General

Harpia, festival medieval de Balaguer

L’any 897, el governador de la frontera superior andalusí, Llop Ibn Muhammad, de la nissaga dels Banu Qasi, hispanogots islamitzats de l’antiga família del Cassius, va tornar de les terres del comptat de Barcelona després que el seu exèrcit ferís de mort Guifré el Pilós. En acabat, inicià la construcció del castell de Balaguer com a fortificació fronterera. Va haver de passar encara un segle i mig perquè es bastís a Balaguer la residència d’aquell alt càrrec fronterer, adornat amb estucs de guix i policromia.  Actualment, es poden veure els vestigis conservats al museu de la Noguera. Una de les peces més importants de la col·lecció és un fragment de plafó decoratiu amb el motiu d’una harpia. Les harpies eren genis alats representats com a aus, amb cap de dona i urpes fortes, identificats com a forces de la natura, però també com a monstres que raptaven les ànimes dels vivents. L’harpia trobada a Balaguer ha donat nom a una de les festes medievals més interessants de Ponent. Una celebració que ja s’enfila fins a l’onzena edició.

Els safarejos són un patrimoni de país. Una activitat de gran importància en altres èpoques. Un dels pocs espais, en el passat, de llibertat de les dones, com aquest de Balaguer durant el festival medieval
T
L’Harpia que dona nom al festival. També podria ser una representació de l’au fènix  amb un significat de pau i prosperitat.. Fons Museu de la Noguera, MN 331

L’esdeveniment consisteix en una trobada de grups de recreació medieval amb un mercat d’artesania i demostració d’oficis antics, concerts, balls, folklore, gastronomia, tallers, exposicions i espectacles que retornen Balaguer a l’edat mitjana. Una de les escenes destacades d’aquesta edició és mostrar com es feia la bugada en temps reculats a través de l’Associació Dona Rural.

La festa, més enllà dels aspectes lúdics, també serveix de marc per realitzar les Jornades d’Estudis Pere el Cerimoniós, de caràcter acadèmic, uns actes culturals mancats usualment en aquestes celebracions. Enguany, es tractarà els desastres naturals històrics: incendis, terratrèmols, plagues, pestes, sequeres, riuades.

Cal recordar que Balaguer, a l’edat mitjana, era la capital de facto del comtat d’Urgell, on els comtes tenien la residència. Urgell era el comtat més important del país després del de Barcelona. Era freqüent que els cristians de les muntanyes, una vegada conquerit el pla, avancessin les seves capitals. Així ho va fer també Castella: Amaia, Burgos, Valladolid, Toledo. Mentre avançaven cap al sud, les nacions cristianes s’anaven civilitzant.

S’atribueix  la importància militar i comercial de Balaguer a un pont que salvava el Segre, vigilat per un castell, que arribà a palau de residència, potser romana, després andalusí i finalment comtal.

Ninot de l’Harpia, a la plaça del Mercadal de Balaguer durant el festival medieval

Una vegada la gent del Pirineu anava conquerint la plana, calia cristianitzar-la amb esglésies, i simbòlicament. És el moment dels cristos i mare de déus trobades. La festa major de Balaguer s’escau pels volts del 9 de novembre en honor del Sant Crist, la imatge del qual diu la llegenda que fou rescatada de les aigües per les monges clarisses d’Almatà quan pujava pel Segre a contracorrent.

Igualment, s’anaven conquerint drets cedits pels senyors feudals. A Balaguer s’instaurà el mercat del dissabte a la gran plaça dita precisament del Mercadal, i es declarà els balaguerins lliures en les causes de justícia de les proves del ferro roent i de l’aigua calenta i freda, i es confirmà la remissió dels mals usos.

Mentre restava per conquerir el que després es denominarà la Catalunya Nova, Segre avall s’arribava a Làrida, i per l’Ebre, a Turtuixa, ciutats aleshores més importants que Barcelona. La influència comercial i cultural andalusí era manifesta. Es pot comprovar en una imatge potent: l’escut dels comtes d’Urgell és un tauler d’escacs groc i negre, un joc importat des de Còrdova. No se sap ben bé l’origen de l’escut, però és precisament al comtat d’Urgell on apareixen les referències escrites al joc d’escacs més antigues conegudes en terres de l’occident cristià. El comte Ermengol I fa esment en el seu testament, datat l’any 1008, d’un joc d’escacs. D’altra banda, al Museu Diocesà de Lleida, es conserven els escacs que van pertànyer al cavaller Arnau de Tost, el qual conquerí la vall d’Àger, les terres pròximes al Montsec i la Conca de Tremp. El joc va ser elaborat a Egipte amb cristall de roca, i se’n conserven dinou peces.   

Les recreacions històriques apropen l’interès pel nostre passat col·lectiu. Balaguer

Els comtes de la gran nissaga dels Urgell eren enterrats al monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, a la Noguera actual. Ermengol X va convertir-lo en panteó comtal. Sepulcres sagrats de Ponent fins que l’any 1906 el monestir va ser adquirit pal banquer lleidatà Agustí Santesmasses. El mateix any, va vendre els sepulcres, treballats ricament, a un antiquari de Vitòria. Abans de la venda, però, el majordom del monestir va extreure’n les despulles dels nobles i les va dipositar sota l’altar de l’església.  El bisbe de Lleida, i fins i tot Francesc Macià, diputat aleshores a les Corts, en demanaren la tornada. No van tornar, sinó que van ser adquirits per un escultor nord-americà que els va revendre a una altra nissaga important, els Rockefeller. Actualment, els sepulcres es troben al museu The Cloisters, a la ciutat de Nova York. Les restes mortals dels Urgell, al seu torn, romanen ara en dues senzilles arquetes de pedra amb l’escut dels escacs. Tot amb tot, els sepulcres van ser digitalitzats per fer-ne més endavant una còpia, cosa que no s’ha fet de moment.

Als Cloisters de Nova York també es troba el claustre de Sant Miquel de Cuixà, una altra meravella medieval. Precisament, ben a prop de Cuixà, al castell de Rià, a tocar del riu Tet, al Conflent, s’apunta que hi va néixer Guifré el Pilós, pare d’una nissaga que durant cinc segles senyorejà la casa de Barcelona.

Claustre gòtic del convent de Sant Domènec de Balaguer. Obra iniciada el 1323

Les nissagues s’apaguen i en neixen d’altres, com les dels magnats nord-americans, lluny dels extingits Cassius, Urgell i la casa de Barcelona.  Sortosament, queden les pedres, com les del magnífic claustre gòtic del convent de Sant Domènec de Balaguer, fet erigir per Ermengol X, i que roman intacte a la població. Una bellesa ogival excepcional, de primer ordre. Un dels elements artístics distintius del Balaguer medieval, que emmarquen esplèndidament l’atractiva i evocadora Festa de l’Harpia.

Joan de Déu Prats
Escriptor especialitzat en llibres de llegendes, mites i tradicions de Catalunya. Respecte a Barcelona, ha publicat diferents obres sobre la seva història i el seu imaginari. Autor del Gran Llibre de les Criatures Fantàstiques de Catalunya i també dels Indrets Fantàstics de Catalunya. Així mateix, ha escrit molts llibres de literatura infantil i juvenil, traduïts a força idiomes.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close