El 1984 l’Estat espanyol havia proposat molts monuments per a ser declarats Patrimoni de la humanitat. D’aquests la UNESCO només en va triar 7. I tres d’ells eren d’Antoni Gaudí: el palau Güell, la Casa Milà i el Parc Güell. De 7, 3. Era tan important Gaudí dins de l’art universal?
“Estranya plasticitat biològica”, “membranes fluctuants”, “collages grotescos” “bellesa infantil”, “colors màgics”… Tot això i més ens pot venir al cap quan passegem per un parc únic, amb “encant”… El Marqués de Lozoya, un gran, ranci i adust historiador de l’art, escrivia en la seua Història de l’art hispànic: “El parc és un museu d’extravagàncies i deliris”… “El Parc construït a Madrid i a l’any 1900, és simplement inimaginable”. La frase és d’Eduardo Rojo, nascut el 1936 a Madrid, arribat a Barcelona el 1976, i que descobrí la ciutat i el país a partir d’aquell moment”. Possiblement, el Parc Güell siga la superfície patrimonial del món amb més guiris per metre quadrat, al costat dels Museus Vaticans. Impossible fer una foto sense gent, a no ser que t’obrin el parc per a tu.
Antoni Gaudí és molt més que un arquitecte perquè ell sol –amb l’ajuda potser d’alguns altres genis molt menys visibles pel gran públic– va crear un estil estètic que va impregnar les parts més visibles d’una geografia urbana i d’una societat. Potser com el rock and roll, el Modernisme català no era només un estil estètic: era una cultura, un estil de vida. I va convertir un estil estètic integral en la manera moderna i innovadora d’expressar-se un poble, que creà una arquitectura pròpia, identificable, única, irrepetible en el temps i en l’espai. El Modernisme català és una marca corporativa única, moderna, original i universal. I gràcies en gran part a Antoni Gaudí.
Algú ha definit el Modernisme com a sinònim de “vida”. La vida mateixa portada a la literatura, la pintura, l’arquitectura, les arts decoratives, l’excursionisme, la política, el futur, el maquinisme, la modernitat. La Vida a finals del segle XIX i principis del XX. El Modernisme és Rusiñol i els seus textos, és Verdaguer –lletraferit, galant, sacerdot i exorcista- és la transcendència de mossèn Colell, és Torras i Bages, és el somni de Maragall, és l’excursionisme, és la “Lliga” de Prat i Cambó… El Modernisme a Catalunya naix on un col·lectiu de gent –transversal i multidisciplinar– havia conservat un patrimoni i els intel·lectuals el van convertir en punt d’excel·lència i punt de partida per a expressar la modernitat i situar-se així en la lliga que jugava a Europa, industrial, moderna i en agonia.
Quina és la societat que permet el naixement d’un Gaudí? Mecenes que paguen la seua manera d’expressar-se construint, perquè potser volen ser “únics”, diferents del veí. Alguns, però. Un col·lectiu de gent que té ganes de conèixer el seu passat, de recuperar un pretèrit amagat, reprimit, que passeja les muntanyes, els volcans i els rius. I el “park” Güell és un poc tot això. El park no és només un homenatge als parcs residencials anglesos. És la solució que Gaudí va trobar per a solucionar un problema: els registres oficials li impedien registrar el nom en català: ell volia posar-li “Parc Güell”. El poder l’obligava a posar “parque”. I Gaudí va tirar pel dret: “park”, ben global i modern.
