquesta Empúries continue sent un vaixell avarat en el temps i en l’espai…

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close