Max Wyse a la galeria del FILAF
Del 15 de setembre al 5 de desembre de 2021
Galeria del FILAF (plaça Guetry, Perpinyà, França)
www.maxwyseart.com
«Si les portes de la percepció estiguessin netes, tot se’ns apareixeria tal com és: infinit. Perquè l’home s’ha tancat en si mateix fins al punt de contemplar-ho tot a través de les estretes bretxes de la seva cova». Aquesta coneguda cita del poeta anglès William Blake introdueix clar i net les imatges de Max Wyse.
L’artista ens ofereix unes superfícies dibuixades que s’obren a mons on la representació de les coses no sembla euclidiana. Infinits, repeticions, cada imatge sembla ser la cara d’un hipercub, una forma geomètrica que actua en diferents dimensions espacials. Molt més enllà del que ens permet la nostra experiència diària, un sistema espacial en tres dimensions. Les matemàtiques ens permeten projectar un nombre superior de dimensions, però la seva percepció queda fora del nostre abast. Excepte en l’obra de Max Wyse, que a través dels seus dibuixos dona vida a les paraules de Nicolas de Cues sobre la infinitat de l’espai: l’univers és un cercle on el centre es troba arreu i la circumferència no es troba enlloc. Si la realitat i les seves ombres són la nostra cova, de quins mons provenen aquests objectes reals que l’artista ens mostra?
Max Wyse presenta a la galeria del FILAF dues sèries de dibuixos, una en blanc i negre i l’altra en tons pastel. Els formats quadrats recorden immediatament una portada de disc de vinil que sembla provenir de la música electrònica o psicodèlica. Els patrons es repeteixen, es reformen, es reutilitzen, semblants de terres i parets contenen aquests mons en si mateixos. Aquests collages dibuixats distribueixen ritmes heterogenis, activen el simbolisme al·lotròpic en tantes direccions com pot acceptar la percepció humana. Es perd l’equilibri i l’orientació trontolla. Segurament hem d’utilitzar l’obra d’Herbert Bayer, que a Fundamentals of Exhibition Design (Inclusive Picture of All Possibilities, 1937) desenvolupa les possibilitats de visualitzar imatges en un espai, per apropar-nos a l’obra de l’artista.
Max Wyse conserva dels seus anys de música electrònica un gust particular per l’essència mateixa d’aquest gènere musical, la mostra. En construir els seus dibuixos repetint, deformant i distorsionant imatges, línies de fuga, avança sobre la marxa, guiat per l’únic camí ja iniciat, com una actuació improvisada. De les raves i els warehouses que feia a Vancouver fins al seu estudi de Perpinyà, les mescles que produïa han canviat de mitjà i de temporalitat. S’han estès des d’unes poques hores a unes poques setmanes. El seu ús de la imatge deriva de la seva pràctica musical. Com una recerca del moment d’èxtasi, l’artista sembla treballar fins a un moment de dehiscència, on l’inconscient sorgeix, lliure, al costat del conscient en la pràctica. Aquest moment, anomenat Einfall en l’anàlisi freudiana, és allò que sorgeix, allò que ve incidentalment quan el discurs s’allibera de les limitacions i de les censures tant del món exterior com del món interior. Ens dona accés a uns mons complexos i densos. Cada dibuix sembla gairebé múltiple, com una matriu fractal en què es repeteixen formes, figures i punts de fuga. Les seves composicions l’apropen a artistes com Martha Rosler (Bathroom Surveillance, o Vanity Eye, 1966-1972) o Eugenia Loli (sèrie «Three minutes to nirvana», 2013).
