General

Festival 10 Sobre 10: quinze minuts abans del llançament

Dissabte 10 de desembre, les 16.43 hores. A la Casa Musical, al barri de Sant Jaume de Perpinyà, les parets de cairons es reenvien l’eco de les furgonetes i dels tècnics. Darrere les pallisses de ferro i de fusta s’amaguen ‘foodtrucks’, barres sobre rodes, escenaris i terrasses de cafè acolorides. Sense cap dubte, el festival cultural, musical i audiovisual 10 Sobre 10, un referent nord-català, està a punt de començar.

Cap Canaveral:

Arribo d’improvís, les mans enfonsades a les butxaques per protegir-me un poc d’aquesta tramuntana hivernal. En Raph Dumas em veu, entre els dos vigilants que guarden l’entrada. Em convida amb la mà a contornar les barreres. Malgrat la seua simpatia habitual, sento partícules explosives que floten a sobre de l’ambient prefestivalenc. Queden menys d’un quart d’hora abans que s’obrin les portes del festival. Entre tota aquesta gentada que s’activa, ens creuríem a Cap Canaveral. Si no és pas un coet que està a punt d’enlairar-se, sembla ser una màquina encara més gran. Ho atesten els cables que són brancats a correcuita, les línies elèctriques tesades per acròbates i bàrmans que aixequen les barres al mig de l’arsenal. Després de dos anys de pandèmia, i d’un nou èxit amb l’edició estival del 2022, el festival nord-català 10 Sobre 10 torna a exhibir-se. Per aquesta nova temporada, s’ha triat un espai d’excepció, al cor del batec cultural perpinyanès.

Cinc minuts abans de l’obertura.

La Casa Musical, centre cultural de la capital rossellonesa per excel·lència, sembla haver-se transvestit el temps d’un mes, fins al punt de canviar-se de nom. Un cartell lluminós senyoreja sobre les antigues parets militars: La Casa de Nadal. Aquest nom transcriu l’últim repte de la colla dels festivals 20 Sobre 20, a l’estiu, i 10 Sobre 10, a l’hivern, en col·laboració amb els regiments artístics que ocupen les casernes de la Casa Musical. El centre cultural va elegir el vell arsenal i l’església dels Carmelites als anys 1996. Allà, s’hi atropen classes de hip-hop, cursos de rumba catalana, l’Institut cinematogràfic Jean Vigo i tot el rebombori de professors de música, de ball, de cant, i llocs d’expressió d’art contemporani, popular i de carrer. Naturalment, el festival l’ha triat per acollir el seu niu temporal, del 10 de desembre fins al 10 de gener.

Darrers preparatius.

El Raph em convida a seguir-lo a dintre de les galeries de les antigues cavallerisses de l’Arsenal. Les amples sales s’han convertit en espais d’espectacles, en botigues efímeres i en estudis de ràdio en directe. Segueixo la nuca d’en Raph com la càmera d’en Scorsese seguia la d’en Ray Liotta en la pel·lícula Un dels nostres: evitant els tècnics que corren i que ens passen a prop, atrapant les mans i les galtes que hom m’ofereixen per saludar-me, passant sota el material elèctric transportat entre les sales. Penetrem la sala major, convertida en sala de representació, entre un escenari i una barra. A l’esquerra, una botiga concentra tot un basar vintage d’aparells musicals i discos, vinils, roba, cartells, i altres productes que no aconsegueixo a identificar. Sobre l’estrada, un grup jazzy toca les seues primeres notes.

El Raph els hi fan cara, a baix entre les cadires: “Nois, teniu 10 minuts per acabar d’assajar”. El trompetista baixa el seu instrument: “Però encara no hem començat”. Un home s’exclama: “Ep! Obrim d’aquí a deu minuts! Sigueu preparats”. Sento el soroll de les bombes a cervesa que es branquen a sota dels taulells. Uns mobles mòbils són amagats darrere les cortines de la sala d’espectacle. Al centre, com un estranger, miro tota aquesta gent que s’activa. Sense saber ben bé què fer, em recolzo sobre un petit piano elèctric, avergonyit de la meua inèrcia. El Raph ell mateix m’ofereix l’oportunitat de donar la cara: “M’ajudes?” em pregunta, i agafant el piano negre: “Em segueixes? El posarem a cobert”. “On és a cobert?”, li pregunto. “Encara no ho sé”, em contesta.

