A cavall entre la Garrotxa, l’Alt Empordà i el Ripollès, l’Alta Garrotxa ens ofereix un extens patrimoni cultural i natural ideal per gaudir i resguardar-se de la calor.
El nostre és un país d’ermites. I l’Alta Garrotxa encara més. Sant Martí de Solamal, Sant Miquel del Mont, Santa Maria d’Escales… Escampades pels turons, les cingleres i les valls, desenes d’ermites esperen a ser recompensa per als visitants que hi fan cap després d’una travessia. Com si no fos prou recompensa recórrer els camins de la zona. Des d’una altra d’aquestes, la del Santuari de la Mare de Déu del Cos, capella de l’antic castell de Montagut, s’obre un mirador excepcional a les muntanyes de l’Alta Garrotxa i la plana fluvial. Un balcó esplèndid on identificar alguns d’aquests punts en el paisatge i fins i tot des d’on planificar rutes per resseguir senders i corriols i descobrir aquesta terra a cavall entre la Garrotxa, l’Alt Empordà i el Ripollès.
Reconec que no havia escoltat mai la paraula “helicòptering” fins que vaig visitar l’Alta Garrotxa. Més concretament va ser realitzant una ruta a peu pel terme de Montagut i Oix, des de Sadernes i amb destí a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja. En una raconada, tot just iniciada la travessia, s’hi amuntegaven tot de sacs plens de sorra com si algun desvergonyit hagués decidit desfer-se de la runa de casa al mig del bosc. Per sort, comptàvem amb un guia local que ràpid ens va explicar que al costat de l’ermita hi havia l’antiga rectoria i un refugi que un grup de voluntaris – sota el paraigua de l’associació Amics de Sant Aniol d’Aguja – s’havien proposat recuperar. El camí que mena fins a l’ermita i el refugi, amb diversos ponts penjants, fa difícil portar-hi els materials en vehicles i per això cal traginar-los camí amunt tot resseguint el curs del riu Llierca i la riera de Sant Aniol. Els sacs, doncs, restaven a l’espera que algun dels caminants volgués ajudar tot carregant fins al refugi un d’aquests sacs amb sorra imprescindible per poder barrejar amb el ciment i avançar en la reconstrucció. Sense voler, com sol passar amb aquestes coses, algú algun cop d’això en va dir fer “helicòptering” i així es va quedar. Els materials més pesats sí que arriben per aire amb un helicòpter de debò.
En arribar a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja, amb un dels sacs a l’esquena, te n’adones que tot l’entorn és una perfecta combinació de patrimoni cultural i natural, l’esglesiola romànica conjuga a la perfecció amb els gorgs del voltant com el Gorg Blau, ideal per fer-hi una capbussada refrescant. I especialment es pot copsar la veritable tasca que els voluntaris estan fent per tornar a alçar les construccions i retornar el conjunt a la vida.
No són els únics, val a dir, per tot el territori del Principat hi ha un estol d’associacions, col·lectius, clubs excursionistes i entitats que treballen en la recuperació d’ermites, refugis o altres construccions similars. En definitiva, un patrimoni cultural en l’entorn natural que massa sovint en la nostra societat extremadament urbana queda lluny i invisible. Hi ha un koan budista, una mena de dilema que els mestres zen plantegen als alumnes, que es pregunta si en caure un arbre al bosc sense tenir ningú a la vora, fa algun soroll. Fàcilment podríem adaptar-lo i preguntar-nos si el sostre del molí, la paret de la guixera o la volta de l’ermita van fer algun soroll en desplomar-se un dia qualsevol perduts entre la vegetació boscana.
Per sort la feina incansable de tot aquest plegat de gent que es passa els caps de setmana o les vacances treballant per mantenir viu aquest patrimoni ens permet avui gaudir-ne. I no solament des del vessant material sinó que també pel que fa al patrimoni immaterial. Al voltant d’aquests espais – sobretot les ermites – s’hi congreguen llegendes, mites, cançons i altra memòria oral amb l’espai físic com a escenari. El mateix escenari de celebracions i aplecs, trobades que reuneixen i cohesionen la comunitat més propera i ens connecten de manera festiva amb aquest patrimoni i el seu territori, en formem part o no. El de Sant Aniol d’Aguja, documentat des del segle XVIII, també s’anomena Aplec dels Francesos i se celebra per la segona Pasqua.
Molts d’anys, doncs, a tots aquells perpetuadors, mantenidors i reconstructors del nostre patrimoni cultural en l’entorn natural. Si us decidiu a visitar Sant Aniol d’Aguja, recordeu que literalment hi podeu aportar el vostre granet de sorra. O millor dit, el sac sencer practicant “helicòptering”. Si no, no patiu, de segur que a prop teniu un col·lectiu organitzat que treballa en la recuperació d’algun element de patrimoni en l’entorn natural i on sempre hi són ben rebudes les mans extres.
Actualment treballa com a autònom en la creació i gestió cultural i patrimonial. A més, forma part del col·lectiu Factoria Bram.