Dues artistes que no es coneixien d’abans coincideixen en una exposició i provoquen un sisme. Hi ha obres que semblen destinades a trobar-se i a generar, amb el seu contacte, una espècie de fricció topogràfica, com les marededeus trobades, que transmeten tots els seus dons a la terra on germinen. S’haurà de parar molta atenció a l’obra transformadora de Tura Sanglas i Rosa Tharrats, dones d’aigua i d’aire.
Sanglas i Rosa Tharrats, dones d’aigua i d’aire.
Tura Sanglas / Rosa Tharrats: un diàleg artístic
Comissariat: Laura Cornejo
Museu de l’Empordà
Rambla, 2. Figueres
Fins a l’11 de juliol
La simbologia mariana l’estableix la professora Pilar Bonet, estudiosa de la creació en dones visionàries, en un dels textos del portentós catàleg que ha editat el Museu de l’Empordà en lloc del llibret intranscendent que sol ser corrent per presentar artistes joves en un espai comarcal (una comarcalitat, és clar, definida per la seva distància respecte d’una hipotètica centralitat). La coincidència pitagòrica del nombre quatre en les lletres del seu nom i la preocupació comuna per proveir d’imatges remeieres un món malalt, diu Bonet, alinea Tura Sanglas (Ordis, 1992) i Rosa Tharrats (Barcelona, 1983) amb les mares mediúmiques, instruïdes en els secrets de l’alquímia i la mitologia: la primera, que l’autora relaciona amb les dones d’aigua, identificant-se amb la gravetat poètica de les marededeus trobades, pintades amb els mateixos colors que les barquetes dels pescadors, com observava Perejaume; la segona, filla del vent, esdevenint “recol·lectora de natures” i “maga de rituals”, a la manera del drapaire de Baudelaire, que escarbotava entre les escorrialles de la civilització en cerca de tresors.
Hi ha tota una teodicea implícita en aquesta visió de l’obrar de les dones com una forma de mediació entre la natura i l’esperit que no és gaire allunyada, per cert, de la que empenyia Joan Miró a pintar ulls i orelles als arbres. És el mateix impuls, la mateixa cura, amb què Tura Sanglas cobreix d’estrelles la muda d’una serp, o que porta Rosa Tharrats a abrigar una pedra amb una samarreta, justet perquè li quedi al descobert el llombrígol mineral. “Quan pinto, amanyago el que faig”, escrivia Miró des de Mont-roig a un amic a qui detalla el seu procés de treball: “Busco per la cuina coses senzilles, qualsevol mena de cosa, una espiga de blat, unes graelles… i en faig un quadre. Per poder donar una emoció comunicativa a aquestes coses, les hem d’estimar moltíssim.” Estimar la pell d’una serp, estimar una roca esventada. No s’hauria de rebaixar mai el poder de l’amor en l’acte creatiu.
El món que les dues artistes traslladen a les seves peces és el que tenen més a prop. Per una banda, el propi cos de Tura Sanglas, i les flors margeneres i les bestioles de vora casa, a Ordis, i els mobles vells que acompanyava a vendre la seva mare, la pintora Carme Sanglas, per les fires de brocanters. Per l’altra, els teixits i les bagatel·les que Rosa Tharrats ha acumulat al llarg del temps per la seva dedicació a la confecció i la moda a l’estudi de Cadaqués, el mateix que feia servir el seu avi, el pintor Joan-Josep Tharrats, a tocar del paisatge abrupte i ventós del cap de Creus on ara estén aquesta roba perquè hi estableixi un diàleg fecund i esbojarrat. L’empremta familiar hi és ben notòria, encara que sigui vagament inconscient, en la recurrència al pa d’or i els fulls de plata de Tura Sanglas, com en la simbologia cosmològica de la seva mare, de la mateixa manera que les irisacions i transparències dels teixits que escull Rosa Tharrats remeten a les maculatures del seu avi.
Totes dues, però, van una mica més enllà de la poètica de l’objecte, una mica més enllà del desplaçament i la manipulació de coses per fer-los dir alguna paraula fantasiosa i inaudita. En la seva obra, tan diferent i alhora tan afí, hi ha més aviat una apropiació dels mecanismes de l’analogia, molt pròpia d’altra banda dels artefactes surrealistes, per proposar construccions de sentit que no juguen al desconcert, sinó a la reparació i el desvetllament. Laura Cornejo, que ha exercit d’acompanyant activa en el seu paper de comissària, estimulant la creació de peces noves, i escollint i ordenant les que les artistes guardaven al taller per potenciar el magnetisme del contacte, parla d’una pràctica artística arrelada a la vivència, d’un diàleg entre elles que afavoreix “la creació de narratives sobre com les qualitats més sensorials, líriques i subjectives de la matèria apropen l’art a la vida, per via de l’objecte imaginat”. Afegim, doncs, la preeminència d’allò viscut al costat de l’acte d’amor, i tindrem una idea aproximada de la commoció que provoca una exposició com aquesta, organitzada des de la primera peça fins a l’última al voltant d’una gratificant autenticitat.
