General

Heu sentit mai a parlar de les trementinaires?

Quan era petita la meva àvia, m’explicava que anys enllà, de tant en tant, arribaven al poble unes dones que veien de la muntanya del Cadí, portaven herbes seques per vendre i en sabien molt de remeis naturals. Es referia a les “trementinaires”, aquelles dones de la vall de la Vansa i Tuixent (Alt Urgell) que a mitjans del segle XIX recorrien diversos indrets del territori català venent herbes medicinals, bolets, ungüents i trementina.

El nom els ve de la trementina, un producte derivat de la destil·lació de la resina de pi roig, que s’utilitza per guarir cops, torçades o dolor muscular. Per entendre com va sorgir aquest ofici, ens hem de situar a mitjans del segle XIX. L’arribada de la industrialització i la imposició, per part del Govern, de tributs per l’explotació forestal habitual de la zona, va provocar l’èxode de moltes persones d’aquest indret, sobretot pertanyents a famílies de classes humils. Van marxar tant cap a Amèrica del Sud com a zones més riques i urbanitzades del territori català. Ho feien per fer fortuna en el primer cas i per treballar en feines com ara en l’ajuda de la llar, la criança o el servei, en el segon. Davant d’aquesta desarticulació social, moltes dones de la regió van trobar en l’ofici d'”anar pel món” venent herbes, olis i bolets un mitjà essencial per sobreviure. “Anar pel món” era com s’anomenava, en la contemporaneïtat de les trementinaires, l’empresa de recórrer a peu diferents paratges de la geografia catalana. L’objectiu era vendre productes naturals o derivats, propis de la Vall, amb diversos usos tant alimentaris com remeiers. El coneixement de les propietats medicinals dels productes de la zona era recollit i transmès de forma oral a través de les diverses generacions de trementinaires.

Destaquen dues idees clau molt importants en relació amb l’activitat de les trementinaires. Per una banda, l’estret lligam entre gènere (la gran majoria de trementinaires eren dones), natura i economia local de la zona. Per l’altra banda, la fragilitat de tot aquell coneixement transmès de forma oral. Pel que fa a la relació entre dona, natura i economia, cal ser conscient que en l’àmbit rural de la zona, al segle XIX, es considerava la família com a conjunt unitari, és a dir, com un petit ecosistema social i econòmic unit amb objectius comuns. Anar pel món, per tant, era una empresa individual i col·lectiva alhora. El protagonisme de les dones en aquesta estratègia domèstica no es pot dissociar de la contribució en el marc del seu grup domèstic. Segons la investigadora Mireya Folch-Serra “El que no pot negar-se és el rol econòmic de les trementinaires en la vida dels pobles de muntanya. Gràcies a elles, es podia comprar terra i bestiar i es frenava l’estancament econòmic. Durant un període, varen ser les principals contribuents al fons de les economies de muntanya”. És important remarcar que aquesta responsabilitat productiva havia d’estar compatibilitzada amb el rol reproductiu al grup domèstic al qual pertanyia cada dona. En el cas de les dones més joves, sovint significava no anar a l’escola. Altrament, el fet que l’economia del grup domèstic depengués en bona part de la feina de la trementinaire, atorgava certa llibertat i empoderament a la dona pel que fa a la gestió dels diners familiars. Passejant pel Centre d’Interpretació de Flora de Tuixent, vaig llegir un rètol que explicava que les plantes endèmiques de la zona de la Vall de la Vansa es caracteritzen per créixer entre aquelles escletxes que es formen a les roques calcàries, on amb sort, s’hi acumula una mica de terra suficient per arrelar. També que estan més que preparades per sobreviure en ambients on la disponibilitat d’aigua és irregular. Trobo que no hi podria haver un paral·lelisme millor entre les plantes de la contrada i el que van representar les trementinaires en el seu context.