ültims assajos.

La Fiat Blava

Les 17.52 hores. Atrapem l’instrument i comencem a travessar les sales, fins a tornar al pati central. Al llindar de la porta, la dona que vigilava l’entrada fa una estona arriba i agafa en Raph: “Hi ha una Fiat blava que bloqueja l’entrada. El camió dels músics no pot passar”. Una frase repetida d’un clam: “ALLO! Qui té un cotxe Fiat, de color blau?” Els tècnics i els quants músics de la sala major s’aturen i suspenen la seua activitat: “Nop” contesten uns quants. “Et trobaré el propietari” assegura en Raph. Sortim de la sala major i penetrem al patí. Ara, els treballadors semblen abelles boges al cor del rusc.

Caminem a petits passos ràpids, el piano obstruint les nostres gambades. Passem davant d’una furgoneta, carregada pel cuiner oficial de l’esdeveniment i un altre home fort. Aixequen sense dificultats una nevera: “A polit a l’esquena nois”. Deixem el piano i els ajudem: “És vostra la Fiat blava a l’entrada”. Davant de la resposta negativa, continuem el periple del piano. A prop del recinte de l’antiga església dels Carmelites, esventrada a la Libération el 1944 pels alemanys, miro les altes estructures de ferro. Endevino el projecte, però innocentment pregunto per la seua utilitat. Com si no fos res, el Raph em diu: “Una escola de circ vindrà a fer representacions”. Amb una temperatura que apropa els -2 graus patits, imagino els acròbates saltant d’un seient a l’altre, a més de 6 metres d’altura. Docs tècnics fan passar cables a sota els relleus de ciment: “És vostra la Fiat blava a l’entrada?”.

El pati abans de l’arribada del públic.

Penetrem una petita sala, a prop de la reservada a les projeccions cinematogràfiques de l’Institut. Dues taules per punxar reservades als discjòqueis, una petita barra semicircular que recorda la d’un speak-easy estatunidenc dels anys 1930. El Raph m’explica en monosíl·labes, per guanyar temps: “Un espai de festa. Sala de ball per punxar, una barra…” Col·loquem el piano a prop d’una paret, abans de tornar a sortir. A sota les galeries, el Raph passa només el cap per una porta mig oberta: “Ei, algú aquí té una Fiat blava aparcada davant de l’entrada?”. Tornem a sortir, jo sempre enganxant-li les soles. Torna a saludar unes quantes persones, intercanvia detalls tècnics amb altres. Passem davant l’estudi radiofònic, a on es gravaran les emissions quotidianes del festival. La ràdio Arrels, ràdio pirata nord-catalana que difusa únicament en català, s’ha convidat a l’esdeveniment.

Les converses es puntuen de la pregunta final, aquesta per conèixer el propietari de la damnada Fiat blava. Entre les cadires de la terrassa exterior, jo pregunto encara pels detalls, designant una estructura de fusta: “És el nostre arbre de Nadal, i al costat, una terrassa seca de fusta”. Bufa un moment, un rumor es fa sentir darrere les reixes de l’entrada. “Ens fem una cervesa?” em pregunta. “T’acompanyo”. Crida al Laurent, l’habitual cambrer del bar Tet, al barri del Vernet, més al nord. Reconec la majoria de la junta del bar de l’avinguda Torcatis, que ha tancat les portes el temps del festival per ajudar al 10/10. El Raph li llança una gorra negra, amb el segell del festival sobre el front. Dues cerveses servides en gots reutilitzables pintats dels colors de Catalunya Sound, la productora musical que ha impulsat el festival itinerant d’ençà de la seua creació, el 2017.

Alea Jacta Est: les portes s’obren i el públic penetra els llocs. S’aixeca un foc entre dos camions per les torrades, les llums s’encendren. N’aprofito per eclipsar-me, deixant l’espai de la barra als tècnics que, en aquest moment, no poden fer res més. A l’interior de la sala major, es pot sentir la veu del Tato Garcia i el grup Kaloomé. Dissabte 10 de desembre, 17.18 hores. Primera nit d’estrena del festival 10/10.

La barra mòbil.
Louis Dagues
Graduat en Història, Civilització catalana i Cooperació europea a la Universitat de Perpinyà. Curiós de tot i de tots, sempre ha desitjat entendre el seu territori i la seva societat, en una recerca perpetual d'identitat.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close