Europa va arribar a la península Ibèrica de la mà dels grecs fa més de dos mil anys. Fundaren Empúries a les platges del sud de la badia de Roses amb la intenció de refugiar-se de la meteorologia del golf i per comerciar amb els ibers d’Ullastret. En uns inicis, es va tractar d’una simple escala en les navegacions exploratòries i de mercadeig que feien, per tal d’aixoplugar els vaixells en les seves navegacions. De fet, la paraula que deriva d’Emporion és Empordà, que vol dir ‘mercat’.
Dos mil anys després, al segle XVI, va sorgir un barri pescador de la població de Sant Martí d’Empúries, que van anomenar l’Escala, nom que fa referència a un refugi de barques. Així doncs, Empúries i l’Escala es fundaren com a abrics marins contra la climatologia diabòlica del golf.
L’Escala té un paisatge feréstec, a peu de l’aspre Montgrí. I un clima molt dur a l’hivern. És l’única població del litoral del país oberta al nord, davant per davant de la imponent i gegantina gelera que és el Canigó. Població exposada, doncs, als embats de la tramuntana ferotge i assotada per totes les fúries del golf. Vents incessants del nord, el vent del Canigó — el canigonenc—, o els vents glacials de la Provença. La terra, al seu torn, és pobra, i el mar roman inabastable durant setmanes i setmanes. No és estrany, en conseqüència, que aquesta terra eixuta i esquerpa donés el fruit literari que porta per títol Solitud, escrita per l’escalenca Caterina Albert, més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català.
Els pescadors de l’Escala van perseverar en aquell indret tan rude perquè el golf era un gran viver de peix, i quan la sardina o l’anxova —seitó—, es deixava agafar, compensaven tots els mals tràngols. Una tradició ha persistit a la zona. Des de les factories de peix de la neàpolis d’Empúries fins a les modernes fàbriques d’anxoves, s’ha mantingut aquest coneixement mil·lenari.
L’any 1997, coincidint amb els tres-cents anys de l’Alfolí, l’antic dipòsit reial de la sal que arribava per mar a l’Escala des de les salines d’Eivissa, el delta de l’Ebre o Torrevella, a Alacant, va néixer la Festa de la Sal, per rememorar els orígens pescadors i saladors de la població. Amb la festa consolidada, la Generalitat la va declarar Patrimoni Festiu de Catalunya.
Aquesta jornada tant salada se celebra a la platja de l’antic port, a mitjan setembre. Acabada la pesca del sardinal, les famílies de pescadors anaven a vendre el peix a les platges de la costa i començaven els preparatius de la verema.
La celebració mostra la vida quotidiana dels pescadors com són els oficis, les danses, les cançons i la cuina, recreats per més de dues-centes persones vestides amb indumentària de principi del segle XX. La diada prossegueix amb l’arribada del vaixell de la sal. I culmina a la nit amb l’apagada de la llum elèctrica quan entren les barques amb les veles il·luminades com a senyal de bona pesca. Després bé sopar de germanor i ballaruca.
La música popular hi és present amb havaneres, cançons de taverna, cançons dels jocs de la mainada. Interessa especialment el Ball de Nyacres, que són unes petxines de mar que fan de castanyoles. I l’espectacular Ball del Drac, on un ballador duu una teia encesa a la boca amb l’objectiu d’encendre la que duu el darrer ballador penjada al paner.
L’escenificació de la vida pescadora es concreta amb la sortida de les barques de sardinals, les venedores de fruits secs, la taverna i el joc de la botifarra, la desmallada del peix, cuinar el suquet, l’encant o subhasta, les peixateres, jocs de mainada, el mestre d’aixa i el calafat, el barriler, el so dels corns marins, l’avarada de les barques, estendre i plegar el sardinal, el nansaire, el cisteller, enllestir palangres, les sargidores de xarxa, els descarregadors de sal i força d’altres feines tradicionals.
La sal era un producte culinari clau per conservar el peix blau. Des de l’Alfolí, es distribuïa als pobles del voltant. I va originar la indústria més genuïna de l’Escala: la salaó d’anxoves. Amb la salaó, els aliments reforcen el gust, es deshidraten i se’ls hi eliminen els bacteris, protegint el peix de la corrupció i fent possible la conservació.
L’Escala havia estat un punt estratègic important en les rutes del comerç de la sal a la Mediterrània. I continua sent un productor i exportador d’aquesta delícia del mar que és l’anxova. Una qualitat que és reconeguda internacionalment.
A la mateixa població, a la ronda del Doctor Jesús Maria Isern, entre el Port d’en Perris i la Punta, davant el mar, hi ha el monument dedicat a la dona del pescador. Es tracta de l’escultura d’una dona batuda pel vent, amb dues criatures arrapades, mirant amb l’esguard perdut cap a l’horitzó, tot esperant l’arribada del seu home. Col·locada l’any 1991, és una obra de Xavier Vila Mitjà, nadiu de la població, promoguda per la confraria de pescadors i l’ajuntament de l’Escala. Ens parla del neguit del mar en temps en què la pesca tenia vernissos homèrics.
En l’època romana, la sal era tan valuosa que, els pagaments als funcionaris públics, es feien en paquets de sal que, després, s’empraven com a moneda de canvi. La quantitat de sal que cobraven, rebia el nom de salarium, d’on va derivar més tard la paraula ‘salari’. Empúries va ser també ciutat important romana, ben a prop de la ciutat de la sal, l’Escala, on Europa aterrà per primera vegada a les nostres terres.
