“Tot anirà bé” o “en sortirem millors” van ser dos suposats lemes que s’utilitzaren per a una part de la nostra societat, a manera d’escut protector, davant els estralls de la crisi provocada per la COVID-19. Uns recursos, salvaguardadors, que mai havien sigut usats abans per afrontar una epidèmia de proporcions globals. Potser això sigui part del pecat, no consultar com els nostres pares, avis i avantpassats van afrontar altres ciris -socials, sanitàries, econòmiques, demogràfiques… El que pretén explicar la darrera mostra del Museu de la Vida Rural a l’Espluga de Francolí.
Generació [Re] Canvi o continuïtat?
Anna M. Andevert Llurba i Àlex Rebollo
Museu de la Vida Rural (Fundació Carulla) de l’Espluga de Francolí
Del 4 de març de 2022 al 8 de gener de 2023
Una de les grans realitats humanes: entapussar dos cops amb la mateixa pedra. Pot servir com a teló de fons o marc conceptual de la tesi de la darrera exposició que presenta el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Generació [Re] Canvi o continuïtat? proposa una comparació entre la crisi provocada per l’aparició de la Covid-19 l’any 2020 i la que provoca, ja fa més de cent cinquanta anys, la fil·loxera (plaga que provocà la devastació de la vinya del camp català i el despoblament de gran part de les zones rurals).
Suportada per una forta presència de l’art contemporani, l’exposició relata i presenta el paral·lelisme entre les dues crisis. Però no només a través d’un relat estanc i que podria ser maniqueu sinó basat en elements diversos i temes -despoblament i el repoblament, l’aïllament i la hiperconnectivitat o l’immobilisme i la capacitat humana de transformar el seu entorn- van desgranant-se les diferents realitats derivades dels dos desastres.
Els tres àmbits de la mostra van desenvolupant i provocant preguntes que cada visitant s’haurà de respondre ell mateix. Òbviament amb l’ajuda de les peces exposades, textos o la museografia -que té un paper força important en aquesta exposició- o les visites amb mediadors que s’han programat al llarg de la mostra, ja que una de les seves claus és el seu projecte educatiu.
L’estructura expositiva, que els comissaris han dividit en quatre grans àmbits, també juga amb el [Re] amb aturar-se – pensar, transitar – equilibrar, crear – connectar i actuar – imaginar. Uns termes que, com ja indicàvem, s’acaben suportant damunt un interessant conjunt d’art contemporani.
Malgrat això, és un arrencaceps, una eina habitual a les grans cases pairals de les zones vinícoles dels Països Catalans i altres parts de la península que s’utilitzava per extreure els ceps i les seves llargues arrels de la terra, qui dona la benvinguda als visitants. Una eina del camp, que ha mutat a peça de museu, que seria l’equivalent a la mascareta, respirador o xeringa amb vacuna de la crisi de la fil·loxera davant la crisi de la COVID-19. Al mateix àmbit s’agrupen Changes, una peça produïda i realitzada pels mateixos comissaris i col·laboradors del museu, i A peu pel Priorat de Josep Maria Espinàs del 1957, com a element de reflexió davant d’una de les zones més despoblades però al mateix temps més conegudes i reconegudes del país.
La presència del despoblament i desaparició de nuclis habitats centra el següent espai. Una dinàmica que s’ha accentuat des de les darreries del segle XX i agreujat ja entrat al segle XXI. Obres artístiques com Retornar/Llar, Rentornar/Trasllat de Núria Rion, Dura Lex, Sed Lex de Marc Anglès o el gran allunyament d’Anaïs Boudot dialoguen o complementen projectes com Pobles Abandonats de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner o Jardí del Segle XXI de Teresa Gali-Izard i el seu equip -del qual deriva la imatge gràfica de la mostra.
El tercer àmbit, potser el central, reprodueix un apartament o pis model de qualsevol poble o ciutat del país -amb bicicleta inclosa que serà sortejada al final de la mostra. En aquest ambient casolà, s’exposen dades, elements i textos que ens remeten al passat més immediat -fa dos anys- o al mateix present. Una tela de Modest Cuixart, Muntanya Negra, i una altra de Perejaume, Gran Teatre del Liceu, són la decoració pictòrica d’aquest pis ideal, i oníric. En una pantalla també s’exposa DEFOOOOOOOOOREST de Joana Moll que evidencia l’ingent nombre d’arbres que es necessiten per absorbir la quantitat de diòxid de carboni generat pel còmput global de visites a Google cada segon.
Finalment, un gran, enorme i colossal suro de paret o taulell d’anuncis invita a la participació dels visitants. Podem penjar-hi els seus cartells aportant projectes, iniciatives, actes o esdeveniments que sumen, encara més, a la tesi de l’exposició. Una proposta participativa que no només s’acaba en aquesta exposició sinó que s’amplia fora de la sala amb una programació que el museu allargarà fins a l’any que ve. On fins i tot sembla que s’hi emmarcarà un podcast.
Les tecles que toca l’exposició, des del despoblament a la crisi climàtica passant per la resta de crisis i reptes a què s’enfronta una generació, potser la generació [Re], són els mateixos que s’enfronten els visitants, però també els comissaris o activistes, segons com ho mirem, i tots els seus contemporanis. I les eines proposades, o les que aniran apareixent al suro, seran les mateixes per tots o potser no. Aneu a l’Espluga, visiteu la mostra i decidiu.