El parc Güell és un somni? En principi, havia de ser una ciutat-jardí preparada per a 60 xalets, cadascun de 1200 metres quadrats o 30.000 pams catalans. Un parc inspirat en part amb el Parc de la Fontaine de Nimes fet per Maréschal el 1744, pensat per a formar part d’una urbanització . De fet, era una urbanització. El promotor va ser Eusebi Güell, un home riquíssim que volia fer-se més ric encara venent casetes als afores de Barcelona. El concepte era atractiu, exclusiu, modern, ple de distinció, un punt extravagant… Una urbanització moderníssima. Però que va fracassar. Perquè Barcelona estava a punt d’incendiar-se. Hi havia conflictes socials, anarquistes, governs inflexibles, empresaris abusadors…
Des de fora, dues casetes que semblen de dolços. La de l’esquerra amb una torre coronada per una creu de quatre braços. La de la dreta, la casa dels porters, rematada per una amanita muscàrida. Volia dir que Gaudí es fotia aquest bolet al·lucinògen? No necessàriament. Davant, una escala que ascendeix fins arribar a una font que esclata en colors i insinua formes que encara l’ull humà no pot definir. Un cap de serp al davant d’una senyera i al costat d’una figura ondulant no identificada, com un drac, un llangardaix fet de trencadís hipnòtic. Que vessa aigua a una peça ceràmica, una mena d’omphalos, un “melic” primigeni, un crisol “original”… Segons alguns, el conjunt de l’atanor i el llangardaix representaria la totalitat dels Països Catalans, des de Nimes –darrera ciutat feudatària de la Corona d’Aragó, al Llenguadoc– fins a les comarques més meridionals del País Valencià. Si observem des de dalt el conjunt d’aquestes siluetes juntes, ens fa la sensació de veure el perfil dels nostres territoris, de nord a sud… Per a uns altres el llangardaix és un transsumpte de Pitó, guardiana de les aigües subterrànies. Com podeu observar, el relat del parc es multiplica i dona la possibilitat de somiar amb ell, de viatjar a l’antiga Grècia, a Delfos, a Atenes, al mig de la Mediterrània, als claustres medievals…
Al fons, un temple amb columnes dòriques desplaçades. I a dalt, fent de coberta un sostre ple de clenxes aquoses policromes formades per milers de trossets ceràmics vinguts de Manises. A la dreta, el garatge per a cotxes de cavalls per a mil·lionaris, fet de pedres irregulars. A l’esquerra, el pàrquing d’Eusebi Güell, el promotor de tota aquesta bogeria. I sobretot això, el cel. Per tots els costats, tanques coronades de ceràmiques roges i blanques, on de tant en tant llegim Park/Güell. Dins de cada P hi ha una estrella de 5 puntes.
A partir d’ací comença el festival de números màgics: pugem les escales amb tres trams d’onze esglaons (33), 86 columnes, un 14 perdut… Gaudí sembla que juga amb nosaltres i ens mostra el número 5: cinc puntes d’estrella, 1+4… Mentre pugem l’escala apareix un encoixinat renaixentista cobert amb ceràmica de Manises. Per tot arreu, cercles rojos amb una creu. Prop d’allí el temple-mercat, un homenatge al temple dòric grec per excel·lència: el Partenó, un Partenó deconstruït. A la part de baix, coincidint amb tota l’extensió del temple, un gran dipòsit d’aigua….Són les emergències de l’aigua que sortiria sobirana de les entranyes de la terra, perquè damunt a l’espai de construcció del parc, hi havia un naixement d’aigua termal. Al sostre d’aquest temple, els famosos mosaics de Jujol, algun amb un polp: un homenatge a la Creta de Minos.
Aquest parc s’avança a tots els moviments artístics del moment: és 1907 i Kandinsky encara no ha mostrat la innovació de la seua obra abstracta… Als voltants restes de la fracassada urbanització: camins coberts, galeries d’aspecte romànic… Aquest parc és el deliri, un escenari digne d’un film de ciència ficció… Dins d’aquest ambient que podria crear-se amb la ingesta d’algun tipus de fong, apareix una columna on hi ha una portadora d’ofrenes egípcia, deformada per una restauració discutible. A l’altre costat del temple hi ha la casa on visqué Gaudí, el viaducte gòtic, unes escales que ens porten al passeig-eix de la urbanització, amb unes esferes escampades per terra: és el rosari en escala amb què Gaudí resava cada dia, al capvespre. Més viaductes: el barroc, el gaudinià… tot el conjunt és com un festival pirotècnic en pedra. I al cim de tot, al Turó de les tres creus, un homenatge als Països Catalans: sobre la part més alta i seguint la tècnica de la pedra en sec, s’alça un cercle pla on col·loca un talaiot menorquí. La pedra en sec: una tècnica constructiva que a les nostres terres dona cases, casupes, catxaperes, borges, marges que delimiten trossos de bancals.
