Vaig descobrir el que era viatjar a peu cap als 25 anys. Un sherpa em va ensenyar els primers secrets del camí: a orientar-me a la terra, a dormir sota les estrelles, a mesurar el temps sense rellotge, a descontextualitzar-me, a cuinar amb una espelma, a ser estrangera arreu, a preferir un coll discret a un pic cridaner. Em va ensenyar a sentir, només amb les cames, el que és un camí vell traçat amb elegància i intel·ligència perquè el pogués fer tothom -una mula, una dona embarassada, un vell pagès- i a distingir-lo d’un camí nou, recent, fet per ascendir o descendir ràpidament tot fent esport. Pel meu compte vaig aprendre també durant aquells estius a escoltar sense focus precís, a caminar a les fosques, i a recollir maduixes i gerds. També vaig descobrir les flors alpines, vaig donar nom a cadascuna d’elles i després vaig aprendre a anomenar-les també amb el lèxic de la botànica.
En aquella època caminar estava molt lluny dels meus estudis d’Història de l’Art i de la meva recerca com a artista. Amb els anys vaig canviar les sortides a la natura pels viatges a peu, i les excursions per les incursions.
Durant molts anys no vaig saber gran cosa dels artistes que tenien el caminar com a eix vertebrador de la seva pràctica. A poc a poc van arribar notícies: les derives situacionistes i la posterior elaboració de Stalker o més recentment el treball de dones com Rebecca Solnit o Honi Rian, posaven el caminar en el centre de l’acció política. També em va fascinar l’ús geogràfic del planeta que fa Simon Faithfull. L’obra de Perejaume o la de Richard Long també em suggerien moltes coses. Alguns d’aquests treballs, però, -el de Long sobretot- escoraven massa cap a l’escultura, aspiraven excessivament a l’esfera monumental, i els meus interessos no anaven per aquí. Seguia caminant, i sobretot pensant com compartir la intensitat dels meus viatges de manera que no quedés tot com les pàgines d’un diari de vacances o com una experiència estrictament emocional. Paral·lelament naixia la Nau Côclea, un centre d’art atípic, el projecte que ha vertebrat la meva vida professional i personal. De fet la Nau Côclea va escriure per a mi el guió de com no ser ni gestora cultural ni artista i així de derivar, sense caure del tot, cap als marges de qualsevol de les cases professionals que acullen les persones col·legiades.
El walking art
En aquest llarg viatge cap al que es podria dir la formalització de la meva proposta col·lectiva de walking art hi va haver una fita: Llauró, un projecte de Alícia Casadesús. Llauró (2001) va ser un cicle d’obres que va durar un any i que es va fer amb la col·laboració de diversos artistes de moltes disciplines. Cada esdeveniment incloïa l’acte de caminar com a arquitectura narrativa i fil conductor de la proposta. Un cop al mes Alícia convocava el públic al Collsacabra i els acompanyava a un lloc que era significatiu per a ella. Allà havia preparat una obra cada vegada amb un artista diferent. Acompanyar i conduir el públic, crear expectatives, dilatar els tempos; tot això obria un espai nou i preparava les persones per a la recepció de l’obra amb una implicació fins aleshores inèdita. Els qui van assistir a aquest cicle (del qual es va fer un excel·lent catàleg) encara ho recorden, vint anys després. Jo tampoc no ho he oblidat.
L’any 2003 vaig fer el meu primer Grand Tour personal. Vaig sortir de la Nau Côclea a Camallera i vaig caminar fins al Delta de l’Ebre amb el meu gos. L’itinerari no era el clàssic GR7 : les etapes les condicionaven els qui jo havia de visitar pel camí, sobretot artistes, persones que havien investigat coses que m’interessaven, amics. M’acollien a casa seva i compartíem un vespre o simplement sopàvem a una fonda. Va ser un viatge revelador perquè vaig començar a comprendre el que passava entre les persones que caminen juntes. La relació que jo tenia amb molts d’ells no permetia pressuposar la profunditat i la intimitat de la comunicació que s’hi va establir. Uns se’m van mostrar com mai els havia vist: els vaig tornar a conèixer. Altres em van rebre a les seves cases, als seus tallers, em van conduir pels camins que solien fer, em van explicar la història de la seva família. Tothom esperava alguna cosa extraordinària del nostre encontre encara que jo no els havia proposat gairebé res.
El projecte del Grand Tour
Grand Tour va néixer anys després, fruit de totes aquestes experiències i d’ una gran inquietud. Com a directora de la Nau Côclea -en aquell moment sola, maldant per sobreviure en la profunda crisi del 2012- em preguntava què significava el meu rol de curator, què volia dir ser crítica d’art (més de 150 anys després dels Salons), quins eren els fonaments de la institució que sustentava les Arts Visuals des del Renaixement fins entrat el segon mil·lenni. I sobretot què significava al segle XXI ser audiència, ser públic de l’obra d’art. On havia anat a parar l’ensenyament de Heidegger que m’havia arribat tan endins, sobre l’home com a guardià de l’art.
Em preocupava també la poca relació entre els visitants i les obres, sobretot en el cas de les exposicions. Després del vernissage, el problema no era quants venien -encara que eren pocs- sinó com ho feien: era difícil veure’n compromís, intimitat, ni gaire relació entre l’obra, l’artista i el públic. En aquelles visites l’artista ho donava tot però el visitant no s’emportava res, malgrat el seu gran respecte per l’autor i per l’obra.
