En la introducció de les seves conferències sobre estètica que va impartir a Berlín entre 1818 i 1829, Hegel elogia Schiller, Winckelmann i Schelling com a predecessors de “la deducció històrica de la veritable noció d’art”. Això no obstant, Hegel veu Kant com el més formidable, ja que va crear la noció particular sobre el punt on es dissol la distinció entre esperit i natura i va indicar la possibilitat de tornar-los a la seva unitat originària.
Segons Hegel, la insuficiència de Kant rau en el fet d’aferrar-se a la noció de pensar com una cosa subjectiva i de veure les coses com a objectives. Malgrat això, Kant va en la direcció correcta en la mesura que situa el costat pràctic de l’esperit per sobre del teòric. Construeix un conflicte entre idees subjectives i postulats, però en Kant, la idea mai no arriba a ser veritable i existent. A la segona part de la Crítica del judici, on tracta la finalitat (teleologia) en la naturalesa, s’acosta molt a la veritable idea que les dues esferes són, bàsicament, una i la mateixa. Pel que fa al judici estètic, Kant també el caracteritza com una dimensió de la seva pròpia consciència interior, fent que tot sigui una qüestió del lliure joc de la percepció i la fantasia. Per tant, tot es redueix a una qüestió de desig i plaer, cosa que crea un problema pel fet que hi ha alguna cosa que s’anomena consentiment general, també pel que fa a la bellesa. El veritable concepte d’art ha de alliberar-se de les insuficiències kantianes i anar en la direcció de la mateixa exposició de Hegel sobre el tema.
Hegel apunta: “La resplendor és essencial per a l’essència, la veritat no existiria si no brillés”. Aquesta frase de la introducció a Curs d’ estètica conté el punt principal de Hegel. L’esperit s’enfronta a la natura com Déu s’enfronta a la seva obra de creació, però l’obra és obra de l’esperit i l’essència de l’esperit consisteix a aparèixer a través de l’obra. L’essència de l’ésser és ser. En l’art es presenta com la necessitat que té l’esperit de brillar. La idea, l’esperit, l’estat més elevat de l’ésser es dona a conèixer a nivell de percepció com la brillantor de la bellesa. Aquesta brillantor és bonica, no perquè exciti els nostres nervis d’una manera dolça, sinó perquè en realitat aquest presagi ens apaivaga i reconcilia amb els nostres impulsos naturals i ens porta a intuir alguna cosa a través d’ells, i que sembla estar més enllà i per sobre d’ells. L’art treu de les coses la fantasia ordinària del món físic per donar-los una realitat més elevada, que reneix per l’esperit.
Si Schiller sembla haver escoltat la Sonate Pathétique de Beethoven, també sembla que Hegel s’ha pres molt seriosament el famós vers de l’Apocalipsi: “Mira, faig noves totes les coses” (Ap. 21: 5). Això no obstant, la visió és limitada; a través de l’art només podem sentir l’aspecte de la veritat que s’esforça per aconseguir el sensual. Per apreciar la veritat plenament hem d’assumir nivells superiors; pensament sistemàtic i abstracte. L’acostament històric entre aquests dos nivells apareix amb els antics grecs, on l’art es torna literalment essencial. Però, malauradament, no pot durar, el dinamisme dominant de l’esperit està pensant en la direcció de la ciència. En l’art, els productes tendeixen a tornar-se cada vegada més complexos, obtenint les seves formes més aconseguides en el drama modern però, d’altra banda, l’esperit tendeix a deixar l’art com a mitjà per a la seva realització i el resultat és que l’art es divideix en un vessant tècnic i sobreelaborat, i una perspectiva cada vegada menys essencial pel que fa al tema i al concepte. Hegel ho detecta, sobretot, en el romanticisme.
En general, Hegel escriu al voltant de només cent pàgines sobre drama i teatre, superant tant a Kant com a Aristòtil. El seu “organon” inclou la història de la forma en art i moltes observacions de les seves particularitats, de manera que també és un manual útil. Una de les raons d’això va ser que Hegel va tenir un excel·lent accés a les millor obres del drama contemporani. Mentre donava una conferència, Goethe i Schiller produïen les seves grans obres a Weimar i Meiningen. El treball de Hegel va ser influent, encara que sostenia que el teatre estava a punt de tornar-se “no essencial”. Curiosament, com veurem en els capítols sobre la perspectiva de les ciències socials i Antonin Artaud, la decadència s’instal·là i conduí l’escenari teatral vers un camí “kamikaze”. En aquest sentit, les seves prediccions es van fer realitat. D’altra banda, la crisi interna de l’art teatral també el va empènyer cap a “les qüestions socials”, com les va anomenar Henrik Ibsen, i cap a una observació més científica i exacta de la realitat, passant del realisme al naturalisme, connectant així amb les ciències socials. Amb això, la columna vertebral de la cultura occidental obtingué una definició més nítida.
Traducció: Pilar Parcerisas
- Aquest article és un capítol de La columna vertebral de la cultura occidental, traducció del llibre de Carlos Wiggen The Spine of Western Culture.
