El setmanari ‘El Temps’, la publicació de la qual sorgeix aquest portal, compleix els seus primers quaranta anys d’existència. I ho celebra, entre altres iniciatives, amb una exposició al Centre Octubre de Cultura Contemporània que serveix per prendre consciència de la imponent trajectòria del mitjà, sobretot com a referent periodístic en una llengua i un àmbit complex. Quatre dècades, així mateix, en les quals s’ha donat molta importància a la manera de presentar-se al públic, amb portades, dissenys o tires gràfiques. La mostra permet fer-se a la idea d’aquesta evolució.
Un viatge a través d’El Temps. Quaranta anys de bon periodisme
Comissari: Víctor Maceda
Fins al 31 de maig
Centre Octubre de Cultura Contemporània
València
El resum de la trajectòria d’El Temps es podria fer apel·lant a una premissa bàsica, la de fer bon periodisme tractant els temes amb profunditat, tot i anar en contra del corrent de la immediatesa, la síntesi i la velocitat. La de la revista fundada per Eliseu Climent i Rosa Raga, per la qual el mateix Joan Fuster no donava ni un duro —una pesseta, per ser més precisos—, és una història impensable, la d’una revista que, basant-se en la informació de gestació i digestió lenta, en una llengua minoritzada i un àmbit proscrit, ha aconseguit sobreviure quatre dècades.
La mostra, comissariada per un dels periodistes més veterans del mitjà, Víctor Maceda, repassa aquesta trajectòria periodística, parant atenció a la nòmina insuperable de signatures que han enriquit la revista, del mateix Fuster a Vázquez Montalbán, passant per Montserrat Roig, Joan-Francesc Mira o Isabel-Clara Simó, entre molts i moltes més, figures de primer nivell de les quals hi ha penjades en les parets de l’Octubre alguns dels seus articles més significatius. Un vídeo amb la trobada de la històrica primera redacció, ni més ni menys que amb Miquel Alberola, Adolf Beltran, Fúlvia Nicolàs, Vicent Partal, Vicent Sanchis i Ferran Torrent, és l’altre testimoni del periodisme de qualitat de què parlàvem.

Amb tot i amb això, la mostra també serveix per endinsar-nos en una evolució fascinant, la que fa referència a la manera de presentar-nos al llarg d’aquestes quatre dècades la informació continguda al setmanari. Perquè aquesta és també una història de disseny i humor gràfic, de creativitat, d’una sèrie de llenguatges visuals que enriquien la publicació i tractaven de fer-la més atractiva. Una evolució que es pot apreciar gràcies a la tria de materials que s’ha fet per a la mostra.
De manera oportuna, el panell d’accés a l’exposició, on hi ha el títol, inclou els diferents logotips que ha tingut la capçalera, del mític triangle dissenyat per Josep Hortolà en la dècada del 1980, fins a la sòbria capçalera actual i la seua elegant tipografia. Cadascun dels dissenys, en tot cas, remet a les tendències d’una època. Com passa, evidentment, amb les portades: als inicis del setmanari, el 1984, el recurs més habitual era alguna fotografia amb la qual els dissenyadors d’aquella primera època, com Rosa Albero, jugaven i combinaven amb els titulars. Lina Casanovas, Enric Satué, Joan Subirats, Miquel Benítez o Toni Payà han estat alguns dels dissenyadors d’aquests quaranta anys de portades.

No va passar molt de temps abans que aquest recurs es combinara amb dibuixos, collages, muntatges i altres procediments. En una de les seccions de l’exposició, dedicada a una conscienciosa tria de les portades més destacades de la història de la revista, podem veure com a poc a poc el disseny es va sofisticant, es fa més curós, de vegades incloent elements de provocació —en determinats moments, excessius, després ho veurem—, o jocs d’enginy, com ara mostrant els relleus de poder a la Rússia postcomunista com un joc de matrioixkes. De vegades, l’eficàcia rau en la potència de la foto, com en la portada dedicada a Salvador Dalí, «l’últim geni», o al conflicte del Sàhara. A vegades, es jugava amb la combinació de titular i fotografia per generar un efecte crida: una fotografia d’un bebè pot no dir res, però si al costat se li posava el titular interrogatiu «Tindrà pensió?», ja podia ser una altra cosa. Estàvem ja en la dècada dels noranta i l’evolució estilística és evident.
El segle XXI suposa un altre salt, amb portades que, en moltes ocasions, són xicotetes peces artístiques, no exemptes de provocació, com ara a través d’un fotomuntatge en què Eduardo Zaplana, Francisco Camps i Carlos Fabra semblaven els protagonistes del cartell d’un thriller, pistola en mà. En aquesta línia, també trobareu unes pistoles dibuixant l’esvàstica a propòsit del Cas Panzer. Tot i que la potència de la fotografia, sense additaments ni manipulacions, continua sent un bon reclam: ho veiem en les cobertes dedicades a Marilyn Monroe, d’una bellesa nua i trista, o en una altra per a un tema de salut mental.

