Llargs o curts, naturals o artificiosos. Una exposició al Museu de les Arts Decoratives de París visualitza l’evolució dels cabells i la seua representació al llarg de la història, de l’Edat Mitjana a Madame Pompadour fins a Brigitte Bardot.
Des cheveux et des poils.
Museu de les Arts Decoratives.
Paris.
Fins 17 de setembre.
La melena lliure i revoltada de Brigitte Bardot, els cabells platinats de Jean Harlow, la perruca d’Andy Warhol, el ros lluminós de Marilyn Monroe o el serrell dels Beatles, pentinats i formes icòniques que han assenyalat la historia de la moda pel que fa als cabells i la seua projecció social. La cabellera pèl-roja de Rita Hayworth en la pel·lícula Gilda (Charles Vidor, 1946) malgrat el blanc i negre de la pantalla s’agita en tot el seu esplendor luxuriós per a turment d’un amargat Glenn Ford.
L’eròtica dels cabells assoleix un dels seus moments més icònics en la pantalla. D’aquesta intersecció entre moda, cabells i societat tracta l’exposició Des cheveux et des poils que aquests dies es pot veure al Museu de les Arts Decoratives de Paris. Com assenyala el text de presentació la mostra reflexiona l’evolució dels cabells i la seua representació al llarg de la història. Un element clau o essencial en la mise en scéne personal portador d’un missatge d’adhesió a una moda, element de transgressió o de rebel·lia, vehicle de diferents significats ja siga una declaració de feminitat, una mostra de virilitat o qüestió de deixadesa.
Una història de moda i aparences amb una forta càrrega simbòlica. Denis Bruna, historiador i comissari de l’exposició assenyala el combat de l’home per domesticar els seus cabells. “A més dels cabells, ha estat sobretot el nostre pèl corporal objecte d’especial atenció”. “Un pèl corporal que hem ocultat o simulat durant molt segles segurament perquè ens assimilava a les bèsties”. L’exposició puntua el paper dels perruquers i estils de cabells que han estat determinants en la construcció del nostre aspecte. L’evolució de l’ofici i el seu paper en els canvis estètics i socials es visualitza a través dels diferents períodes històrics i canvis físics pel que fa als pentinats femenins.
El segle XVIII i l’hegemonia cultural francesa tindrà la seua projecció en els estils de cabells de la cort de Versalles que culminen en la seua versió més extravagant i artificiosa. Els perruquers, com anteriorment els modistes, es converteixen en una professió reconeguda socialment. Entre els noms que destaquen hi ha Leónard, el perruquer de Madame Pompadour que llança la moda dels pouf, pentinats artificials de mides exagerades que incloïen ocells, papallones, branques d’arbres i d’altres vegetals tot dipositat i ornamentat en una perruca de gran altura.
Els vents revolucionaris i els canvis de gustos cap a una moda més natural acabaran desterrant una bona part dels artificis de l’època rococó. Tot i així, en futurs períodes històrics hi haurà un retorn cap aquesta moda més artificiosa pel que fa als pentinats, això si, sense arribar als desgavells i desmesures del segle XVIII. A meitat de la dècada dels cinquanta del passat segle XX el perruquer parisenc Alexandre imposa els seus monyos pomposos, els seus cèlebres chignons mentre l’anomenada alta costura viu la seua última darrera edat d’or. L’actriu i ara princesa de Mònaco, Grace Kelly es converteix en la millor promotora del recargolat estil Alexandre. Una altra actriu, Elizabeth Taylor, oferirà algunes de les més comentades creacions del perruquer parisenc mentre passeja el seu amor amb Richard Burton pels escenaris de la jet society.
El nom d’Alexandre està unit a un altre creador de la perruqueria del segle XX, el polonés Antoni Cierplikowski més conegut pel seu nom professional, Antoine, impulsor de l’anomenat estil Garçonne, el pentinat femení que allibera a les dones del cabells artificiosos i antinaturals en benefici d’un tall curt i masculí. La novel·la La garçonne (1922) de Victor Margueritte, un best-seller escandalós sobre una dona que escapa als lligams morals i conservadors, es converteix en la referència pel que fa al nou i revolucionari model femení. Paral·lelament el triomf de la dissenyadora Coco Chanel i la seua moda més natural i pràctica per a la dona col·labora en el triomf d’ aquesta nova imatge femenina.
A la pantalla serà l’actriu Louise Brooks la principal culpable de la popularitat del nou estil de cabells gràcies a la pel.licula La caixa de Pandora (G.W. Pabst, 1929) i el seu paper de la femme fatale Lulú. Quan Liza Minnelli prepare el seu paper de la cantant Sally Bowles en el film Cabaret (Bob Fosse, 1972) adoptarà l’estil de Louise Brooks i el característic serrell.
Caldrà que passe quasi mig segle per a que un altre perruquer, el britànic Vidal Sassoon li done un altre gir de 180 graus als cabells. Els seus pentinats de tall geomètric acompanyen la revolució juvenil dels anys 60 i la ciutat de Londres com a nova capital de les modes. L’actriu Mia Farrow imposa el seu pentinat infantil i androgin a la pel·lícula La llavor del diable (Roman Polanski, 1968) com havia fet una dècada abans Jean Seberg en pel·lícules com Bonjour tristesse (Otto Preminger, 1957) o Al final de l’escapada (J.L. Godard, 1959) amb el seu recordat tall d’estil masculí. Les relacions entre cabells i cinema, com altres aspectes de la moda, han estat al llarg del segle XX intenses i promiscues.
El model de cabell que l’actriu Jane Fonda exhibeix en el thriller Klute (Alan J Pakula, 1970) en el paper d’una prostituta acabarà esdevenint un símbol de llibertat i rebel·lia per a l’actriu i el seu activisme polític. El cap rapat de la cantant Sinead O’Connor en la dècada dels noranta es converteix en un manifest contra una industria com de l’espectacle i les seues servituds comercials. Paradoxalment l’estil de la cantant acabarà sent copiat per la societat de la moda i la imatge.
L’exposició repassa també l’evolució dels cabells i els cossos masculins. La revolució dels anys seixanta i la cultura hippie tindrà el seu reflex en la imatge masculina que adopta els cabells llargs com a signe de rebel·lia. Les estrelles de la musica pop i rock es converteixen en els seus principals ambaixadors. Una travessia des dels rostres sense a penes pèls de l’Edat Mitjana a l’aparició de la barba com símbol de força i valentia en figures com els monarques Enric VIII d’Anglaterra, Francesc I de França o l’emperador Carles V. Els següents segles fins a finals del segle XVIII, veuran un retorn a les cares imberbes i l’ús de perruques pel que fa a l’estament masculí. Bigots i barbes faran més tard el seu regnat al llarg del segle XIX acompanyats d’una petita revolució pel que fa a les seues cures i atencions estètiques amb l’aparició de tota classe d’accessoris i estris.
El cos nu i pelut de l’actor Burt Reynolds a la revista Cosmopolitan en 1972 en plena revolució unisex apareix com una reivindicació del poder del pèl com a símbol de masculinitat i al mateix temps d’una certa ambigüitat sexual. Cinquanta anys després aquesta relació ambigua entre nu masculí i matèria pilosa es projectarà en els famosos calendaris dels jugadors de rugby francès despullats, això si, convenientment rasurats per evitar qualsevol sospita de mal gust…