Aleshores, com en aquelles històries èpiques en què la salvació arriba quan estàs més perduda, vaig veure en els viatges a peu la possibilitat de crear un nou context per a la recepció de l’art, una oportunitat que trencava amb el white cube i de pas amb el teatre a la italiana i la sala de concerts. I ho feia no tan sols perquè els espais del viatge eren més efímers i contingents, sinó sobretot perquè anar a l’encontre de l’obra posava el públic en un mode actiu que implicava el seu compromís i la seva complicitat, modificava la seva tensió emocional i exigia la seva atenció i la seva disponibilitat.
Així va començar aquest projecte. Es va dir Grand Tour, inspirat en el viatge que feien els joves romàntics per conèixer el patrimoni artístic d’Europa: cadascú feia el seu viatge però després hi havia una mena de posta en comú: el Grand Tour va ser una aventura individual amb un relat compartit.
Vam decidir, per la primera edició, que el trajecte dibuixés una espiral al territori. Va ser per motius simbòlics (Côclea vol dir cargol i es refereix a l’espiral logarítmica de la sèrie de Fibonnaci) i també pràctics, d’organització.
En els darrers cinc anys l’espiral de Grand Tour ha recorregut les dues Catalunyes, Nord i Sud. Encara em sembla aviat per resumir totes les expectatives que s’han complert a Grand Tour, i tantes altres coses que jo no esperava i han aparegut, com perles trobades pel camí.
Una de les primeres singularitats d’aquesta dilatada acció col·lectiva és la construcció d’un estat de ser en el qual el temps s’atura. La successió cíclica de dies i nits, la convivència i la implicació del cos en l’acció de caminar, tenen com a resultat una mena de forat negre en el temps habitual, altament marcat, generalment, per la finalització i la recerca de resultats productius. Així, el camí ofereix temps al caminant, i el temps és emprat en l’acció comuna. Aquesta acció es defineix però com un fer per no fer res en la mesura que, tot i els horaris i destins ben pautats, aquest caminar és un vagar sense objectius finalitzats pel que fa a la majoria d’activitats quotidianes dels caminants. Així és com caminar-errar resulta en un no fer en el qual l’activitat queda neutralitzada per la falta d’objectius operatius: al cor de la inutilitat, la creació arrela i emergeix com la flor del cactus.
Una altra característica important de l’experiment és la creació d’una sensibilitat receptiva nova. La receptivitat dels caminants/participants està influïda per la mateixa falta d’objectius concrets que el caminar mateix: en realitat, com públics o com audiències, els participants no saben exactament a què han d’atendre, o en quin moment comença l’espectacle. És així com el dia i la nit esdevenen objecte d’extrema atenció i tot mereix ser vist o sentit. L’atenció creix, no només envers l’obra d’art; el focus s’obre, panoràmic, sobre tot l’entorn: el paisatge sonor, el terreny que es trepitja, les sensacions corporals. Els caminants despleguen una nova capacitat per obrir-se a l’inesperat i també per jugar amb això i per compartir-ho.
Podríem encabir el que passa a Grand Tour dintre del que s’anomena estètica de la recepció, quan la percepció de les audiències és augmentada a causa de la descontextualització, dels usos del temps i de l’augment de la complicitat del públic amb l’obra. Això però, no és més que la punta de l’iceberg, perquè el que passa a Grand Tour ara, fa difícil plantejar el fenomen partint de conceptes com obra, artista o audiències.
Quan els artistes i totes les altres persones caminen junts, la creació passa a formar part de la vida quotidiana i es col·lectivitza. Hi ha creació en el fet de menjar, caminar, conversar, banyar-se, travessar no-llocs i escoltar paisatges sonors. Hi ha també una certa continuïtat entre la vetlla i el somni, el dia i la nit. D’aquesta manera es desdibuixen les fronteres que delimiten els rols d’artista i públic i emergeix una comunitat que no és ni un grup de creadors ni un públic/audiència sinó alguna cosa a mig camí entre tots dos. És una caravana nòmada els usos i costums de la qual s’inventen i es construeixen amb rapidesa, i que modifica temporalment el comportament de tots els i les participants. El grup esdevé per uns dies una societat provisional però sòlida que el fet creatiu ha catalitzat i que és capaç de reflexionar, de fer art i recerca en un context col·lectiu.
Aquest agost tornarem a caminar junts, de Tàrrega a Farrera de Pallars. Ho farem posant a favor els condicionaments del Covid19: amb menys viatgers i de manera més discreta, més en format de taller que d’espectacle per pobles i places, més com un laboratori itinerant que com una companyia de titellaires. L’objectiu principal és -per primer cop- explorar junts l’emergència d’aquesta creativitat col·lectiva que ens ha arribat com un regal i que encara desconeixem en molts aspectes.
Directora des de la seva fundació del Centre de Creació Contemporània Nau Côclea de Camallera i del programa interdisciplinar de creació Grand Tour www.elgrandtour.net.
Te una trajectòria que uneix art i gestió on sovint s’ha mogut des del tercer sector de la cultura. Ha estat membre de diversos col·lectius artístics com l’Orquestra del Caos, Redarte, Corpologia, etc. Ha estat curadora de diverses exposicions i codirectora de festivals i cicles d’arts escèniques i música. Fa part de la junta de la Xarxa de Centres de Creació i Producció de Catalunya Xarxaprod. Col·labora habitualment amb diverses revistes internacionals sobre temes d’art i comunitat, performance, art i educació i nous comportaments artístics.