Aquest indret es transforma en mirador, en una mena de mont Tabor o de Gòlgota. Gaudí pensa el parc com una entrada al paradís. I des de dalt de tot hi ha una visió de la ciutat i la mar extraordinària. La gent no cau del lloc d’observació gràcies a una tanca sinuosa que potser siga una de les aportacions mes genials de l’obra. Una serp d’obra feta de ceràmica ajuda a compondre la visió d’un organisme viu, ple de formes biològiques. Si baixem, i en la direcció del Carmel, trobem les bancades ondulades en trencadís, perfectament ergonòmiques… De fet, aquell banc ondulat és una obra clau del modernisme universal: com una gran onada de la mar feta pedra des de la qual es veu la Mediterrània. Gaudí va demanar a un obrer seure per aplicar la forma del cos per als bancs. –Seu que jo dibuixaré el teu perfil. Així farem el banc. Diuen que va dir Gaudí un capvespre a punt de plegar. Amb aquesta acció els seients amb trencadís són ergonòmics. Anys abans que els estudis de cadires de la Bauhaus. Nosaltres som així, ondulants, resilients, pragmàtics, resistents ferms, flexibles… i per què no, pirotècnicament cromàtics.
En 2 anys i dos mesos, 14 obrers, paletes, artesans i creatius, treballant de sol a sol, van fer el parc. Això és eficàcia i eficiència. Gent gran –d’edat provecta, per entendre’ns- aportant a la humanitat una de les meravelles… de la humanitat. I un home amb el seu cul, mostrant la practicitat del mestre. Però tota aquesta col·lecció d’originalitats i d’idees, tot aquest deliri, tota aquesta “modernitat” eixelebrada…va anar virant al gris… Un procés de “descatalanització” s’inicià a partir dels anys 20 del segle XX, però el parc Güell ho va fer abans.
El park va començar a perdre la seua personalitat progressivament a partir del 1902, a conseqüència dels fets que van fer de Catalunya un problema per als polítics espanyols: les vagues, els anarquistes, Lerroux, la Lliga, els obrers, la patronal, la burgesia… La catalanitat no era ben vista pel govern central. Encara que en algun moment, aquest recinte es convertí en el talismà del projecte identitari: potser el colofó va ser el 1906 quan ací se celebrà la festa final del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El parc com a modernitat, com a llenguatge específic d’una cultura que volia obrir-se al món a principis del segle XX, representava en pedra i ceràmica l’esperit de tots els constructors d’aquest projecte: i ara, al final d’aquest article, tornem a trobar al Parc Güell les presències d’Aribau, Almirall, Milà i Fontanals, Verdaguer, Collell, Aguiló, Fiter, Guimerà, Maragall… Però Güell es va deixar comprar… perquè el 1909 va aconseguir ser comte per nomenament del Borbó.
La importància del Park com a símbol, com a singularitat magistral estètica integrada, va desaparèixer. I va passar a ser…un jardí. 20 anys després, la dictadura del general Primo de Rivera va dur a terme una política sistemàtica d’anorreament de la cultura catalana. Un dels primers moviments va ser eliminar les quatre columnes que Puig i Cadafalch havia aixecat per a simbolitzar els quatre pilars dels Països Catalans. Aquestes volien ser un element simbòlic el 1919 per exaltar l’obra de modernització i de reconstrucció nacional que duia a terme la Mancomunitat de Catalunya i que havia de culminar amb la celebració d’una nova exposició internacional dedicada a l’electricitat. Representaven –amb una cúpula– el passat grec i romà de la nostra cultura i alhora, feien un homenatge al llegat ibèric. El projecte es deia Iberona i volia mostrar la modernitat i l’europeïtat de la Mancomunitat de Catalunya. Però no va poder ser. L’exposició es va transformar i es va espanyolitzar a través de la direcció del marqués de Foronda. La iniciativa canvià d’objectius i de noms: ara es diria “El pueblo español”. La dictadura de Primo de Rivera va relegar els postulats noucentistes moderns i Franco va arribar a desposseir del títol d’arquitecte Puig i Cadafalch.
Aquesta meravella estranya, producte d’un somni, continua ara mateix sent un dels elements més evocadors, estranys i atractius d’un món on se sentien els batecs dels telers, el dringar de les monedes, les rodes dels carros de cavalls i les amenaces de bombes anarquistes i de veus amables com la del militar Weyler, que envià l’exèrcit a sufocar les vagues. Curiosament, els enemics dels “ciutadans de bé” barcelonins van passar a ser obrers i revolucionaris. S’enviaren fons secrets del Ministeri de Governació per crear la divisió de la classe obrera i sembrar discòrdia entre el catalanisme. De manera que els burgesos preferiren l’èxercit d’ocupació com a mal menor que l’anarquia i les bombes. Els sona?
Ara mateix, un altre exèrcit “d’ocupació” relativament pacífic deambula per tots aquests espais: els ramats de turistes que omplen la superfície d’un dels llocs més màgics i profanats del nostre país, que resisteix ara i per sempre, l’invasor. O no.
