General

Gino Paoli, l’últim cantautor

El cantautor italià Gino Paoli resta com el darrer representant d’aquella “canzone diversa” que va transformar la música italiana. Un llibre de memòries recull una vida intensa entre la música, l’amor i la mort.

Des de fa més de seixanta anys les cançons de Gino Paoli (Monfalcone1934) ocupen un espai reservat en el botiquí sentimental de la societat italiana. Creacions com “Il cielo in una stanza”, “Sapore di sale”, “Senza fine” o “Che cosa c’é” han servit de banda sonora aquella Itàlia del milacre econòmic que Luchino Visconti mostraba des del seu angle més tràgic en Rocco i els seus germans i Vittorio Gassman en companyia de Jean-Louis Trintignant recorria amb la seua Lancia Aurelia en la pel.licula L’escapada. Ara, el cantautor genovés a punt de complir els noranta anys publica les seues memòries en col·laboració amb periodista i escriptor Daniele Bresciani i de títol, força irònic, Cosa farò da grande. I miei primi 90 anni (Bompiani). A les primeres pàgines del llibre Paoli s’encarrega de revela al lector les seues intencions: “Aquest llibre que teniu entre les mans no vol ser la història dels meus èxits, sinó més bé, dels meus errors”.

Èxits i errors, fortuna i adversitats s’encreuen en un llibre i una vida, ací la infància assenyalada per la guerra, l’ocupació nazi i els bombardejos de la ciutat de Gènova pels avions nord-americans. Una Itàlia que acull amb goig els sons del swing i el jazz i més tard, el rock, de les tropes aliades. A finals dels anys cinquanta la capital de la Liguria reuneix a una sèrie de musics, la paraula cantautor encara no ha fet la seua entrada triomfant, que comencen a temptejar una Canzone diversa”. Paoli, després d’una primera vocació plàstica, es decanta per la música arran de l’èxit de “Il cielo in una stanza”. En aquest grup a més de Gino Paoli hi ha Bruno Lauzi, Sergio Endrigo, Luigi Tenco, Umberto Bindi i Fabrizio De André, que més tard esdevindran els caps de fila de la cançó d’autor italiana. Domenico Modugno havia llançat “Volare” en el Festival de San Remo de 1958 i l’enlairament d’aquesta nova cançó en oposició a la tradicional melodia ampul·losa i d’accent emfàtic.

Gino Paoli i Ornella Vanoni

La societat italiana rep amb sorpresa els temes existencialistes que canten els portant-veus d’aquest pop intel·lectual i que veus con Mina i Ornella Vanoni transformen en petites obres mestres de lirisme i consum televisiu. És el moment que a la cançó com a la pantalla comencen a desfer-se algunes cotilles morals. “L’evolució en aquest més de mig segle, senyala Paoli “ha estat bastant negativa. Quan jo vaig començar en aquells anys seixanta hi havia molta més passió i menys business, ara pel contrari tenim moltíssim business però a canvi molt poca passió”. “Som a un sistema on la cultura no es tracta com una inversió a llarg termini, sinó que les inversions han de ser a curt termini i això també passa amb la cançó, un producte de venda que es consum ràpidament i després es llança”.

Sapore di sale, sapore di mare

En 1963 les ràdios emeten una melodia on s’escolta el vibrant saxo del jazzista argentí Gato Barbieri, futur compositor de la banda sonora de la pel·lícula L’últim tango a Paris. Els arranjaments d’Ennio Morricone guarneixen la cançó Sapore di sale, un cant de sensualitat que ha deixat la relació sentimental entre Paoli i una joveníssima actriu anomenada Stefania Sandrelli. La cançó revalida a Paoli com el líder d’un neoromancistime musical, creador d’algunes de les més belles paraules d’amor de la cançó popular italiana. “És cert –assenyala Paoli– que sovint el creador troba una fórmula i després la repeteix tota la vida, construint sobre aquesta fórmula original. Per a mi l’artista és un creador de preguntes un fabricant d’interrogacions i aquestes mai s’acaben perquè la vida t’ofereix cada dia de noves”. “Pel que fa a mi, almenys com artista tracte de no escriure les mateixes coses, sempre busque plantejar-me altres preguntes”. Aquesta recerca o autoexamen l’ha conduit a més d’una polèmica com la cançó Il Pettirosso on conta l’intent de violació d’una xiqueta per un vell que mor abans de realitzar el seu terrible acte despertant la pietat de la petita davant del cadàver de l’home.