En efecte, com apuntava el crític Eudald Camps en una ressenya, “tot apunta en la bona direcció”: dues artistes d’un talent fascinant, tant com la seva comuna inclinació a la reserva introspectiva; l’acurada selecció de treballs per part de Laura Cornejo; l’eficient muntatge expositiu de Pep Canaleta, i l’ambiciós catàleg concebut per Àlex Gifreu, dissenyador habitual de les publicacions de la Fundació Gala-Dalí, il·lustrat amb fotografies de gran format de Jordi Puig i, de regal, tres textos del poeta i traductor Gabriel Ventura. Res no és banal, en aquesta proposta que no s’acontenta de descobrir-nos dues joves creadores empordaneses, sinó que les col·loca al centre d’un discurs (aquest és un dels grans mèrits del comissariat de Laura Cornejo) que entén l’activitat plàstica com a transfiguració, sigui d’allò ordinari en meravellós, sigui de l’objecte trobat o construït en una forma pensament que no desdenya l’emoció, i que apunta a unes maneres de fer tradicionalment enteses com a femenines, com ara el reciclatge, la recol·lecció, l’aprofitament i la cura, que han esdevingut el pinyol d’una ètica de la contemporaneïtat.
Cada una experimenta amb el seu propi imaginari, més intimista en el cas de Tura Sanglas, més irreverent i lúdic en Rosa Tharrats, però impregnat en totes dues de traces afectives i un respecte compartit pels processos artesanals. Tura Sanglas, amb una aguda sensibilitat, es diria que feridora per la seva capacitat de concernir-nos, treballa sovint sobre el cos com a matèria d’exploració en unes peces d’una extrema càrrega poètica que apunten, per descomptat, a una consciència de la feminitat, com a Font (2019), el bol ple de llet que adopta la forma del propi pit, o a Exvots (2017), una sèrie de diminuts motlles de porcellana freda de totes les cavitats i orificis del seu cos, des de les aixelles al melic o el plec dels genolls, a través dels quals es construeix a partir dels buits, o en el delicadíssim erotisme de Perquè has vingut (2019), un tors de dona transparent, fet d’organdí, vora el qual reposen, manufacturats amb la mateixa tela, dues flors de doble erecció, femenina i masculina. En d’altres, com Habitances, ha esculpit damunt de pastilles de sabó la urgència del refugi en els moment més durs del confinament al voltant d’una idea esquemàtica de casa que sovint no és més que un receptacle i, sobretot, una obertura: petites catedrals de recolliment.
Tura Sanglas hi ha aportat menys obres que no pas Rosa Tharrats, perquè és de processos lents i l’exposició del Museu de l’Empordà li ha coincidit amb la que també té oberta a Can Mario de Palafrugell, però el diàleg que estableix amb l’obra de Rosa Tharrats és tan estret i ben cosit, que durant la visita a penes es percep cap descompensació. Al capdavall, es complementen fins i tot en el mètode. Si en la primera és meditatiu, d’una manualitat activa i pacient, com la que dedica a dibuixar els efectes de llum filtrats per una finestra de vidre aquós a Projecció (2018), o a descriure les interioritats d’una desena de flors amb una tal obsessió botànica, que les enrareix fins a convertir-les en microorganismes o en genitals, en Rosa Tharrats pren un caràcter potser només aparentment instintiu i fortuït, més arravatat, propiciant la trobada entre el món natural i artificial per mitjà de l’assemblatge de teixits o peces de vestir de segona mà damunt els quals incrusta partícules subversives com petxines, líquens o molsa.
La seva experiència en el camp de la moda (ha estat reconeguda amb tres premis Gaudí per la seva col·laboració com a dissenyadora de vestuari amb el cineasta Albert Serra i ha creat la seva pròpia marca de roba, Crommorc) li ha servit per moure’s amb desimboltura en la manipulació i combinació dels teixits, amb predilecció per oposar textures i densitats que li permeten passar de la fluïdesa a la pesantor, de l’opacitat a la transparència, del visible a l’ocult, per tal d’afavorir associacions inesperades d’uns materials en què l’adherència d’elements orgànics obtinguts del paisatge cadaquesenc o de records rescatats de l’arxiu familiar o dels seus viatges actuen com a dispositius “d’una subjectivitat vinculada a un sentit ocult de la vida de la qual formen part”, com ho expressa Laura Cornejo.
És el cas per exemple de La trama turca (2019), la peça que li ha adquirit el museu, en què una banderola electoral obtinguda durant un viatge a la Capadòcia és travessat per un drap de taula de ganxet, al seu torn cobert per un vel d’organdí. La superposició de capes de significació apareix de manera quasi entremaliada a Peineta (2020), on un tauló de fusta enfundat en unes mitges s’eleva damunt una base que oculta a dins una cotilla i es corona al capdamunt amb un manyoc de molsa. A vegades, s’inclina pels contrastos forts, com a L’esfinx no té cap (2020), una pedra de pissarra coberta, com un tors, d’una samarreta d’un verd àcid que accentua la disparitat dels materials, o a Ulva Lactuca (2018), un bloc de formigó industrial amorosament servit amb un llaç fet amb la roba de coloraina procedent d’un basar xinès, perquè hi ha també una premonició de la bellesa, potser per un cert aire de familiaritat, en allò que és anodí.
L’únic inconvenient, en tot cas, és degut a una bona notícia: el Museu de l’Empordà s’ha decidit a emprendre aquest estiu la seva esperada reforma integral, que afectarà tant l’estructura de l’edifici com el pla museològic, cosa que comportarà haver de desmantellar l’exposició de Sanglas i Tharrats força abans del que era previst: a mitjan juliol, en lloc del 12 de setembre. Serà la fi anticipada d’una de les propostes més interessants de la temporada. Val molt la pena afanyar-se per no perdre-se-la.