Ens podríem preguntar si practica el seu dibuix amb els filtres d’autovisió de Karl Gerstner (1962-1963) o si se submergeix en uns minuts llargs de Stephen Beck (Video Weawing, 1976) abans d’inclinar-se sobre el full. Perquè quan observem els dibuixos de Max Wyse, ens atrapa una sensació de vertigen, i com més penetrem en aquests plans entrellaçats, la relació entre l’escala i les perspectives encara desconcerten més l’oïda interna. Com una trobada en un viatge al·lucinant entre Hans Vredeman de Vries i M. C. Escher (Another world II, 1947). Les visions s’anul·len o es responen entre si, donen a un lloc una estabilitat diferent que a un parpelleig al costat. Ens perdem, ens trobem, al peu d’un llimac, entre els braços d’un flamenc rosat. Naveguem per un vídeo de Peter Callas (Night’s High Noon: an Anti-Terrain, 1989), al Global Groove de Nam June Paik (1973) o en alguns espots de MTV dels anys vuitanta. Busquem la presència de Don Juan, perquè aquesta travessa visual s’acosta molt a un viatge amb l’herba del diable descrit per Carlos Castaneda o un viatge amb mescalina amb Aldous Huxley.
A les obres en blanc i negre, l’ús d’un retolador negre de punta fina recorda els còmics, aquestes làmines llestes per acolorir que tant agraden als col·leccionistes. L’obra de Max Wyse podria situar-se en el centre d’una combinació entre la psicodèlia de Jean Giraud (Moebius) i les arquitectures de François Schuiten. La relació repetitiva, densa i estroboscòpica amb la línia es fa ressò dels dibuixos fets amb tinta xinesa de Nicolas Aiello (Melancolia, 2015). Els tons pastel dels dibuixos en color no defineixen la relació amb el temps, i barregen en una pinzellada gairebé cinquanta anys d’influències pictòriques amb un aspecte descolorit.
No obstant això, el vessant estètic de l’artista el porta molt més enllà que un simple viatge hippy, i fins i tot al contrari perquè readapta un pop art condimentat d’electro dels anys 90. Però l’artista porta el principi encara més lluny en apropiar-se i capgirar el principi de la música concreta aplicada a les imatges. Pren imatges reals i les porta a les seves reinterpretacions i als seus muntatges. L’art de la mostra està format per extractes de revistes, imatges recollides per a l’ocasió, de vegades posades en escena, després de ser reelaborades mitjançant el dibuix. Això és el que li dona aquest toc especial, mentre que les eines tecnològiques li permetrien dur a terme els seus treballs en una lògica més productivista, Max Wyse tria la part viva i fràgil de la pràctica artística. Aquest aspecte es nota especialment en les obres en color, que es podria pensar que han sortit d’un taller de serigrafia. Aquesta representació és possible per la tècnica utilitzada, l’artista pinta cap per avall sobre plexiglàs i després col·loca aquesta placa sobre un suport de fusta. És en el detall on apareixen les pinzellades pròpies d’una realització manual. Els traços, alguns accidents, les variacions colorimètriques, petits instants sobre la superfície del dibuix que ens recorden el treball artesanal i el diferencien de qualsevol fabricació mecànica o mecanització. Aquesta invitació a explorar un traçat fabricat és eminentment captivadora mentre naveguem a gran velocitat per aquesta famosa tercera revolució industrial.
L’exploració dels mons multipolars i fabricats de Max Wyse es fa sentir com un visionament de Malice in Wonderland (Vince Collins, 1982) o de la Montagne Sacrée (Alejandro Jodorowski, 1973), un flux continu de patrons simbòlics que envaeixen la vista i l’esperit. El retorn a la realitat, si és possible, requereix un període de readaptació, de reaprenentatge, com un retorn a les ombres.
Artiste. Il a enseigné et dirigé la pédagogie aux Beaux-arts de Perpignan et est actuellement enseignant-chercheur l’Université Paris 1 Panthéon Sorbonne. Il développe une thèse sur les relations anthropologiques entre arts, sciences et images. Il a participé à différents groupes de recherches (Art&Flux) et différents colloques universitaires. Il a participé à différents commissariats collectifs d’exposition d’art contemporain (CAC Walter Benjamin, Musée Rigaud). Ses travaux ont été exposés dans différents lieux tels que Paréidolie, Drawing Room, Arts on Paper, MRAC Sérignan, Galerie Thaddeus Ropac, Galerie Michel Journiac, SWAB, Jeune Création, etc… Son travail est présent dans différentes collections particulières, comme la Col.leccio Civit ou la Fundacio Bassat.