General

Genealogia emocional d’una emergència

El Grup Enciclopèdia, a través del seu segell Univers, publica l’assaig ‘Art emergent: La collita i el viatge‘, del crític d’art i comissari David Armengol (Barcelona, 1974). Un itinerari experiencial a través de les pràctiques artístiques dels darrers trenta anys a Catalunya, que ens aproxima a una genealogia inèdita del context artístic contemporani.

Recordo sentir en una ocasió a Martí Manen dir que un dels defectes del nostre context artístic és l’absència de relats genealògics: narracions sobre l’art d’avui que ens permetin llegir-lo des d’una mirada dilatada i transgeneracional, a través de les seves constel·lacions, travessos, intensitats i ambients. Aquestes brúixoles genealògiques no estan articulades, inexplicablement, en els nostres museus, ni tampoc, fins avui dia, des de l’àmbit assagístic. Aquesta és l’empresa a la qual s’ha dedicat en el darrer any el comissari i actual director de La Capella de Barcelona David Armengol, qui ha sabut trobar el temps i l’estat emocional per escriure un relat necessari, que funciona tant des del punt de vista operatiu —un estat de la qüestió de l’emergència artística del país—, com estilístic: pel ritme, fluència i mirada experiencial que el nodreix.

El llibre defuig l’assaig historiogràfic i s’aborda, en canvi, des de la mateixa mirada narrativa que distingeixen els projectes curatorials de l’autor. Pels qui defensem que la curadoria és una autoria, la d’Armengol es caracteritza per la capacitat que té com a generador de relats a través de la pràctica artística. Així, La collita i el viatge, transforma en metàfora les qualitats que ha de tenir el narrador segons Walter Benjamin: la invenció del viatger (capacitat discursiva) i la mirada terrenal del pagès (coneixement contextual). El llibre pren, així, una atmosfera en què els moviments, els artistes i el mateix sistema de les arts van sent narrats abans que descrits, a través de cadenes de pensaments i potents metàfores visuals.

El llibre pren com a marc temporal els tres moments que caracteritzen l’art català contemporani. El naixement, durant els noranta: amb la construcció dels centres d’art institucionals en un país que no en tenia, amb el MACBA, la fundació Tàpies, La Capella o Hangar. Després, la professionalització i desplegament territorial durant la dècada 00, amb el CASM de l’època Baremblit —el km 0 de la curadoria i l’experimentació artística professional—, el Bolit o La Panera. I, finalment, uns darrers anys que havien de suposar la consolidació d’un sector que no ha tingut prou suport institucional i privat per fer eclosió en el nivell que es reivindica la seva base artística. Encara que Armengol es mostra optimista, reconeixent i treballant a partir de la collita fèrtil que, malgrat la precarietat de base, n’ha emergit en els últims trenta anys.

Davant la hibridesa que caracteritza la nostra cultura, el llibre proposa una compartimentació disciplinària de la realitat artística, posant en relleu els gèneres preeminents del nostre context: la performativitat o el vídeo, sense descuidar-ne d’altres sovint menystinguts, com la pintura, el dibuix o l’escultura. David Armengol n’explica tant els pioners de cada àmbit, com els seus intèrprets en l’actualitat, tant des de l’àmbit creatiu com comissarial. L’autor planteja també una panoràmica del sistema de les arts en la seva extensió: els premis de referència, els centres d’art, les galeries i els espais independents. 

L’assaig reflexiona sobre el rol del comissari en el context expandit de les arts. El curador ha deixat de ser aquella figura que abanderava les grans biennals i exposicions d’una manera sovint dogmàtica, per a ser una figura empàtica i còmplice amb l’artista, entenent l’ofici com “una vivència professional i afectiva de retroalimentació mútua”. I és que segons Armengol “comissariar és narrar mitjançant la cura d’uns continguts que no són teus sinó que te’ls fas teus a través d’un exercici de comprensió i admiració dels treballs dels altres.”

David Armengol (Pep Herrero)

Cal dir-la tota: hem trobat a faltar referències visuals que il·lustrin aquesta excel·lent narració. El text funciona per ell mateix, però el caràcter inèdit d’aquest relat, fa necessari també l’explicació de l’art contemporani a Catalunya des del que és visiu, posant-ho a l’alçada dels altres períodes artístics. Encara que, coneixent la tasca ingent que està fent Grup Enciclopèdia com a gairebé únic editorial dedicat a explicar d’una manera actualitzada les arts, no tenim cap dubte que La collita i el viatge és el primer pas per a explicar editorialment els fruits i itineraris traçats des del nostre potent —i tot sovint sofert— context artístic contemporani.

Albert Mercadé
Historiador, crític d'art i curador independent. President de l'ACCA (Associació Catalana Crítica d'Art). Llicenciat en història de l'art i Doctor en Humanitats. Ha sigut comissari d'exposicions en diferents museus de Catalunya i escriu amb regularitat en diversos mitjans. Actualment és director artístic de la fundació Arranz-Bravo i comissari del districte cultural de l'Hospitalet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close