Si em permeteu el pecat de parlar d’una servidora, i si no també, fa pocs dies vaig sucumbir a l’horripilant consuetud d’elaborar un rànquing del 2022. El fet de configurar una tirallonga amb els hits de l’any fou encara més delictiva per autoreferent, car la cosa tenia a veure amb el pòdcast literari que faig a Ona Llibres, L’Illa de Maians. Sigui com sigui, el tedi o la curiositat em va fer cercar els programes més escoltats del 2022 i el caprici, finalment, valgué la pena. Perquè de forma totalment inesperada el podi dels programes amb més oients consistia en una tríada de llibres d’assaig: concretament, Figura d’Assaig (l’antologia de textos de Joan Fuster ordida per Antoni Martí Monterde a Comanegra), Un món comú (de la col·lega Marina Garcés, editat a Tigre de Paper) i, finalment, El silenci de l’angle (l’esplèndid llibre sobre Guillem Viladot escrit per Teresa Ibars a can Fonoll).
Si algú m’hagués fet vaticinar els tres programes més escoltats de l’any passat, ni de conya hauria pensat en aquests llibres, i no pas perquè manquin d’excel·lència, sinó perquè el podi més natural hauria d’haver estat monopolitzat per l’àmbit literari més publicitat en els new media o a la premsa cultural; la narrativa i, més en concret, la novel·la. El prejudici té encara més gràcia pel fet que jo mateix sigui un lector més natural de textos de pensament que no pas de fantasia literària, la qual cosa indica que, massa sovint, els mateixos amants de l’assaig en català el concebem com un espai necessàriament minoritari, menú habitual de quatre friquis mal comptats. El podi de l’Illa de Maians no és un valor absolut, però trenca aquest prejudici i demostra la bona feina de les tres editorials esmentades, que han parit uns llibres amb una voluntat de rigor, però també d’arribar a molts lectors.
Cal celebrar, en resum, que les editorials independents no es resignin a la compartimentació de l’assaig en tant que suposat caviar d’un Olimp d’entesos. I també cal esmenar la majoria de mitjans de comunicació, que reserven un espai ben minso a la literatura filosòfica, artística o musical del país mantenint el prejudici segons el qual sempre tindrà més claca una novel·leta de tercera que no pas un assaig ben fet. En el cas de Fuster i Viladot encara hi hem d’afegir el fet que parlem de dos autors que són fars indiscutibles de la nostra cultura… però de caràcter massa perifèric per formar part del cànon d’un perfecte del llegidor barceloní. Sigui com sigui, que aquest nou cànon de la meva Illa serveixi per trencar prejudicis, començant pel propi, i també per agrair l’esforç d’extraordinàries editorials d’assaig com Ela Geminada, Fragmenta o Adesiara.
Potser una forma de trencar aquest prejudici àmpliament compartit per tots, dit sigui de pas, seria regalar per primera vegada el nostre Premi d’Honor a un pensador del país. Gent com en Pere Lluís Font o en Xavier Rubert de Ventós el mereixen amb escreix. Opino.