Front a les acusacions d’indulgència cap als pedòfils, Paoli defensa el paper del creador. “Comencem dient una cosa: Crec que en les preguntes, no en les respostes. Una persona honesta deu fer-se preguntes, i tot sovint respondre amb altres preguntes. Aquells que porten les respostes en la butxaca, la meua experiència em diu que no son precisament els millors, per això preferisc cultivar els dubtes, no les certeses”.

Coberta de la biografia de Gino Paoli.

C’era una volta una gatta

A les memòries Paoli relata el seu trànsit des d’una vida bohemia, que quedarà reflectida en la melancòlica balada “La gatta” al món dels fans, les batalles en les editores discogràfiques, les presentacions, els concerts, etc. “Sempre he sentit una mica de por d’aquesta cosa estranya que per ami és la música. O almenys continue tenint aquesta por quan ix a l’escenari, quan m’enfronte al públic. La por de no connectar amb el public, de no saber crear un ambient d’intimitat, de confidència, entre ells i jo”. “L’aplaudiment del public em dona plaer, en fa sentir per un moment la seua proximitat, com un abraç entre amics que es retroben després de molt de temps pero el cant és un gest solitari. Jo sempre em sente sol quan cante, fins i tot quan m’endinse al fons del mar per compensar el gran buit que s’estén sobre mi”.

Una extensa discografia, des del el seu primer disc petit amb quatre cançons en 1959 fins a un disc de versions en 2017, amb cançons adaptades dels seus estimats cantautors francesos irradia la seua trajectòria musical. “Les meues arrels musicals son el jazz, la cançó francesa, per descomptat la cançó popular italiana però també hi ha l’òpera, la música simfònica i altres referències. Crec que l’artista es algú que va embotellant una sèrie d’informacions que després van madurant i tot el que ha anat emmagatzemant ha d’eixir, transformat en altra cosa”. Entre les seues adaptacions hi ha també diverses cançons de Joan Manuel Serrat, entre altres, “Mediterráneo”. “Per a mi el Mediterrani significa tindre els peus en l’aigua. He nascut i viscut amb els peus en l’aigua. Per a mi Mediterrani també significa sentir-te més pròxim d’un català o d’un marsellés que d’un milanés o un parisenc perquè el mar acaba deixant-te una empenta i el Mediterrani ho fa d’una manera molt particular”.

En aquesta discografia destaquen les col·laboracions amb la cantant Ornella Vanoni, una primera història d’amor i més tard , una relació artística traduïda en espectacles i gires amb gran èxit de públic. Integrant d’una generació que buscaca donar a la cançó una dignitat expressiva a través de la música i els textos. “La cançó perfecta no es pot escriure. La cançó es un flash emocional la traducció d’unes emocions, d’una cosa abstracta que tracta d’acostar-se a aquestes emocions tot i que sense reeixir totalment. Potser la cançó que més s’ha aproximat a atrapar aquestes emocions que volia expressar ha sigut ‘Sassi’”.

Als seus quasi noranta anys Paoli continua defugint amb vehemència l’etiqueta de clàssic. “Mai m’he sentit un clàssic, tinc la voluntat de continuar estant viu, no vull convertir-me en un monument, vull ser una persona que segueix viva, que continua preguntant-se, buscant”. Potser en un instant de bogeria o depressió en un determinat moment va decidir pegar-se un tir en el cor. Afortunadament no era el dia senyalat i només va quedar el record d’un pedaç de plom allotjat en el seu cos.

Home de dubtes i preguntes com repeteix al llarg del llibre, “potser l’ínica certesa siguen els meus dubtes”, la figura i l’obra de Paoli il·lumina la història de la música popular italiana del segle XX . “Quan la música acaba i l’aplaudiment s’esvaeix encara hi ha una mica de temps abans que les llums s’apaguen. Mentre el públic comença aixecar-se i les cadires queden buides tu, per un moment, però només per un moment, es quedes sol amb tu mateix, somrius. Ningú pot veure-ho però somrius”.

Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close