General / Camins de Serp

Horiginal, Milano…

Les contingències de la vida han provocat que el nou curs cultural barceloní comenci amb l’anunci de dues migdefuncions altament penoses. Primer, el desnonament parcial del cicle poètic Horiginal (que es feia al bar La Rubia i  ara passarà momentàniament a La Calders) i després el tancament definitiu de la cocteleria Milano Jazz Club, a la Ronda de la Universitat. La causa de tot plegat, per fer-ho ras i curt, és la pasta gansa. El propietari del Milano ha decidit col·locar-hi un restaurant italià per obra i gràcia d’uns adinerats promotors (la qual cosa, dit sigui de passada, consolidarà Barcelona com la ciutat amb els establiments culinaris més nauseabunds per metre quadrat del bel paese) i els nous amos de La Rubia no només pensen que repartir croquetes els serà més rendible que recitar quartetes, sinó que han aprofitat per desfer-se del patrimoni escultòric d’aquella benigna sala.

Fa molt de temps que vaig deixar d’anar a les sessions de l’Horiginal, perquè la poesia et toca més de jove i etcètera, i també uns quants anys que no freqüento el Milano (el meu psiquiatra encara no em deixa mamar). Vicissituds a banda, avui seria l’ocasió perfecta per escriure l’enèsim article lamentant la gentrificació de la ciutat i així també disparar contra el nou objecte predilecte de la xenofòbia barcelonina: el turista. Entenc i comparteixo el plor pel tancament progressiu dels comerços emblemàtics de la ciutat, encara més si són de l’emmagrit sector cultureta, i ja no diguem si pertanyen als volts de Ciutat Vella. No serà el cas: per moltes llàgrimes que vessem, la parctematització del centre històric de Barcelona acabarà com la de moltes urbs similars del món. L’equació és ben senzilla: limitada geografia d’un barri antic, propietaris amb ganes de cash i caler forani amb frisança per invertir en fast food.

Això no vol dir que la cosa no em repategi els picarols. Però els barcelonins hem d’ésser conscients que locals -i activitats- com ara les de l’Horiginal només podran subsistir (en un entorn de lloguers impossibles) si guillen a zones perifèriques de la ciutat on el totxo resulta un pèl més benigne o si l’administració acaba acoquinant part del cost de manteniment. En el cas del Milano, un àmbit diferent al versaire, els barcelonins hem tingut l’oportunitat d’allargar la vida del bar fent una cosa tan senzilla com anar-hi més sovint i afluixar la mosca. Però, com he escrit manta vegada, la gent del cap i casal vol massa sovint una ciutat impol·luta i ancorada al passat com un museu… però sense el preu d’haver de rascar-se la butxaca per mantenir-ne les aquarel·les. Les administracions, cal dir-ho tot, no han acabat d’ajudar-hi, a base de convertir el nostre centre en un bulevard xaró amb un turisme cada dia més xancleter.

A l’espera del que passi amb l’Horiginal, la mort del Milano també deixa Barcelona sense un dels pilars fonamentals pel que fa la vida d’una ciutat en termes sonors; les sales de petit format. Ja té conya que, tan globals com som, liderem l’espai sideral en concentracions musicals fastuoses mentre desestimem d’una forma tan maldestra l’autèntica pedrera de la indústria musical. Durant els últims lustres, l’Ajuntament ha ignorat la política cultural com una maria més. La nova administració  té gent més experimentada en termes de la sectorial, però no els veig gaire afectats per aquestes dues noves defuncions. La cosa no em sembla tan estranya car, de fet, la gent que tenim al consistori encara no té prou ulls a la cara com per veure que, al pas que anem, Barcelona pot quedar-se ben aviat sense autòctons. Preu mitjà del lloguer: 1070 pepinos. Sou mitjà de la penya: 800 euricus.

No cal ser un geni dels números, en definitiva, per comprovar que ens esperen uns quants funerals més i moltes tones de nostàlgia. A banda, of course, de molta pasta rebullida i croquetes dures com els collons d’un Borbó. Però això rai, que tot s’acaba defecant.

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close