En èpoques més recents, han perdurat els fotomuntatges i jocs, alguns sofisticats, altres més senzills, com ara el «Donald Trump» escrit a tall de bigotis hitlerià en la cara de qui va ser president nord-americà. Una bona fotografia, tanmateix, sempre és un recurs de primer ordre: les càrregues policials del referèndum, la València emergent de les eleccions del 2015 o la lluita de Pasqual Maragall contra l’alzheimer són portades molt destacades de la història d’El Temps.
La mostra, amb tot, conté un considerable grau d’autocrítica: en un racó, com si estigueren castigades, hi ha algunes de les pitjors portades de la història d’El Temps amb l’epígraf «Ara no ho faríem». Es tracta de composicions que apel·len directament a la sexualitat —quasi sempre femenina— per captar l’atenció en temàtiques que no ho requerien, com ara en una que parlava de «Canviar de vida» sobre el cos nu d’una senyora en un aparent paradís. Temps, eren temps. Tampoc no passaria el filtre un titular com «Top models, collita 93», amb la fotografia en pose sensual d’una model. O encapçalar un tema sobre el futur del nacionalisme amb una jove atractiva vestida amb samarreta de tirants i el tema «Unitat del poble valencià». En altres casos, era un tema de mal gust: fotografies de persones amb cossos no normatius en la platja, amb jocs de paraules no massa justificats. O una fotografia mítica, però desafortunada de Vicente González Lizondo en una pose grollera a més no poder. Certament innecessari. De vegades, els temps canvien per a millor.

L’estètica de l’humor, l’estètica de l’art
Les portades són un element essencial en la vida d’una revista, fins i tot ja en la fase de digitalització, perquè a més del quiosc, recorren les xarxes. Una bona portada encara crida l’atenció. Però hi ha molts més elements en els quals juguen l’estètica i el disseny. És el cas de les tires i vinyetes còmiques. La mostra, així, serveix per recordar que un mite de l’humor gràfic, José Antonio Fernández Fernández, Fer, va compartir el seu talent en El Temps durant una temporada. Una xicoteta tria de les divertides i molt identificables vinyetes de Fer estan exposades en la mostra.
Com també hi ha una secció mítica, «La gatonera» d’El Gat Invisible, pseudònim de l’artista Salvador Llosà, responsable de captar gràficament l’enfocament humorístic de l’actualitat que recull el setmanari. Entre algunes creacions mítiques, Lizondo-Jaume I a cavall de Rita Barberà, la gallina Zaplana posant un pollet Lizondo —personatges satiritzats de manera prolífica—, Jordi Pujol (Déu) i José Maria Aznar (Adam), connectats bíblicament a la manera de Miquel Àngel.

Per no esmentar una més recent, però que tingué un èxit aclaparador: en la consulta d’un metge vestit de torero, un pacient observa l’històric cartell de la infermera reclamant silenci: «En valenciano, no». Ja en clau més positiva, la muixeranga que representava el primer govern del Botànic, amb Ximo Puig i Mònica Oltra en les posicions de dalt. O Joan Fuster baixant a la plaça de Bous des dels cels disfressat d’Iron Men. Sols són alguns exemples.
Altrament, en una revista, el disseny i la maquetació són importants, però si contenen a més un punt d’imaginació, millor encara. Per a la història, un fotomuntatge de l’antiga líder del PP valencià, Isabel Bonig, simbiotitzada amb la el seu referent polític, Margaret Thatcher. La foto corregué les xarxes com la pólvora. I, certament, a Bonig no li va fer perdre la son. Per ser més exactes, aquella composició li va encantar.

En diferents etapes, a més, els articles de les principals signatures venien acompanyats de petites composicions artístiques per il·lustrar-les, en la línia del que es fa en unes altres publicacions. Poques, tanmateix, tan importants com la col·laboració que es va donar una temporada entre una signatura de primer nivell, com Manuel Vicent, i un artista dels més grans, Andreu Alfaro. Un luxe gairebé asiàtic. Que parla molt de l’ambició amb què s’ha conduït aquesta publicació al llarg del temps.

Una ambició de la qual també naixen els nombrosíssims projectes complementaris i paral·lels, «Els mil fills», es diu en la mostra, publicacions de tot caire, des de revistes d’àmbit econòmic a números commemoratius de les diferents efemèrides del setmanari, passant per projectes com la publicació satírica i fallera Pensat i fet o El Temps d’Art, un suplement que és un antecedent directe d’aquest portal. Revistes en les quals hi havia molt de talent artístic, fotogràfic i de disseny, a través de les quals es pot resseguir també una evolució estètica i també de l’inabastable arc d’interessos dels editors.
Deia Miguel de Unamuno en una carta a Joan Maragall: «Sois como niños. Levantinos, os pierde la estética». Es podria dir que aquesta exposició, i tot el relat que conté, confirmaria aquesta afirmació. De vegades, sols de vegades, ha estat per a bé aquesta perdició.