Dolors Pla i Mercè Parramón. Trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixent. Dècada 1920 Autoria desconeguda. Cedida per Cal Casal d’Ossera. Arxiu Museu de les Trementinaires

Un altre aspecte rellevant és que aquest ofici s’acostumava a fer en parella Una de les integrants era la gran, la que tenia experiència, i l’altre n’era la jove, l’aprenent. El fet de ser dues tenia diverses funcions cabdals com ara la transmissió de l’ofici, la protecció de la reputació personal o la divisió tant de la càrrega a transportar com de les tasques comercials. A més a més, anar amb un infant era molt útil com a esquer per poder demanar menjar i caritat. I és que fer lo pobre, era una forma tant d’estalvi econòmic com de protecció davant possibles robatoris o segrestos. Al llarg de les rutes, establien una relació de reciprocitat entre les venedores i la gent que els comprava. L’objectiu era que els costos de l’itinerari fossin mínims per tal que els guanys de la venda dels productes fossin majors. Demanaven hospitalitat a les cases o masies, per tal de poder-hi fer nit i algun àpat, i moltes vegades elles compartien amb les persones que les acollien coneixements de saviesa popular relacionats amb la cura de malalties tan humanes com també aquelles que afectaven el bestiar. Aquest intercanvi moltes vegades desembocava en una amistat entre les trementinaires i les famílies de les cases on dormien.

Maria Salvadó de Cal Romà de Fòrnols a la Fira de Sant Ponç de Barcelona. 1939. Pèrez de Rozas, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

En aquest sentit, s’entenia tot aquest coneixement oral com un patrimoni que es transmetia a través de les dones. Per tant, les noies podien rebre un capital cultural a més a més dels béns materials. Malauradament, aquesta manera de propagació del coneixement és immensament fràgil, tant per la mateixa naturalesa de l’oralitat com també per la poca consideració amb què tot sovint es té la saviesa popular. Avui dia, però, tenim la sort que hi ha algunes iniciatives que vetllen per dignificar aquest coneixement. Un exemple en el camp de les ciències naturals el tenim en l’arxiu digital d’etnobotànica impulsat pel Departament de Botànica de la Universitat de Barcelona. L’etnobotànica és una branca de la ciència que combina l’etnografia i la botànica i estudia les relacions entre les persones i les plantes. L’arxiu ha estat creat amb la motivació de ser una espècie de rebost del coneixement popular català sobre els noms de les plantes i els seus usos (medicinals, alimentaris i d’altres) així com per preservar aquest patrimoni i posar-lo a disposició de tothom.

Un altre exemple, en aquest cas però, al camp de les arts, i en concret de la música, el trobem en el projecte musical Joana Dark format per Judit Pi i Ariadna Rulló. Aquestes dues artistes recuperen textos antics que parlen sobre les dones i la seva quotidianitat, per tal d’utilitzar-los com a matèria primera de la seva obra i transformar-los en cançons que combinen l’electrònica i la veu. Una veu que, convertida en el principal element de comunicació literal, busca ser un paral·lelisme amb la tradició oral. Dos exemples de formes molt diferents de reflexionar, reivindicar i reconstruir des de l’actualitat un llegat i coneixement molt important per la nostra cultura i societat.

Si us ve de gust aprendre més sobre qui van ser les trementinaires us proposo dues opcions. La primera visitar el Museu de les Trementinaires al poble de Tuixent, un espai imprescindible que permet conèixer i reivindicar tant el llegat d’aquestes dones com l’aportació social i econòmica que van fer a la zona. La segona, preguntar als vostres avis o àvies, a veure si n’han sentit mai a parlar.

Alba Font
Dissenyadora gràfica i directora creativa especialitzada en projectes culturals. Actualment, treballa a la Fundació Vila Casas com a dissenyadora editorial i de gràfica expositiva. Ha treballat en projectes per a la Fundació Brossa, el CCCB, el MACBA, el Museu del Disseny, Bòlit ­— Centre d'Art Contemporani de Girona o l'Institut del Teatre, entre d'altres. Està cursant el Màster en Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament a la Universitat Pompeu Fabra. Participa tant en projectes del món del disseny com del món de l'art. L'any 2019 va guanyar la Beca de Creació Artística Ciutat de Vic, un premi per desenvolupar un projecte artístic lliure. És una de les creadores de la iniciativa Casa de Musas, per donar visibilitat a perfils femenins i no binaris del món creatiu. També és ponent a la Secció d'Arts Visuals de l'Ateneu Barcelonès.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close