Lévy Gorvy i Salon 94 s’uneixen per crear un consorci de cervells i funcions que vol ser el model de la galeria post COVID-19
Nova York. El gener del 2022 obre l’LGDR, un nou actor en el mercat de l’art de Nova York, nascut de la col·laboració entre els marxants Dominique Lévy i Brett Gorvy (Galeria Lévy Gorvy), Amalia Dayan i Jeanne Greenberg Rohatyn (Salon 94). En un moment en què moltes galeries uneixen esforços per fer front a la crisi (com ara Barbara Gladstone i Gavin Brown, també a Nova York), Dominique Lévy revela els detalls de l’operació.
Què és l’LGDR i en què es diferencia de la seva activitat anterior?
L’LGDR neix del desig de crear alguna cosa que representi un consorci de talents. És un model híbrid: no és una galeria al cent per cent, encara que actuï d’una manera semblant a la d’una galeria normal. Tenim experts d’arreu del món. Una galeria tradicional s’estructura com una jerarquia triangular, amb el propietari al capdamunt de la piràmide. L’LGDR inverteix la piràmide i reuneix un grup de professionals altament qualificats que comparteixen una gran passió per l’art. És una organització al servei d’artistes, clients, museus i de tots els altres interlocutors que conformen el teixit de l’escena artística. El que fem no es basa en una agenda o en un programa concret, ja sigui de vendes o un calendari d’exposicions o presentacions. Volem adoptar una estratègia amb visió de futur. I a diferència d’una galeria normal, no tindrem la mateixa relació amb les fires.
En una altra ocasió, va parlar d’un “esperit de saló” en relació amb l’LGDR…
La sala d’estar per definició és una fàbrica d’idees; un lloc d’interacció sobre l’art i amb l’art. És un ambient que potser té més lleugeresa, més frescor. És un lloc que pot ser més experimental o decididament convencional, segons les necessitats.
En certa manera, un retorn al paper del galerista com a protector i defensor de l’artista…
Es podria definir com un retorn al futur. L’LGDR es podria descriure com el model original de què significa ser ambaixadors de l’art i dels artistes; una activitat capaç de col·locar grans obres al mercat, crear col·leccions, col·laborar estretament amb els museus i deixar-se guiar sempre per ambicions i objectius a llarg termini. Una activitat que no es limita a reaccionar davant de les situacions, sinó que és totalment proactiva. Comptarem amb un equip de persones apassionades, actives en diferents ciutats i països, i que tinguin una relació especial amb l’escena artística d’aquell lloc concret.
Quin paper hi tindrà el digital?
Moltes galeries han optat i encara opten per sales de visualització en línia que ja han quedat antiquades, obsoletes i sense personalitat. Si es vol triomfar en el món digital, s’ha de fer que el client o el visitant tingui la sensació que es troba allà en primera persona. L’art, quan es concep per a una pantalla, no ha de ser més que una experiència, i aquesta experiència ha de ser potent, intensa; si no, no val la pena. L’LGDR fins i tot vol anar més enllà treballant amb artistes que produeixen criptoart i art digital, perquè això també forma part del món del futur.
Com respondrà l’LGDR a les transformacions del mercat de l’art?
Un dels canvis més importants que estan tenint lloc actualment és el de les fires: ja no són tan rellevants. S’han tornat obsoletes, no hi ha prou bellesa ni creativitat. A més, crec que les exposicions ja no han de durar només quatre setmanes, sinó dotze o fins i tot més perquè la gent les visiti. El mercat estarà més centrat en la qualitat, hi haurà més obertura de ment. Durant la pandèmia he vist col·leccionistes d’art impressionistes buscar artistes emergents i col·leccionistes joves interessar-se pels grans mestres de la pintura europea. Tinc la sensació que hi ha un enfocament més autèntic en aquest moment concret, i la paraula clau és “qualitat”.
Què vol dir ser galerista avui?
Si es redueix el nombre de fires d’art, si aconseguim actuar més en l’àmbit local i regional, les galeries podrien tornar a ser un lloc d’experimentació i descoberta. Fins fa poc, la gent comprava art a la fira sense haver vist mai una exposició d’aquell artista en concret. Això passava perquè la gent anava a les fires, però no anava a les galeries. Ara espero que es comencin a freqüentar les galeries. El paper d’una galeria és simplement el d’una plataforma que doni suport a un artista, un facilitador de projectes artístics. No hauria de representar només un artista, no hauria d’establir límits, controlar o limitar-se a produir. Ha de canalitzar prou energia creativa per promoure la imaginació, noves possibilitats. A més, per a mi és fonamental col·laborar amb altres interlocutors: crec que aquest model que està vigent actualment d’exclusivitat absoluta a l’hora de representar un artista per a una sola galeria només en perjudica la qualitat. És una limitació. Potser et permet guanyar més diners, però no de la manera correcta. Crec que el món post COVID-19 ha de ser un món de col·laboració: entre galeries, assessors i comissaris.
I com poden els artistes aprofitar aquests nous models col·laboratius?
Un artista es pot beneficiar d’aquestes col·laboracions, ja que li permeten accedir a noves possibilitats, a diàlegs inesperats; tractar amb un equip de gran talent repartit per tot el món. I aquesta unió, aquesta solidaritat encén el debat, provoca preguntes, de vegades fins i tot desacords: això és el que necessiten els artistes. Al cap i a la fi som promotors i mediadors, digueu-nos com vulgueu. Però no som els veritables propietaris de l’art a què donem suport.
CAT| Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte
El primer número es va publicar el maig de 1983, sota la direcció del fundador Umberto Allemandi, amb l’objectiu de proposar un producte editorial innovador en el camp de l’art.